El gener de 2018, la Comissió Europea (CE) va organitzar la primera Cimera sobre l’Educació: «Establir les bases de l’Espai Europeu d’Educació: per una educació innovadora, inclusiva i basada en valors». Un dels punts de l’agenda es va centrar en “el desenvolupament d’un ecosistema europeu d’educació digital d’alt rendiment” per tal d’intentar “millorar les competències i aptituds dels ciutadans per a la transició digital”. Dos mesos més tard va presentar “diverses propostes de noves iniciatives destinades a reduir les desigualtats socioeconòmiques i, al mateix temps, mantenir la competitivitat a fi de construir una Europa més unida, més forta i democràtica”. Entre elles es trobava el Pla d’Acció d’Educació Digital. El text començava afirmant que “l’educació i la formació són les millors inversions en el futur d’Europa”, amb la qual cosa les persones que ens dediquem a l’educació no podríem estar més d’acord. A partir d’aquí, un considerable nombre de documents, propostes i inflats pressupostos s’han posat a circular. Però, fins ara, en sé de pocs que estiguin aterrant als centres d’ensenyament i incidint en la seva millora.
A partir d’aquí s’han anat generant un seguit de documents que segueixen amb noves propostes, com el Pla d’Acció d’Educació Digital (2021-2027): Reiniciant l’educació i la formació en l’era digital. Aquest pla diu oferir una visió estratègica a llarg termini d’una educació digital europea d’alta qualitat, inclusiva i accessible. Aquest pla es proposa contribuir les propostes de «una Europa adaptada a l’era digital» i la Next Generation EU. També dona suport al Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR), l’objectiu de la qual és crear una Unió Europea més ecològica, digital i resilient.
El document EU’s 2021-2027 long-term budget and NextGenerationEU: facts and figures, presenta un pressupost a llarg termini (2021 a 2027) de 2.018 bilions d’euros (1.211 bilions d’euros, completats amb 806.900 milions a través de Next Generation EU), que s’entén com una resposta sense precedents a la crisi del coronavirus. L’educació en les seves diferents dimensions i la digitalització de tots els sectors apareixen en diferents apartats del document. En aquest context, el Ministeri d’Educació i Formació Professional (MEFP) ha llançat el Programa de Cooperació Territorial (PCT) per a la Digitalització de l’Ecosistema Educatiu #EcoDigEdu i les actuacions que inclou s’emmarquen en el Pla de Digitalització i per al període 2021-2027. Esperem que aquesta vegada no ens quedem en la mera compra de recursos amb obsolescència programada i la simple utilització de tecnologies digitals i pensem sobre la seva influència en la configuració de l’educació escolar, en la noció de coneixement, ensenyament i aprenentatge, en els seus efectes col·laterals, en la distància entre els documents i els contextos d’aplicació, les restriccions i la complexitat de la pràctica educativa.
Esperem que aquesta vegada no ens quedem en la mera compra de recursos amb obsolescència programada i la simple utilització de tecnologies digitals
Per contribuir a aquest propòsit, en aquesta columna convido a pensar què pot significar el repetit terme “digitalització de l’educació” i a albirar a qui pot beneficiar l’ingent volum de fons que es pensa destinar.
Segons el Diccionari de la Llengua de la Reial Acadèmia Espanyola, la digitalització suposa la “acció i efecte de digitalitzar”, de registrar dades en forma digital, de convertir o codificar en números dígits, dades o informacions de caràcter continu, com, per exemple, una imatge fotogràfica, o un document, o un llibre. I aquí la meva pregunta: Podem digitalitzar l’educació? ¿Seguim amb la idea d’Alfred North Whitehead (1861-1947) que “la millor educació es troba en l’obtenció de la màxima informació a partir de l’aparell més senzill”? ¿Entenem que l’ensenyament consisteix a “transmetre informació”? ¿Seguim amb el discurs de la “màgia de la màquina”?
En els diferents documents publicats per la CE i el MEFP, no he aconseguit trobar una aproximació al que s’entén per “digitalització de l’educació” que transcendeixi l’anterior definició, però sí un èmfasi repetit en l’ús de la tecnologia digital. El BOE de 16 de maig de 2022 va publicar la resolució sobre l’actualització del marc de referència de la competència digital docent. Aquest document, que orienta les actuacions de les diferents CCAA, indica que, en aquest procés, el professorat és la peça fonamental. D’aquí ve que expliciti sis àrees referides a la seva formació i actuació: compromís professional, continguts digitals, ensenyament i aprenentatge, avaluació i retroalimentació, apoderament de l’alumnat i desenvolupament de la competència digital de l’alumnat. Cadascuna d’elles conté entre tres i cinc subàrees que inclouen indicacions sobre etapes i nivells de progressió, indicadors d’assoliment i afirmacions sobre l’acompliment. Tot això centrat en l’ús “crític i responsable” de la tecnologia digital.
Segons l’adaptació realitzada pel Departament d’Educació, DigCompEdu “és el model d’ensenyament que promou: que tot l’alumnat aconsegueixi un aprenentatge significatiu, motivador i pertinent, adaptat a les necessitats i diferències personals, que li permeti adquirir i desenvolupar les seves competències de forma progressivament autònoma treballant en equip amb els seus iguals”. El que falta per determinar és qui, com, quan i en quines condicions s’implementarà aquest model per a aconseguir aquests resultats. També falta per albirar quins terrenys acabarà fertilitzant la pluja de milions proposada per a la “digitalització”. Per fonamentar les meves reflexions em referiré al meu entorn pròxim mancant estudis globals.
Falta per albirar quins terrenys acabarà fertilitzant la pluja de milions proposada per a la “digitalització”
A Catalunya, igual que imagino en altres CCAA, el tema de la “digitalització de l’educació” ha generat un considerable volum de documents per part de l’administració. Aquesta proposta arriba en un moment en el qual els centres estan donant resposta a les conseqüències de la pandèmia de la covid, mentre han de considerar les dimensions del currículum proposat per la Lomloe i les derivacions Decret Llei 6/2022, de 30 de maig (DOCG), que fixa els criteris aplicables a la reelaboració, aprovació, validació i revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius. En aquest marc d’obligatorietat em pregunto quants docents i equips directius han pogut trobar el temps i l’energia per consultar-los.
Aquest context i en referència a les millores que es pretenen aconseguir, em plantegen la qüestió. ¿Fins a quin punt la implementació del programa #EcoDigEdu i els fons de la NextGeneration planegen abordar de manera holística els desafiaments de l’educació? ¿O una vegada més se centraran en la compra i ús de recursos digitals?
Sembla que a Catalunya s’invertiran (s’estan invertint) 149.961.863 € en equipament digital específic com MRR. D’aquests, 20.989.937 per a dispositius, 126.062.658 per a aules digitals, i 2.909.268 per a capacitació i suport. Més 47.633.230 per a capacitació docent. També s’han convocat 284 places de mentors digitals, sortits de la mateixa plantilla docent, s’han estipulat nivells d’acreditació de la competència digital docent (inicial A1, A2, intermedi, B1, B2 i avançat C1, C2) i s’ofereix al professorat i als centres diverses oportunitats de formació.
Es troba a faltar una visió educativa contextualitzada i crítica dels dispositius digitals. Especialment, en relació amb la noció d’educació, ensenyament, aprenentatge, paper del docent i de l’alumnat en la qual es basen
L’explicitació dels continguts de la formació, independentment de qui els imparteixi, que no és un tema menor, remet a una clara dimensió d’ús dels dispositius i aplicacions desenvolupades per les empreses. Es troba a faltar una visió educativa contextualitzada i crítica d’aquells. Especialment, en relació amb la noció d’educació, ensenyament, aprenentatge, paper del docent i de l’alumnat en la qual es basen i promouen, així com els efectes col·laterals de l’ús d’aquestes tecnologies a dins i fora de l’aula i l’empremta digital que generen.
D’altra banda, des del dia a dia de la vida dels centres educatius, s’albiren necessitats que van molt més enllà de les pissarres interactives i els laboratoris de robòtica. Perquè, com ha vingut mostrant la recerca, la tecnologia digital per si mateixa no millora l’aprenentatge. Sense deixar de considerar la creixent presència i influència de les companyies tecnològiques en l’educació i la dependència que generen, a més de la ingent quantitat de dades personals i institucionals que els regalem. És evident que necessitem entendre, conviure i beneficiar-nos dels desenvolupaments tecnològics, però el tema crucial per a l’educació és si ens hi hem de relacionar com a mers consumidors o com a polítics, educadors i investigadors responsables i pensants.
D’aquí la importància d’analitzar, calibrar, discutir, situar i actuar en conseqüència, preguntant-nos: quin camp està fertilitzant aquesta pluja de milions? El de l’educació o el de les empreses tecnològiques? Pensem i actuem perquè, com s’acostuma a repetir, si no ho fem, algú ho està fent per nosaltres.