María Rodríguez (Beniel, 1995) és una jove molt experimentada en el món de la participació juvenil. Va començar a l’institut, com ella mateix explica. D’allà, a la presidència de la Federació d’Associacions d’Estudiants de la Regió de Múrcia, des d’on va saltar a presidir la Confederació Estatal d’Associacions d’Estudiants (Canae), a participar com a assessora tècnica de la Fundació d’Infància (presidida pel seu antic homòleg Carles López, expresident de Canae). Després d’això, va ocupar la vicepresidència del Consell de la Joventut d’Espanya i, d’aquí va saltar, el 2020, al Fòrum de la Joventut Europea, organització que presidirà durant dos anys.
Rodríguez no es posa més límit que el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides o participar en les administracions públiques legislant sobre drets. El dia que va decidir que la participació i la incidència polítiques eren el seu món, va començar un camí que, ara mateix, l’ha portat a fer un doctorat a la Universitat de Gant (Universiteit Gent), en col·laboració amb l’Institut universitari de Nacions Unides, de la mà d’una beca de la Fundació laCaixa. Parlem amb ella sobre què és la participació, per què és important i quins reptes es planteja els pròxims dos anys, durant el seu mandat.
Volia començar pels teus inicis. Ara presideixes el Fòrum Europeu de la Joventut, però abans has estat vicepresidenta del Consell de la Joventut d’Espanya, has passat per la Plataforma d’Infància, vas presidir Canae… Com vas començar tota aquesta marxa i per què?
Vaig començar en l’associació d’estudiants del meu institut, a Beniel. És un poble bastant petit. Sempre he tingut moltes ganes de participar, d’involucrar-me en projectes. En qualsevol cosa que organitzava l’institut o l’ajuntament jo sempre hi era. A més, vinc de l’horta i no hi havia moltíssimes oportunitats d’oci.
Un dia un company de classe em va dir que hi havia una associació d’estudiants a l’IES i que estaven intentant reactivar-la. Em va preguntar si em venia de gust participar en una reunió; i ens van convidar a un esdeveniment a nivell regional amb altres associacions d’estudiants, amb la Federació Murciana d’Associacions d’Estudiants. Aquí em vaig enamorar de l’estructura, de la gent que hi era, amb moltes inquietuds. Gent diferent de la qual tenia jo en el meu context. Em va agradar l’ambient i amb l’associació de l’institut comencem a fer activitats per estudiants; fèiem alguns debats en aquell moment que començaven les retallades en educació, amb la qual cosa comencem a fer coses de política educativa també. Amb la Federació Murciana, que era la que donava més formació, que ens ensenyava les estructures per participar en el consell escolar de l’institut; o de quina forma els delegats de classe podrien complir una funció que fos útil més enllà d’anar a buscar guixos i fer fotocòpies, que era, per desgràcia, al que es dediquen a molts instituts. Aquí va començar aquesta consciència i després vaig continuar participant en la Federació Murciana, de la qual vaig ser presidenta i després a Canae, ja a nivell estatal.
Aquests van ser ja les teves primeres passes…
Bé, en realitat van ser a l’institut, en el consell escolar.
Vau aconseguir algun canvi llavors?
En aquells anys l’equip directiu era bastant contrari a la participació estudiantil, en el sentit que creien que si els estudiants s’organitzaven l’anaven a fer grossa. I, potser és cert que una mica ho fèiem, però també fèiem moltes propostes. De les coses que més orgullosa em sento és quan ens reunim tots els delegats, després d’haver tingut una conversa amb les nostres classes, per fer propostes per millorar l’institut. Elaborem un document que presentem a l’equip directiu amb les nostres propostes. Ho recordo amb bastant afecte.
En el moment que vaig començar a participar en associacions d’estudiants em vaig adonar que estava sent més crítica amb el món del meu voltant
Per què és important la participació del jovent?
És la manera d’activar la consciència amb el món. Desenvolupar un pensament crític i preguntar-nos per què les coses són com són i per la forma en la qual podem canviar les que no ens agraden.
Per mi va ser un moment d’inflexió, quan vaig començar a participar en associacions. Abans feia coses que em donaven satisfacció personal, m’agradaven, però realment no desenvolupava una consciència social. En el moment que vaig començar a participar en associacions d’estudiants em vaig adonar que estava sent més crítica amb el món del meu voltant. Per això és pel que crec que té sentit que continuem promovent-ho. És el que genera que siguem ciutadans i ciutadanes actives, més enllà de votar cada quatre anys, que ens preocupem del món del nostre voltant.
Fins a on creus que s’aconsegueix incidència real mitjançant les organitzacions de joventut?
Crec que les organitzacions de joventut tenim el gran hàndicap, incloses les d’estudiants, de ser joves. En moltes ocasions no se’ns té en la mateixa consideració que altres col·lectius pel fet de ser joves. Anem als espais i sempre és el mateix: “Caram, si fa propostes, què bé parles”. Perdona, no necessito que em diguis que parlo bé, només necessito que agafis les meves propostes i les implementis. En moltes ocasions vivim aquesta discriminació, sobretot com a estudiants. Crec que és l’àmbit en el qual més l’he sofert. Quan vas a una reunió del consell escolar i tens pares i mares i professors, i estudiants de 12, 13 i 14 anys, quan expliques les teves propostes ningú et té en consideració amb un nivell de serietat que esperaries de qualsevol altra persona.
Més enllà d’això, aconseguim tenir bastant incidència política. Però hem de trencar la barrera que se’ns tingui en consideració com a qualsevol persona. Una vegada que ho aconseguim, tenim incidència amb esmenes en lleis, en projectes com el Pla de Xoc per l’Ocupació Jove que vam fer des del Consell de la Joventut d’Espanya… Tenim incidència, però ens costa molt més perquè hem de trencar una gran barrera.
En moltes ocasions no se’ns té en la mateixa consideració que a altres col·lectius pel fet de ser joves
Comences el 2010, amb les primeres retallades de la crisi. Les persones joves porteu mitja vida, per no dir tota ella, en una crisi contínua. La situació que teniu és molt complicada. Com la veus tu?
Aquesta és la línia discursiva que tenim. Les persones de la meva generació, des què estem en l’educació secundària, hem tingut crisi; les persones més joves que jo han nascut amb les seves famílies en crisi o amb la paraula crisi instal·lada a les seves vides.
El gran problema és que les mesures que es van prendre per pal·liar la crisi de 2008 no van atendre bé el jovent. No estava tant en el punt de mira, la qual cosa ens va portar al fet que el 2020, amb la crisi de la covid, una gran quantitat de la gent jove estigués en situació de pobresa. Un terç estava en risc de pobresa i exclusió social. Això ens posava en una situació súper vulnerable, amb treballs precaris (qui els tenia), sense capacitat d’emancipar-nos. Amb les crisis de la covid i la inflació, i fins i tot amb la crisi de la democràcia que estem vivint, és més difícil emprendre la nostra vida de manera independent.
El Consell de la Joventut d’Espanya (CJE) té ara una campanya: “La maldición de la eterna juventud”, i efectivament, estem constantment posposant els nostres plans, la qual cosa ens porta a la situació de perdre la motivació, de tenir molts problemes de salut mental que, per sort, amb la crisi del coronavirus s’han començat a visibilitzar més. Tot i així no és només qüestió de visibilitzar, sinó de dona’ls-hi resposta. M’alegro que durant aquesta crisi del coronavirus el jovent hagi estat en el punt de mira, en la política. De fet, això ha portat al fet que 2022 fos l’Any Europeu de la Joventut, reconeixent que el jovent ha estat un dels col·lectius que més ha sofert la crisi del coronavirus social i econòmica. Però el que volem és que aquesta situació perduri, que la gent jove segueixi en el punt de mira constantment i no tornem a la situació en la qual sempre passem desapercebuts de les polítiques. Amb la salut mental, les organitzacions de joves fa anys que reclamem que es prenguin mesures, i no ha estat fins al coronavirus, quan altres col·lectius van començar a sofrir molt més, que s’ha posat més en l’esfera política. Sembla que els nostres problemes són menys importants o s’accepta socialment que puguem sofrir una mica perquè en uns pocs anys, quan en tinguem 30, la nostra vida serà millor. El que veiem és que les coses no funcionen així. Necessitem mesures que posin remei als nostres problemes ara, en el present. La joventut no és el futur, és el present.
M’agrada això perquè sempre que parlem de joventut o infància es parla dels adults del demà, com si les dues o tres primeres dècades de vida fossin una preparació per al de veritat…
Crec que hem de pensar això en termes de societat. Ara, amb la piràmide de població, que està envellint… si els joves ara no poden treballar i no contribueixen a la Seguretat Social, qui pagarà les pensions? Ens hem de posar en un pla superior. No són simplement els problemes d’ara del jovent, també són els problemes que com a societat viurem o com sostindrem l’Estat de Benestar. En els últims temps també es parla de la solidaritat intergeneracional, però l’hem d’instal·lar molt més en el discurs.
Volia preguntar-te per la teva presidència del Fòrum. Què n’esperes d’aquests dos anys?
En realitat, em fa molta il·lusió perquè en aquest període tindrem la Presidència Espanyola del Consell de la Unió Europea. És un bon moment de connexió d’Espanya amb la resta de la UE. Crec que es poden amplificar discursos i coses que s’estan fent bé a Espanya i poden ser referència o viceversa. A més, tenim eleccions al Parlament Europeu, potser un dels esdeveniments més grans que tenim. I el repte que tenim per davant és que hi hagi moltes més persones joves en el Parlament. Aquest seria un dels objectius, així com que hi hagi més partits que adoptin aquestes recomanacions que fem des de les organitzacions. Però sobretot més presència de persones joves que portin la nostra veu al Parlament.
Aquesta serà la base del treball, perquè les eleccions seran el 2024, però per treballar-hi ens hem de posar ja amb els partits, tant per convèncer-los que presentin candidatures joves com perquè incloguin les nostres propostes i les d’altres organitzacions europees. El Fòrum de la Joventut Europeu el formen consells de la joventut de tota Europa, no sols de la UE. I a nivell nacional ens tocarà treballar molt amb totes les persones que es presenten a les eleccions.
Necessitem mesures que posin remei als nostres problemes ara, en el present; els nostres drets no es prenen tan en sèrio com els d’altres col·lectius
Som l’organització que representa al jovent en el marc de Nacions Unides. Portem anys reivindicant que hi hagi una Convenció per a la protecció dels drets de les persones joves. La meva trajectòria en l’àmbit d’infància és bastant rellevant aquí, perquè he estat molt relacionada amb els drets de la infància i he treballat amb la Convenció de Drets de la infància. Volem promoure quelcom semblant a això en el marc de l’ONU. És una cosa que ja està avançada, portem anys de treball i, de fet, cada vegada hi ha més recomanacions de Nacions Unides que parlen dels drets de les persones joves. El que estem intentant és que hi hagi un mecanisme específic que defensi els nostres drets, per tot el que comentàvem: no sols a Espanya o Europa, sinó a tot el món, la joventut passa completament desapercebuda i els nostres drets no es prenen tan en sèrio com els d’altres col·lectius, o de la població adulta. Necessitem mecanismes específics que avaluïn com s’exerceixen els drets entre la joventut. Aquest és el gran pas que intentem.
I, precisament, a nivell europeu estem treballant una cosa: una directiva per prohibir les pràctiques no remunerades. És un gran projecte que he liderat aquests dos últims anys des de l’equip directiu del Fòrum Europeu. Esperem que la Comissió Europea aprovi una directiva de caràcter vinculant per prohibir les pràctiques no remunerades i establir certs criteris de qualitat. A Espanya, fa un parell de mesos es va aprovar l’Estatut del Becari que, de fet, és un bon precedent que es pot traslladar a altres països.
A col·lació del que expliques volia preguntar-te quins són els drets més específics de la joventut.
No és que hi hagi uns drets específics de la joventut, perdó si ho he formulat així. Parlem del dret al treball o a un habitatge, són drets de tota la població. Per exemple, tornem a les pràctiques no remunerades. Fa un parell d’anys vam presentar una demanda col·lectiva en el marc del Consell d’Europa, per la Carta de Drets Socials. Una demanda col·lectiva contra Bèlgica en la qual argumentem que el país estava violant els drets de la joventut: el dret a no ser discriminat i a una remuneració justa pel treball. Tot això per l’assumpte de les pràctiques no remunerades. Ho vam fer contra Bèlgica perquè era el país amb més pràctiques no remunerades d’Europa. Presentem la demanda i rebem la resposta enguany: efectivament, es vulnerava el dret de la joventut a no ser discriminada per raó d’edat i el dret a rebre una remuneració justa quan fa pràctiques després de graduar-se.
Aquest és un exemple molt concret de discriminació per edat. O quan no tenim l’oportunitat d’aconseguir una feina; o el dret a l’educació: quan hi ha hagut gent que no ha pogut pagar la matrícula universitària perquè era molt alta o no tenien accés al sistema de beques per compensar-ho, també es vulnerava el dret a l’educació. També existeix el dret a la salut, que no sols és física, també és mental. Les persones joves no poden accedir a teràpia o ni tan sols al recurs per saber si tenen o no un problema de salut mental. O el dret al medi ambient.
No és que hi hagi drets específics del jovent, però sí que hi ha discriminació per edat i, en les principals transicions de la vida com, per exemple, de l’educació al treball; de viure amb la família i independitzar-se, som més vulnerables. I és necessari que hi hagi una atenció específica dels drets de la joventut. Aquest és el principal argument del Consell de Drets Humans de l’ONU i que identifica diferents àmbits. Un d’ells és l’accés, de fet, als espais polítics. La joventut està infrarepresentada en tots els espais polítics. I és més difícil per una persona jove ser candidata a unes eleccions. Per això s’han de potenciar aquells espais de promoció de la participació, d’educació democràtica per aconseguir que hi hagi més persones joves en els espais de representació.
Això t’anava a preguntar, fins a on es considera a algú jove.
Hi ha diferents regulacions a Europa. A Espanya és fins als 29. Però hi ha diferents criteris a nivell autonòmic. No hi ha una edat concreta establerta. De fet, hi ha molt de debat ara sobre si pot considerar jove a persones fins als 35 anys perquè ara, quan s’arriba als 30, no tens aquesta vida independent que se suposava que tindries al final de la teva joventut. Per això està la qüestió d’allargar la joventut fins als 35 anys. Em sembla terrible, encara que entenc la filosofia que hi ha al darrere; abans amb 25-27 anys podries tenir una vida independent i ara es posposa fins als 35. És terrible, dramàtic.
Des de les administracions públiques s’ha de donar suport a l’associacionisme i la participació i amb això em refereixo també al fet que hi hagi finançament per aquestes organitzacions
Ho és, efectivament. No deixa de ser un problema d’accés al treball, l’habitatge o els serveis…
Un problema d’accés als drets que se’ns haurien de garantir com a ciutadans.
Has parlat ja d’alguns dels pilars de la teva campanya a la presidència del Fòrum de la Joventut: dels problemes d’accés als drets; també sobre la inclusió socioeconòmica de la joventut. M’agradaria que parléssim una mica més del reconeixement de les organitzacions. Com s’hauria d’articular?
Començo pel reconeixement de l’existència i la possibilitat que totes aquestes organitzacions siguin fortes. Des de les administracions públiques s’ha de donar suport a l’associacionisme i la participació, i amb això em refereixo també al fet que hi hagi finançament per a aquestes organitzacions. Una de les principals conseqüències de les crisis de 2008 i de la covid, però sobretot de 2008, és que hi va haver un afebliment del moviment associatiu perquè es va acabar amb moltes de les subvencions que tenien aquestes entitats per organitzar cursos i formar gent. Les organitzacions de joventut fan, sobretot, una tasca educativa. Són llocs on aprenem a fer incidència política, aprenem de política educativa, a treballar amb una altra gent, a moltíssimes coses. El principal, i aquesta és una altra de les recomanacions de la Convenció sobre el Futur d’Europa, és que cal fer costat a les associacions de la societat civil, especialment a les juvenils i a través de finançament.
Després està el reconeixement. Que des de les administracions públiques de qualsevol nivell, local, regional, estatal i també europeu, es tingui en consideració a aquestes associacions a l’hora de legislar. Em refereixo al fet que s’incloguin en el disseny de les polítiques públiques. A nivell europeu estem demanant que hi hagi una anàlisi d’impacte de totes les polítiques a les persones joves. En el cas que tinguessin un impacte negatiu, que es desenvolupin mesures de mitigació. El tercer pilar és que s’inclogui les persones joves i les organitzacions que les representen en la valoració d’aquestes polítiques que els poden afectar.
A nivell europeu estem demandant que hi hagi una anàlisi d’impacte de totes les polítiques a les persones joves
D’aquesta manera, s’estudiaria si una política afecta o no a les persones joves; si és que sí, incloem a aquestes persones en el desenvolupament de les polítiques. Si hi ha impactes negatius, desenvolupem mesures per mitigar-los. Això és cabdal. Que des de les administracions públiques tinguessin aquesta consciència de portar a col·lectius de joves: sindicats, associacions, joventuts dels partits, el Consell de la Joventut d’Espanya… a la conversa per escoltar les seves propostes sobre el que els afecta i si una mesura determinada pot o no solucionar els seus problemes. Que això sigui sistemàtic, crec que pot suposar el gran canvi.
A més, a nivell estatal veiem que no hi ha un ministeri que abordi els temes de joventut. Ara mateix, s’aborda des de l’Agenda 2030 en el Ministeri de Serveis Socials. Des del CJE hem demanat sempre, a Espanya i Europa, que la joventut s’abordi des de presidència de Govern, o des d’una estructura que sigui similar i estigui vinculada a presidència. S’ha d’assegurar així que joventut no és quelcom específic, sinó transversal en els diferents ministeris. Es parla de joventut des de Sanitat, des de Transició Ecològica, Drets Socials, Ocupació, Educació… S’ha d’assegurar una coordinació en un espai amb poder en el Govern per traslladar les necessitats de la joventut.
Si aconseguim augmentar el nivell de conversa sobre joventut, les organitzacions juvenils tindran més impacte i els temes que tracten tindran més espai en l’agenda pública.
Jo no tenia més preguntes, però no sé si m’he deixat alguna cosa important.
Sí. Parlant dels pilars de la campanya recordo que, vinculat a les eleccions europees i en molts països europeus durant 2023 i 2024, intentem promoure que les persones joves a partir dels 16 anys puguin votar. N’estem molt convençuts des del Fòrum Europeu, també des del CJE, i és una proposta que parteix de les organitzacions juvenils. En aquest sentit, en els últims anys hi ha hagut força millores a Europa. A Malta es va aprovar fa uns anys el vot a partir dels 16 i, de fet, en les últimes eleccions ja el van implementar. A Àustria porten uns quants anys també. Aquest últims anys, Alemanya i Bèlgica van aprovar que en les pròximes eleccions europees es pugui votar a partir dels 16 anys. Encara no a nivell nacional. S’estan fent passes amb aquest tema i esperem que pugui estendre’s per altres països europeus. I, sobretot, ara que hi haurà eleccions en molts països, Espanya també, és un bon moment per incloure aquesta proposta en els programes dels partits polítics.
Als 16 anys pots treballar però no pots votar a partits que regularan les teves condicions laborals; això no té sentit
Certament, entre els 16 i els 18 anys hi ha importants divergències, de manera que votes amb 18 malgrat que, per exemple, pots treballar des dels 16… Creus que un pas interessant podria ser que la majoria d’edat baixés dels 18 anys?
No sé si aquesta és la solució, perquè tal vegada sí que hi ha qüestions que millor siguin als 18, però, sincerament, a partir dels 16 és quan acaba l’educació secundària obligatòria, és el moment que aquesta educació que se suposa que tothom ha de tenir ja està coberta. L’argument de l’educació ja no hauria d’existir perquè, a més, es pot reforçar l’educació cívica. Hi ha diferents drets i obligacions als quals pots accedir als 16 anys, com el fet de poder treballar i el contribuir a la seguretat social. Pots treballar però no pots votar a partits que regularan les teves condicions laborals. No té sentit. Però, a més, si ens posem en un pla més macro, la població jove està disminuint i l’adulta, sobretot per sobre dels 40 anys, estarà més sobrerepresentada que ara en els espais polítics. Reduint l’edat de vot aconseguim, en primer lloc, que els partits prestin més atenció als problemes del jovent i posin més mesures que ens afectin perquè ampliem l’electorat; i ja sabem que les campanyes electorals i els programes responen a l’electorat. I, després, podem aconseguir més persones joves que estiguin actives en l’esfera política i, fins i tot, puguin accedir a les institucions molt abans.
De fet, ens va alegrar molt que després de treballar enguany amb el Comitè de les Regions a nivell europeu, i que aprovés fa uns dies la Carta Europea per la Joventut i la Democràcia. Es tracta d’un acord intern del Comitè amb el Fòrum de la Joventut, per implementar a tots els nivells territorials, i que parla dels drets de la joventut en l’àmbit polític. Una de les seves recomanacions és valorar la reducció de l’edat de vot als 16 i també, per exemple, augmentar el reconeixement polític i econòmic de les organitzacions juvenils, així com altres propostes. És molt bon document de referència.
A part de totes aquestes coses que fas des de 2010, a més segueixes estudiant. Estàs fent un doctorat a Bèlgica. A on vols arribar? On està el límit?
Ara estic fent el meu doctorat a Gant amb la Universitat de Nacions Unides. És un àmbit, el dels drets humans, que m’agrada molt. La protecció de drets, la incidència política en aquest àmbit, en les ONG… El que m’encantaria, com a treball ideal, seria treballar en el Consell de Drets Humans de Nacions Unides. Aquest seria una mena d’objectiu final. Mentrestant, em veig treballant en incidència política a ONG europees o espanyoles. És un àmbit en el qual em sent molt còmoda i, per què no, en algun moment podria arribar a estar en Administracions regulant jo mateixa.
