Espinàs va fer moltes coses en la seva vida. La recuperació del català com a vehicle d’expressió literària. El seu paper en l’impuls de la Nova Cançó va ser decisiu. Els programes de televisió ‘Identitats’, ‘Personal i intransferible’ i ‘Senyals’. La lletra del ‘Cant del Barça’ és seva. Va caminar per tot el país fent els llibres ‘A peu per…’ que retraten la nostra societat com poca gent ho ha sabut fer. Va arrencar l’editorial la Campana. Va publicar noranta llibres… Però permeteu-nos que destaquem, per damunt de tot, la seva faceta periodística.
La generalització té el poder d’esborrar dies, anys i fins i tot dècades de la nostra vida. Espinàs no generalitzava. Sempre pensava si allò es podia centrar o reduir en una cosa que fos única, que tingués valor en aquell moment. Interrogava el que l’envoltava, però no dient si li agradava o no, o si era important o no. Sempre es feia una pregunta. Això és el que li proporcionava la capacitat d’anar creixent en l’observació, habituant-se a mirar les coses i interrogar-les sempre.
Aquesta manera seva d’escriure és la més essencial: mirar i fer preguntes. Un pot pensar que si mires la quotidianitat la cosa perd interès, que has de mirar coses extraordinàries. Espinàs era un escriptor per a qui viure era observar, i no entenia observar sense escriure amb un estil calmat, encuriosit, sempre atent, que marcava d’una manera tan consistent tota la seva obra.
Li tocava fer un article? Seia a l’Olivetti i sempre en sortia alguna cosa. Qui sap, potser d’una observació de fa tres dies o ves a saber d’on. No prenia mai notes. “Tens alguna cosa a dir? Doncs la dius, amb les mínimes paraules possibles”, afirmava. “Soc incapaç de pensar críticament amb el que escric”, afegia.
Per a Espinàs, la prosa havia de tenir “una unitat” i “un fil conductor”, però no “moments de lluïment”: “Sempre he procurat que la frase brillant no hi sigui”. Des que el 1976 va assumir el repte d’escriure un article diari per a l’Avui, Josep Maria Espinàs no va faltar a la seva cita amb els lectors fins al 2019, quan ja tenia 92 anys. Va ser un adeu discret: no hi va haver un últim article amb voluntat de comiat.
Espinàs, molt probablement, va reinventar l’ofici de la crònica, del relat, del contacte diari amb el lector, de fer-se part de la societat parlant i escrivint a partir de la quotidianitat, amb un llenguatge tan ric com planer i comprensible, però sempre anant més enllà amb la voluntat de dignificar l’ofici.
Mai va ser un periodista de redacció, ni un periodista que sortís al carrer a investigar. Potser per això, es va resistir a anomenar-se periodista: “Jo era una persona que es passejava per la vida fent articles”.
I així va fer vint viatges a peu. El viatge a peu significava sortir del seu món habitual, entrar en un territori (físic) que desconeixia, trobar gent desconeguda. “La sorpresa és creativa”, deia. “Cada dia hi ha tres o quatre coses que no esperaves veure o saber. T’has de preguntar coses…”, afegia.
L’edat va jubilar per força l’autor de ’A la vora de…’ i ‘Petit observatori’ –les seccions que tenia, primer a l’Avui i des del 1995 a El Periódico–, però en va recollir una petita mostra al volum ‘Una vida articulada’. Espinàs va escriure fins a l’últim dia que va poder i va deixar de fer-ho “sense voler”. A ‘A ritme del temps’, Espinàs tancava amb aquest obituari en vers lliure les seves ‘Notes d’una vida’: L’Espinàs? Sí, un bon noi, / gairebé sempre amable. / Li van donar alguns premis literaris, / sobretot en uns temps / en què hi havia poca competència. / Els viatges a peu? Sí, una colla, / però només explica allò que veia, / no hi projectava / cap tesi interessant / sobre l’espècie humana. / Va escriure molts articles, això sí, / però de temes poc ambiciosos. / I és cert que li interessava allò que veia / però no formulava cap doctrina / sobre la construcció del ser humà, / ni tan sols incidint / en l’epigrafia. / Va escriure el “Cant del Barça”, és veritat, / l’home tenia traça per fer versos / -la poesia és tota una altra cosa- / i caldrà reconèixer entre els seus mèrits / que fes cançons sense saber solfa. / Va saber ser modest -virtut difícil- / com li corresponia.
