Criatures sense escola – El Diari de l'Educació

Hem arribat a la meitat del curs: ja no recordem les vacances de Nadal. Les criatures i adolescents van tenir vacances escolars. Durant uns quants dies la canalla petita va estar al centre dels comentaris i activitats pensades per a ells. Totes les criatures van gaudir d’aquelles atencions, de regals, de desitjos de felicitat? Podríem recordar què els passa a moltes altres criatures del nostre món.

Unes xifres per pensar-les:

A Europa la població menor de 18 anys és de gairebé 90 milions. Els nens, nenes i adolescents que viuen en escenaris de crisi i conflictes, són més del doble de tota la població infantil i juvenil a Europa.
La meitat dels nens i les nenes que no assisteixen a l’escola primària viuen en contextos de conflicte armat, xifra que puja per a les nenes (Nacions Unides, 2021)
La durada de les crisis s’ha incrementat fins a una mitjana de 9 anys, fet que suposa més de la meitat del període d’escolarització (INEE, 2019).
230 milions d’infants menors de cinc anys no tenen registre de naixement (UNICEF, 2013).
987 milions de persones sense identitat (Banc Mundial, 2019).
Només l’emergència climàtica[1] amenaça l’ensenyament de gairebé la meitat dels nens i nenes, uns 1.000 milions, que viuen a països amb risc alt de patir els efectes del canvi climàtic (Unicef, 2021)
En general s’admeten les estimacions de les agències de l’ONU, d’algunes de les seves alarmes: més de 244 milions d’infants i joves (6 a 18 anys) estan sense escolaritzar; de manera majoritària a l’Àfrica Subsahariana (98 milions) i Àsia Central i Meridional (85).
La UNESCO estima que uns 80 milions no gaudiran d’aquest dret humà quan arribem a l’any tantes vegades citat (2030).

Les dades de criatures sense escola són esgarrifoses, tot i ser molt greus és més greu la situació que n’és la causa o conseqüència. Quantes criatures estan fent de soldats? Quantes serveixen d’objecte sexual a la prostitució femenina i masculina? Quantes són assassinades per comerciar amb els seus òrgans? Quantes tenen trastorns mentals?

Amb l’afegitó que les xifres de les nenes doblen o tripliquen les dels nens. I no només a l’Afganistan.

Carme Vinyoles ens diu: Una petita perversa equació que s’acarnissa, i de manera creixent, amb els més petis del planeta fins a arribar a les xifres rècord que es recullen en un recent informe de Save the Children: actualment 337 milions de nens i nenes estan en risc de ser reclutats per grups armats i per forces governamentals en 39 països; eren 99 milions el 1990, de manera que ni les reiterades crides de l’ONU ni tampoc la pandèmia han contribuït a minvar aquest drama, sinó tot al contrari, s’ha convertit en un tipus d’extermini continu i massa invisible dins del món globalitzat. 337 milions estan en risc i 200 milions ja han estat atrapats. D’altres són usats per col·locar mines o per detectar-les o directament com a terroristes suïcides. Les nenes fan d’esclaves sexuals, els nens ataquen i terroritzen les poblacions on han nascut perquè mai més hi puguin tornar i no s’escapin. Tenen por i fan por o són violades i rebutjades perquè han perdut l’honor.

Quantes criatures estan fent de soldats? Quantes serveixen d’objecte sexual a la prostitució femenina i masculina?

El Congo, Moçambic, Síria, l’Afganistan, el Iemen, l’Iraq, Filipines, Mali, Burkina
Faso, el Níger, Colòmbia, regions de l’Amèrica Central… una batalla sense final! Però res de tot això importa als mercaders d’armes, que atien –o generen– conflictes allà on tenen molt a guanyar a costa de la vida dels altres.[2]

Per aterrar aquí i ara, fixem-nos en dos successos propers i actuals.

*La guerra a Europa, ens en fan parlar perquè interessa, no parlem d’altres guerres del món, no parlem dels nens soldats. No parlarem dels negociants d’energia i armes que estan guanyant i allargant la guerra.

*Quantes criatures han mort als terratrèmols de Síria i Turquia? Com queda la situació dels infants que han sobreviscut? Passaran a ser objecte dels traficants? [3] Les morts no han estat només per causes que anomenem naturals. On s’havien construït els edificis? Amb quins materials? Amb quines estructures? No tots els habitatges han caigut: l’actuació humana també és responsable de les desenes de milers de morts, segons la xifra que s’ha fet pública. El negoci és més important que la vida.

I ara quedaran els anomenats supervivents, gairebé un milió de persones. Com diu una vinyeta de Diario.es: –Caldrà fer alguna cosa pels supervivents! – Sí, a Europa, les tanques un parell de metros més altes.

Diria que estem quantificant els infants, que posem xifres perquè ens fa por pensar que hi ha persones darrere cada número. Perquè no han estat marginats, potser no han estat mai inclosos. No tenen accés a l’ensenyament, a la transmissió cultural de les generacions adultes, no tenen esplais, ni poden fer esport, ni treballar… Difícilment podem dir que són com nosaltres. Són persones, però no els deixem exercir com a tals.

En parlarem a les escoles? En les discussions pel currículum ho tindrem en compte els mestres i professors? O potser els racismes i l’eurocentrisme ens ho amagaran?

A casa nostra, de moment, no ens trobem amb situacions tan greus de manca de drets humans. Però a Catalunya també hi ha infants que pateixen alguna disminució dels seus drets. Habitatge digne, alimentació suficient, sanitat de qualitat, escalfor mínima a casa, poder pensar en un futur amb esperances…

Als centres escolars trobem situacions de patiment properes on ens toca intervenir. Els greus problemes que afecten tantes persones a tot el món és el motiu principal de les migracions. Com contemplem el dol dels immigrants? El dol per unes pèrdues sensibles i estimades. Com tot el que afecta el nostre alumnat, ho aporten amb la seva motxilla a l’escola. Des dels centres escolars no ho tenim prou en compte.

A Catalunya també hi ha infants que pateixen alguna disminució dels seus drets. Habitatge digne, alimentació suficient…

El dol és un sentiment i, per tant, està present a la vida diària de les persones que l’estan patint. És preferible parlar d’alllò que senten, no tant del que els passa[4]. A vegades no entenem les nostres emocions, no sabem explicar-nos el que sentim, per això no és estrany que, algunes criatures, reaccionin amb violència o excessiva agressivitat perquè no saben expressar el que senten, el que els passa.

El canvi produït per una migració és important. Una persona es forma dins una comunitat que la cuida, li dona una llengua, l’ajuda en el procés de creixement maduratiu i identitari. Quan es produeix una separació forçada li cal refer els vincles amb la comunitat d’arribada (escriure d’acollida moltes vegades és un sarcasme). La ruptura és més greu per als infants i els adolescents. És un canvi que implica molts aspectes de la vida i de la persona; els amics i companys, els parents, l’ambient de la ciutat o del poble; els costums, el clima, la vida al carrer; el que en diem cultura, música, folklore, festes, celebracions populars, rutines familiars… Els adults que emigren han pres la decisió, l’han pensada, tenen uns motius per fer-la; els infants no saben ben bé perquè han hagut de canviar de país.

Ningú no emigra per gust, podem viatjar per gust però canviar de lloc de vida es fa per necessitat. I si ens atrevim a reflexionar sobre el perquè han d’emigrar aquests infants o adolescents? Potser podrem contemplar una part de les causes, de les xifres que hem esmentat.