A les sales de teatre de Barcelona coincideixen dues obres en les quals el suïcidi forma part de la trama: “Tots eren fills meus” al Teatre Lliure i “Una niña es una cosa a medio formar” a la Sala Beckett. Cap de les dues té l’epicentre en aquest fet. La mort podria ser un acte aparentment tangencial en les històries, però en les dues el suïcidi és una presència que de manera més o menys directa batega durant tot el text. Les dues obres acaben explicant que un cop ha esdevingut no es pot fer marxar enrere. És el final, però els seus efectes tot just comencen.
A “Tots eren fills meus”, la mort d’un jove és una conseqüència de la brutalitat inconscient, per inconsciència, no per falta de consciència, de les decisions de persones adultes que volen mantenir el seu “estatus quo” per sobre de qualsevol circumstància. El que som és el més important. Més important que la vida dels altres. A “Una niña es una cosa a medio formar”, el suïcidi és una conseqüència directa d’un comportament repetit durant anys, de la desatenció i el maltracta que ha estat rebent des de petita una nena, ara ja adolescent que, com passa moltes vegades, s’emmiralla en el seu propi malestar, autocastigant-se fins al final. La mort com una via d’escapament de la percepció de la pròpia culpa, autoimposada pel comportament dels altres.
“Una niña es una cosa a medio formar” explora els límits de la seva pròpia identitat, de la relació amb el propi cos i la sexualitat
Malauradament, aquesta setmana el teatre es barreja amb la vida. I la pregunta, sempre és la mateixa: es podria haver evitat? “Una niña es una cosa a medio formar” explora els límits de la seva pròpia identitat, de la relació amb el propi cos i la sexualitat en un entorn de violència marcat per estructures de poder patriarcals. És una obra dura, amb una presentació aparentment allunyada de la realitat d’aquí, però si la forma sembla molt dura, pot ser que el fons no estigui gens allunyat del que han viscut l’Ivan i la seva germana, del que les va portar a saltar al buit.
Més enllà de les dificultats per escatir quines han estat i no han estat les causes d’un fet tan dramàtic, la realitat ens torna a posar en primera pàgina la necessitat d’educar-nos en el respecte. La urgència per compartir, pensar, aprofundir i debatre sobre les maneres d’entendre la diversitat, de deixar-la ocupar el seu espai, d’atorgar-li la “normalitat” que li pertoca. Altre cop, la realitat empeny l’Educació i li mostra que l’Educació és l’única que té capacitat de fer canviar la realitat.
