El Mobile World Congres ha servit, entre moltíssimes altres coses, per fer de palanca a propostes tecnològiques que ens traslladen a mons virtuals, com el Metavers, aquesta irrealitat on podem viure sense ser-hi. El món de l’educació pot veure’s temptat a confiar als mons ficticis la solució a alguns dels seus reptes. La virtualitat té moltes virtuts i aplicacions valuosíssimes, però també genera falses expectatives. Els organitzadors del Mobile ho saben i per això la celebració del saló es basa en la presencialitat per molta virtualitat que vulgui promoure.
L’aprenentatge s’alimenta, en bona part, del poder transformador de la vivència i de les emocions que en sorgeixen. Per això, fa anys que l’educació ambiental va plantejar que, tancats dins les aules, podíem adquirir coneixements, però que difícilment ens deixarien empremta i va proposar sortir a l’exterior per passar de la virtualitat dels llibres a la realitat dels ecosistemes. El procés educatiu, si ens toca emocionalment, és transformador i ens ajuda a APRENDRE amb majúscules.
Apostar l’aprenentatge a una única carta, la dels llibres i la pissarra, va ser un error, com també ho és pretendre delegar-ho tot a l’escola. L’escola no és Lourdes i demanar-li de tot ens pot dur a no assolir èxits en quasi res. De manera recurrent, escoltem un principi tan bàsic com inexacte: “a l’escola s’hi ensenya, a casa s’hi educa”. Casa, la llar, la família en la seva més àmplia diversitat de models, és l’espai indiscutible d’adquisició dels valors més essencials: el respecte, l’estima, la convivència, l’equitat, etc. Aquests valors els hauríem de mamar i hauríem de créixer exercitant-los. Però l’afirmació és, òbviament, una exageració que vol destacar la funció bàsica de cada context i vol posar un crit al cel quan l’escola, sobrepassada, esdevé l’olla a pressió de problemes socials no resolts en altres espais.
L’escola no és Lourdes i demanar-li de tot ens pot dur a no assolir èxits en quasi res
Indiscutiblement, l’escola és un espai per a l’educació en valors i és un entorn privilegiat on posar en pràctica els valors adquirits, integrar-ne de nous i reflexionar-ne amb esperit crític per defensar-los amb l’ús de la raó i millorar-ne la seva pràctica col·lectiva. Però l’escola ha de saber que no està sola; les entitats de tota mena -d’acció social, esportives, de lleure, culturals, etc.- també juguen un rol determinant en l’educació en valors.
Les darreres setmanes, l’Associació Punt de Referència (www.puntdereferencia.org), dedicada a l’acompanyament de joves extutelats a través de la mentoria i el voluntariat, rebia dos premis. El primer, el Premi Marta Mata, promogut per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, en la seva modalitat col·lectiva. El jurat va voler reconèixer la seva tasca “per afavorir la plena emancipació i la igualtat d’oportunitats del jovent extutelat”. Marta Mata, pedagoga, parlamentària i regidora de l’Ajuntament de Barcelona, va impulsar el concepte de “ciutat educadora”, aquella “que té cura de totes les persones i col·lectius i, amb la seva manera de funcionar, fa que s’eduquin individualment i les unes a les altres, de totes les edats i en tots els espais”. El segon guardó que reconeixia a Punt de Referència ha estat el Premi Ciutat de Barcelona, en la seva modalitat d’Educació. En aquest cas, el jurat i per unanimitat, reconeixia el projecte Referents “per la seva capacitat de generar vincles i espais de seguretat emocionals, lingüístics i socials amb els joves extutelats, des del compromís ciutadà i l’acompanyament educatiu. Referents dona una resposta col·lectiva a un problema social invisibilitzat i sovint encobert”. És innegable, doncs, que les associacions són espais educatius, peces indispensables en aquest gran organisme que és la Ciutat Educadora.
No calen heroïcitats, la pràctica dels valors es viu en la quotidianitat
Fa pocs dies, Punt de Referència tancava els actes del seu 25è aniversari amb un diàleg al CCCB, de Barcelona. Sota el provocatiu títol “Volem acollir?”, una vintena de ponents van trenar un discurs divers i impactant, tant emocionalment com racionalment. S’hi va parlar del rol de les institucions i de les seves polítiques d’acollida i també de desacollida, es van compartir vivències personals, algunes de les que encongeixen el cor i d’altres de les que animen l’esperit, es va reflexionar sobre el rol de les entitats, sobre la implicació de les persones individuals i les famílies, etc. La Maria Bouabdellah Shaimi (presentadora a Ràndom SX3) deia que “els espais comunitaris, com els esplais o les entitats socials i esportives, són molt importants per construir un futur plegats com a societat i és des d’aquests espais on es pot començar a trencar amb l’estigmatització”. La periodista Montse Santolino ens recordava que “hi ha altres mecanismes d’acollida que es poden anomenar com a informals. Les escoles i instituts, els centres d’atenció primària, les esglésies i les botigues regentades per persones migrades, les quals es converteixen sovint en espais d’aixopluc per a aquelles persones que acaben d’arribar a Catalunya”. I la Blanca Garcés (Dra. en Ciències Polítiques) emfatitzava que “l’acollida no és ajudar, és donar-nos la mà per caminar conjuntament, que vol dir, individualment, aprendre uns dels altres i, socialment, té a veure en aquest caminar conjuntament sense deixar ningú enrere”.
A la pregunta “Volem acollir?” l’escola respon rotundament que sí, des de la credibilitat de la seva pràctica. Acollir no té cap sentit si només l’apliquem a l’escola, o només a la família, o només a les entitats socials. Els valors s’han d’exercir 24/7, des de la vivència més radical. No calen heroïcitats, la pràctica dels valors es viu en la quotidianitat: oferint ajut a la companya de classe, ajudant el veí, saludant a la persona que viu al carrer, acollint el migrant… Cal que eduquem molt millor en valors a casa i cal que els practiquem i reforcem, amb autocrítica individual i col·lectiva des del voluntariat, a les entitats, i des de l’exigència acadèmica, a les escoles. Tots dos espais es complementen i multipliquen resultats quan cooperen, traient els alumnes de les aules o duent el món social a l’escola. Només així serem capaços de viure en un món tan real com ben educat. El Metavers, de moment, el deixarem per a altres coses.
