Opinió

Què fem amb l’abandonament escolar?

La responsabilitat d’aquesta situació no és exclusiva del sistema educatiu. En la mesura que hi ha sectors econòmics que contracten joves sense estudis, la temptació d’abandonar la pròpia formació s’incrementa. Abans de la crisi del 2008, això fou molt evident en la construcció i la restauració; ara, en una societat molt desenvolupada i de base tecnològica, l’economia es dualitza: d’una banda, professionals altament qualificats i, de l’altra, mà d’obra amb una feina poc remunerada, a qui no cal acreditar gaires competències professionals. Dit això, cal reconèixer que la comunitat educativa de Catalunya, en un sentit ampli, no està aconseguint revertir la situació i donar una resposta eficient a un problema tan rellevant. L’anàlisi de les dades, i la seva evolució, evidencien algunes coses. En primer lloc: amb relació al 2021, el percentatge d’AEP en els homes es manté pràcticament estable i en les dones, empitjora 4,3 punts (de 9,9% a 14,2%). En la seqüència diacrònica des del 2008, mai havia passat una cosa així. En segon lloc: un 40% dels alumnes de CFGM i un 24% dels de Batxillerat no es graduen. És versemblant que un percentatge dels que abandonen el Batxillerat es matriculi, després, a CFGM. En tercer lloc: les proves de competències bàsiques, de caràcter censal, que realitza el Departament d’Educació a 6è d’EP i 4t d’ESO mostren una evolució negativa el darrer any.

En la mesura que hi ha sectors econòmics que contracten joves sense estudis, la temptació d’abandonar la pròpia formació s’incrementa

La diagnosi és clara: tenim un problema estructural en el sistema educatiu de Catalunya. La pedagogia comparada, a partir de l’experiència d’altres països, degudament adaptada, pot servir de guia, així com els informes internacionals sobre la qüestió. Tanmateix no fora sobrer preguntar als educadors, als mestres i professors que cada dia i, sovint, en condicions difícils, estan a peu de trinxera, què en pensen, com creuen que es podria encarrilar la situació. En la lluita per no condemnar milers de joves cada any a viure en la precarietat, no hi sobra ningú. Tothom s’hi ha de sentir compromès: alumnes, educadors, escoles públiques i privades, famílies, institucions i associacions, administracions, sindicats…  I el Departament d’Educació ha de ser capaç de crear un marc de col·laboració entre tots els sectors per posar-hi remei, sense apriorismes i amb voluntat integradora. Perquè aquest no és un assumpte més dels que hi ha al damunt de la taula, és el gran repte, ara i aquí. Cal tenir sentit de l’essencial, saber prioritzar les polítiques públiques per anar a l’arrel, al principi i fonament. L’objectiu de país ha de ser multiplicar les oportunitats educatives que oferim als infants i als joves, per desenvolupar a fons llurs talents, la seva musculatura intel·lectual, artística, social, física, emocional i espiritual.

Un problema tan complex com el que estem analitzant no es resol de la nit al dia, òbviament. L’important és consolidar una tendència positiva. Si comparem l’evolució de les dades d’AEP del darrer quinquenni, entre 2017 i 2022 Espanya ha passat del 18,3% al 13,9% i la Unió Europea del 10,6% al 9,7%. En canvi, a Catalunya no hi ha pràcticament millora: d’un 17% a un 16,9%. S’han de buscar les causes d’aquest estancament.

L’Associació Bastiments se sent cridada a aportar tres breus reflexions, per enriquir el debat sobre com reduir l’AEP. En primer lloc, constatem que els alumnes presenten un dèficit creixent d’atenció a classe i de concentració en les tasques a realitzar. Aquesta situació no contribueix gens a l’èxit acadèmic. Hauríem de reflexionar sobre el paper que juga la tecnologia, i internet concretament, en el procés d’ensenyament i aprenentatge. Un argument a favor de l’ús d’ordinadors a l’aula ha estat la voluntat de connectar l’escola amb la realitat que l’envolta. Però, com diu el filòsof Finkielkraut, una cosa és preparar els alumnes per viure en el món i, l’altra, la pretensió que la lògica del món entri a l’escola. A França, per exemple, s’ha prohibit el mòbil als centres educatius per als menors de quinze anys, amb el benentès que aquest dispositiu distorsiona la dinàmica acadèmica. En definitiva, la innovació amb suport tecnològic podria esdevenir un sorprenent cavall de Troia del fracàs escolar, en la mesura que afavorís la dispersió mental dels alumnes i no els ajudés a aprofundir en el coneixement curricular.

Els alumnes presenten un dèficit creixent d’atenció a classe i de concentració en les tasques a realitzar

En segon lloc, pensem que cal desplegar a fons, i sobretot amb la dotació econòmica necessària, el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, relatiu a l’educació inclusiva, el qual estableix l’estratègia pedagògica a seguir per afavorir l’èxit educatiu de tots els alumnes, atenent el procés maduratiu i la situació personal, familiar i socioeconòmica de cadascú. La detecció i el tractament primerenc de les dificultats en l’aprenentatge resulta cabdal per reeixir a l’escola, i evitar la desconnexió de molts alumnes i el seu posterior abandonament durant la secundària. La personalització esdevé la clau de volta del sistema educatiu. Una bona orientació al llarg de l’itinerari formatiu, acompanyada d’una tutoria personal i familiar que faci créixer els alumnes i els ajudi a gestionar la pròpia realitat, són la millor concreció d’aquesta singularització de l’acció educativa.

En tercer lloc, ens mou el convenciment que a Catalunya totes les escoles són necessàries, independentment de la seva titularitat. Cal crear les condicions per a què el conjunt de l’ecosistema educatiu s’impliqui a fons, i comparteixi les bones pràctiques, en la lluita a favor de l’èxit i en contra de la segregació escolar. Atenent aquest objectiu l’Administració pública ha de facilitar els recursos i vetllar perquè totes les escoles garanteixin un projecte educatiu de qualitat, i amb els objectius pedagògics orientats a assolir l’èxit educatiu de tot l’alumnat, perquè les famílies puguin triar amb llibertat d’acord amb les seves conviccions i en condicions de gratuïtat.