Enguany s’ha presentat a una escola pública de Figueres l’exposició sobre història i cultura gitana que ha elaborat Ensenyants amb gitanos[1]. Una entitat que fa més de 30 anys que ajuda a la plena escolarització d’infants i adolescents d’aquest poble a tot el país. Treballar amb aquest alumnat representa un camí vers la igualtat d’oportunitats. Un treball que implica conèixer l’entorn sociocultural, promoure relacions en pla d’igualtat, implicar el col·lectiu…
Les diferències de classe social, de gènere, d’ètnia, de comportaments, de capacitats, d’orientació sexual, d’estratègies d’aprenentatge… són ben presents a les aules dels nostres centres escolars. Es pot evitar que esdevinguin desigualtats? És una tasca que l’escola ha de tenir en compte. Tot i que no és l’única instància responsable no faria bé la seva feina si no s’esforcés per pal·liar les desigualtats que es poden anar produint al llarg del procés d’aprenentatge. La pitjor desigualtat és tractar igual a persones diferents.
Però l’escola no és un bolet: està immersa en la societat, forma part de la comunitat humana on està ubicada. El centre escolar està immers en un context social. S’ha de relacionar amb la xarxa associativa de l’entorn proper i participar dels moviments socials que es generin en defensa d’un món més just i solidari. No pot viure aïllada, no pot pensar els aprenentatges des d’una bombolla; no participaria de les expectatives igualitàries que es generen en altres contextos socials.
En tot moment cal estar amatent a pal·liar els desavantatges d’origen. Per exemple, no hauríem de fer activitats extraescolars que no incloguin a tots i totes. Cal preveure els costos econòmics, les expectatives culturals, les capacitats físiques i psíquiques… per aconseguir que cap alumne es perdi una activitat. Si hom en perd una, fa un pas enrere vers la igualtat.
Estem passant uns anys delicats. La pandèmia de 2020 va provocar un important abandonament de l’assistència a les escoles i instituts entre les famílies gitanes[2]. S’està recuperant lentament. En el cas d’alumnat que acabava 6è, en molts casos, ni tan sols van fer matrícula per l’institut. Diria que a les administracions no els amoïna gaire aquesta situació. Malgrat la signatura del pacte contra la segregació escolar, no es constata, de moment, una millora. Encara hi ha massa guetos escolars amb majoria de població gitana. Caldria impulsar l’escolarització de proximitat. La normativa actual permet a una part de les famílies escollir escola, això és un handicap important.
Jubilat he redactat alguns relats curts per recordar els cursos que vaig passar com a mestre o profe a centres amb majoria d’alumnat gitano. Als anys 70 del segle passat va començar el que es podria anomenar l’escolarització d’infants gitanos a les escoles ordinàries, tot coincidint, alhora, amb les darreres aules pont específiques per aquelles criatures. És important recordar escoles, mestres, persones voluntàries associacions gitanes… que s’hi van implicar; també en podem aprendre alguna cosa que ajudi a pal·liar situacions de segregació i absentisme.
CAMP DE LA BOTA 1974
Des de l’escola veig el mar. Tranquil, net. Escola de fusta, ordenada, plena de criatures i mestres. Enmig dels habitatges. Totes les famílies veuen l’edifici des de casa seva. Familiars venen a veure què han après les seves criatures. Allí van afusellar republicans i antifranquistes. Analfabetisme important disminuint. Ganes d’aprendre a llegir i escriure, per no haver de portar pedres a les butxaques per comptar les parades del metro fins al Clínic. Ganes de conèixer què hi ha fora del barri. Ganes de compartir la saviesa gitana. Ganes de recuperar la memòria històrica de qui va morir per defensar les llibertats republicanes.
EL RAFA
Diada de sant Jordi, any 2000.
-Profe!!
-Rafa, quina alegria, quant de temps… Com va tot?
-Bien. Y tu mujer ¿cómo está?, tus hijos ya serán mayores. Aún recuerdo cuando jugué con ellos el día que comí en vuestra casa. Tu mujer es como mi mama. Cómprame la rosa para ella. Aún me quedan y ya es tarde.
Any 2005. A casa. Telèfon.
-Papa!, Soy el Rafa, ya tengo un hijo. ¿Lo venís a ver con la mama y me regaláis el cochecito?
Escola de la perifèria de gran ciutat. Primers anys 80 del segle passat. Mestres de primària.
-Tots els chavorrillos venen a la sortida. Han portat el paper, amb algunes signatures curioses…
-El proper trimestre hi ha les colònies. Els deixaran?
-Quan vaig anar a casa de la Mari a explicar com anava a l’escola, em va semblar que la deixarien venir els tres dies.
-Si deixen a la Mari, una nena, tenim molt de guanyat. Les altres famílies diran que sí també.
-Diria que es fien de nosaltres. Ja estem al segon trimestre, ens coneixen, hem estat a casa seva i ens deixen que cuidem les seves criatures.
-A més d’ensenyar-les de llegir, escriure i comptar, el que demanen les famílies, ajudem a créixer i fer-se grans…
-I també a saber què està bé i què no. Amb el que passa al barri i el que veuen a la TV no ho tenen del tot clar…
-I les que no puguin pagar les colònies?
-I el Rafa que és qui guanya els diners per poder menjar la seva àvia? Li ho haurem de compensar.
-Valdrà la pena, en té moltes ganes i seran uns dies que canviarà d’ambient i veurà altres coses. Només coneix el seu barri i els carrers propers on ramassa.
-Potser d’aquí a uns anys veurem que la petita tasca que estem fent, dia a dia, els haurà ajudat a sortir-se’n a la vida.
-Els anirà millor que als seus pares, n’estic convençuda. No els caldrà ramassar per sobreviure, sabran fer quelcom millor.
-Ens tocarà demanar diners a l’Ajuntament perquè el Departament mai no en té per segons què.
Hora de tornar a classe…
PEDRES
Quantes pedres! Van bé per jugar a futbol i per barallar-nos. A l’altre carrer en tenen més, però nosaltres guanyem. Millor jugar que anar a escola… a l’escola dels paios!
El carrer està asfaltat i molt net. No podem jugar a pilota, ni barallar-nos com abans.
-Mira quines pedres!, les guardo. Són de l’àvia. Les vaig portar damunt el dia del seu enterrament.
-Àvia, no saps llegir, com sabràs a quina parada has de baixar? -No pateixis, tinc les meves pedres.
Vaig deixar de jugar al carrer i vaig anar a l’escola dels paios. Sé llegir i comptar…
He estudiat, soc professor de matemàtiques a la universitat. Les pedres de l’àvia van ser el seu àbac. L’àvia va ser qui em va fer estudiar, perquè no necessités pedres com ella.
Les guardo, les ensenyo a classe, explico per a què servien, com les portava a les butxaques de la bata i anava canviant-les de costat fins que s’acabaven: sabia que havia arribat a la seva parada. Tantes vegades que va anar al Clínic, sempre que calia anar al metge. I amb tanta descendència com va tenir passava sovint!!
Mai no es va perdre. El metro no li agradava, el pis tampoc… però ens estimava, m’estimava… al poble tot era més senzill, el metge era a prop, les pedres al seu lloc. A ciutat la vida era més complicada, no es veien tan bé les estrelles, no hi havia silenci… les pedres de l’àvia eren com les del poble, la seva saviesa la va aprendre allí… jo he après a ciutat gràcies a la saviesa de l’àvia. Analfabeta però sàvia.
El meu carrer està molt net. Tothom que hi viu el cuida. Abans no estava asfaltat: era ple de sorra i pedres.
Hi havia l’àvia. Em va ensenyar com comptava i vaig anar a escola. Sense ella hauria continuat al carrer…
El bon professional de l’educació que no lluita per ampliar el seu espai polític i el del seu entorn, que no lluita socialment per millorar la seva situació i la dels membres de la seva comunitat educativa o renuncia a la lluita pels drets i deures de la ciutadania, treballa, en realitat, en contra de l’eficàcia professional.
Paulo Freire. A la sombra de este árbol.
[1] La versió en llengua catalana es presenta a El Prat de Llobregat els dies 11 a 14 d’abril
[2] https://diarieducacio.cat/que-en-sabem-de-lassistencia-a-classe-en-temps-de-la-covid/
3 comentaris
Un article preciós. L’escola realment arrelada al barri, els mestres que de veritat escolten, de veritat aprenen i de debò estimen la seva feina.
Un gran article, Joan que m’ha despertat molts records, gràies per la teva memòria. Ets una persona compromesa fins a la fi dels temps!!!!!
Gràcies, Joan. Quin munt de records!