La meva infantesa, a més de la família, eren el carrer, el cine, l’escoltisme i alguns llibres. El cine era una passió i un entreteniment compartit per tota la família. Potser l’únic. En Gable era molt guapu, però en Cooper el guanyava. La Taylor tenia la pell tan fina com la seda i la Davis, quan feia de dolenta era la millor. I quin dos trossos de dona, la Loren i la Lollobrigida. I en Heston, ui, en Heston, tot un perill ple de formigues! I el Gordu i el Flacu! Res de Gros i Prim, -o de cossos no normatius- de la mateixa manera que els meus néts i nétes pugen als ‘caballitus’.
A l’adolescència van arribar en Berlanga i en Truffaut i en Hitchcock i en Bergman i en Visconti i el Free Cinema i el nou cine brasiler o la Nouvelle Vague i… Ara la Simón.
Aneu a veure “L’imperi de la llum”, de Sam Mendes. És una història d’amor més aviat trista perquè trobem aquest sentiment acompanyat d’alguna renúncia i algú defensarà que aquesta no sigui la seva millor pel·lícula. Ens té molt ben acostumats, en Mendes. Recordeu ”1917”,”American Beauty”, “Revolutionary road” “Camino a la perdición”… però aquest cant al cine de carrer -poca cosa a veure amb “Cinema Paradiso”- barrejat amb els problemes de la salut mental que podem patir les persones però que no ens invaliden per estimar i ser estimades…, tot ben amanit i dins d’un marc de decadència econòmica, anys 80, impuls dels moviments racistes i desordres socials, són el millor marc per explicar una història on triomfa una actriu extraordinària. Parlo d’Olivia Colman que broda cada gest, cada paraula, cada mirada.
Jo torno a la infantesa i us demano que aneu a veure “L’imperi de la llum”, d’Olivia Colman amb permís de Sam Mendes. O sense.
1 comentari
Em va encantar, l’estètica, el ritme, la interpretació! magistrals.
Una història d’amor plena de poesia.