Opinió

Bebès a Amazon

Les més petites, les que acaben de néixer, no ho fan amb cap propòsit ni amb cap objectiu propi. Les bebès no venen al món per fer-nos felices. Neixen i punt. I a partir d’aquest moment és el deure de tothom (que no només del(s) recent(s) pare i/o mare) fer tot el possible perquè la nouvinguda tingui una vida feliç i plaent.

Tampoc som tan importants o tan imprescindibles com perquè el món no pugui continuar si el nostre ADN no ho fa. És tan narcisista pensar en això. Realment tampoc té res a veure la idea de “filla” amb l’ADN. Podríem dir, de fet, que fill no es neix, sinó que s’arriba a ser-ho.

En tot cas: escric aquestes línies preocupat per notícies que he escoltat i llegit aquestes setmanes, arran de l’exclusiva sobre que l’actriu i empresària Ana Obregón ha comprat una bebè, per mitjà del lloguer de ventres, als Estats Units. I em preocupa com es torna a parlar, en un mar de frases fetes i argumentaris fast-food, de “facilitar l’adopció” com a mesura per lluitar contra aquesta pràctica.

De la mateixa manera que la migració s’ha de permetre, no perquè ens sigui funcional com a estat, sinó perquè moure’s lliurement és un dret humà, el lloguer de ventres no ha de tenir cap tipus de cabuda, no perquè puguin existir alternatives, sinó perquè comprar i vendre personetes està malament. Sí, malament.

Però per què és equivocat pensar en “facilitar l’adopció” com a camí per lluitar contra els ventres de lloguer. El fet primordial està en la diferència de base de tots dos mecanismes: Per una banda, l’adopció, per molt que pugui sorprendre, no és una eina que existeixi per a la satisfacció de les persones adultes. Al contrari: l’adopció és un mecanisme (que conjuntament amb el de l’acollida) està pensat per a la protecció dels menors. Per a la garantia del seu benestar. El ventre de lloguer, per contra, és un mecanisme pensat a la inversa: S’inventa i es posa en marxa per a satisfer el desig de les adultes. A la primera, el protagonista és el menor i l’adult només l’eina. A la segona, el protagonista és l’adult i el menor un objecte de consum.

A més, permeteu-me posar en dubte que una suposada “adopció fàcil” aturés el narcisisme de qui està disposat a tot per perpetuar el seu ADN. Dit això, segueixo. Quan es parla de “facilitar l’adopció” hi ha vàries preguntes que em venen al cap, perquè mai, absolutament mai, aquesta frase va acompanyada de cap exemple de què és allò que la dificulta. Perquè, si algú diu que cal facilitar-la, imagino que alguna petita anàlisi ha de tenir de quins elements són els que la fan difícil. Tampoc escolto mai ni una sola proposta per a “facilitar” l’adopció. Mai, cap ni una. El mateix dia que sortí la notícia esmentada el candidat del PSOE a la CAM va repetir aquesta frase tan gastada, però no va aprofitar l’ocasió per exposar ni una sola mesura que anés en direcció d’aquesta tan aclamada “facilitació de l’adopció”. I mira que és candidat a presidir una institució que té les competències directes sobre el tema. Si ni tan sols una persona com ell té cap proposta…

Però, és realment “difícil” l’adopció i, per tant, s’ha de “facilitar”? La meva resposta és que l’adopció no és difícil, és GARANTISTA. I aquí, tornem al centre de la qüestió: No és un sistema pensat per a la satisfacció de l’adult, sinó per a la seguretat i benestar del menor. Com deien fa unes setmanes al podcast Saldremos Mejores 02×23, “una família per a un l’infant, no un infant per a una família”. Així doncs, sí, és necessari que l’adopció sigui “complicada”, perquè és així com augmenta les garanties del seu bon funcionament. Un altre debat és com podem fer que el procés sigui més comprensiu i humà per les persones que el travessen. Per tant, no és cert que hàgim de facilitar res per a evitar els ventres de lloguer.

En canvi, sí que ajudaria a no permetre el reconeixement de la filiació del menor comprat a un altre país per un adult un cop aterrat a Espanya. L’argument és que l’interès superior del menor passa per davant la il·legalitat comesa per l’adult. Però en la meva opinió, no respon a aquest interès superior permetre a nens i nenes créixer al costat d’adults que els consideren productes pel seu gaudi. Res pot impedir que algú amb diners viatgi a l’estranger a comprar a un infant, però si podem impedir que l’estat en reconegui la paternitat. Sí que podem retirar al menor de les mans d’aquest adult i posar-lo dins del circuit de protecció, amb mesures d’urgència que ja existeixen a l’abast de les nostres institucions. I aquí hi caben totes les crítiques necessàries i tota la revisió possible al nostre sistema de protecció de menors. Però una cosa no treu l’altra.

Per altra banda, la mateixa setmana que saltava la notícia d’Ana Obregón, s’aprovava al Consell de Ministres la llei de famílies, que tot just començarà el seu periple parlamentari. Aquí sí que tenim una oportunitat. La llei és un pas necessari en reconèixer noves formes d’unitat familiar, nous drets i noves prestacions, però neix envellida, perquè han quedat fora de tot reconeixement altres maneres de criança que van més enllà de la parella com a nucli familiar.

Reconèixer amb tots els drets i deures les pluripaternalitats, a amics i amigues que decideixen co-criar juntes, persones que s’ajunten, sense cap tipus de relació sexual, per ser pares i mares plegades, nuclis flexibles, amplis, oberts, de dos pares i una mare, de tres mares, de dues mares i un pare, dues parelles, infants amb tres cognoms, paternitat sobre nebots o fills d’amigues, etc… Ampliar la mirada i desfer la rigidesa de la paternitat i maternitat tal com l’entenem a occident sí que pot facilitar el camí a persones que volen tenir filles.

Si volem que no hi hagi gent que agafi un avió per comprar un nadó, potser ens cal que les institucions comencin a mirar més enllà de la família nuclear, de superar-la i d’incloure i reconèixer tot un univers d’opcions que també tenen els afectes i les cures al centre. I sobretot els hem de poder dir a aquestes persones que compren persones que no sempre han de poder fer tot allò que desitgen. Que hi ha límits, que la frustració i el ‘no’ formen part de la vida, que el seu desig de ser pare o mare no passa per davant dels drets d’altres, i que per molt fort que sigui, a vegades no es pot. I entendre, amb un bon acompanyament, que no passa res.