Segons el diccionari de la llengua catalana, el verb curar té tres significats diferents: tenir cura (d’algú o d’alguna cosa), tenir la cura mèdica (d’un malalt) i per extensió, curar les ànimes. El que està clar és que tots exercim aquest verb a diari però massa sovint sense ser-ne conscients ni esperant-ne cap valor o reconeixement. Cura és aquella mare que s’aixeca mitja hora abans per preparar l’esmorzar dels nens; aquell fill que acompanya els pares grans al metge; aquella amiga que t’abraça perquè el nòvio t’ha deixat… i així un llarg etcètera.
La nova exposició del Museu de la Vida Rural, i l’activitat educativa que se’n deriva, giren al voltant d’aquestes cures que, tradicionalment, han estat vinculades a les dones. I és que en un món en què la producció ha eclipsat la importància de les petites coses relacionades amb la nostra condició física i vulnerable, l’exposició «TROS DE DONA» reivindica el paper de les cures al llarg de la història posant en valor les moltes tasques diàries necessàries pel sosteniment de la vida; tasques sovint invisibles, però imprescindibles.
El procés de treball que ha fonamentat l’exposició ha estat liderat per un grup d’expertes que han analitzat quin relat estem fent els museus en relació a les dones. Al llarg d’un any han anat repassant el que diem amb protagonistes femenines de totes les edats i condicions del territori de la Conca de Barberà. Els seus testimonis i les seves mirades alternatives ens ofereixen un altre fil conductor i una altra manera d’explicar la història que ens permet entendre millor el present i sobretot, pensar en futurs més sostenibles i equitatius.
La nova exposició del Museu de la Vida Rural, i l’activitat educativa que se’n deriva, giren al voltant d’aquestes cures que, tradicionalment, han estat vinculades a les dones
De les converses amb totes elles se’n deriva la convicció que hi ha referents de dones en oficis i esdeveniments històrics que cal fer visibles com el d’Elena Maseras de Vila-seca, la primera dona en matricular-se a la facultat de Medicina l’any 1872, rebuda amb aplaudiments i obrint camí a les prop de 33.000 dones que avui, copen els estudis universitaris amb un 57,4% de titulacions.
En sorgeixen també les reivindicacions del treball femení en el món de la indústria tèxtil per exemple, que va ser essencial per a la revolució industrial a Catalunya i va suposar la primera feina remunerada per a moltes d’elles.
Però sobretot, els seus testimonis demostren que cal fer visible allò invisible, menyspreat i oblidat però fonamental per garantir la salut i la vida: les tasques reproductives, no només en el seu sentit estricte, que també (part, lactància i maternitat) sinó en el sentit ampli de les tasques de cura ambiental, sanitària, física, alimentària, educativa, social, afectiva o domèstica diària que elles han fet i segueixen fent des de l’anonimat i el no reconeixement.
Tenir cura de, vol dir sostenir la vida i és, per tant, un coneixement i una pràctica essencial si volem desenvolupar les competències clau per a la sostenibilitat de l’estudiantat. La proposta educativa, adreçada a cicle superior de primària, cicles formatius i a la ESO, segueix la metàfora del niu – el refugi, la casa on créixer per desenvolupar una activitat que té com a objectiu fer visibles aquestes tasques i donar-los la importància que mereixen.
Les dinàmiques sòcio-afectives, el diàleg, el treball des de les arts i les dades que es van alternant al llarg del recorregut i l’activitat ens permetran trenar una experiència que busca enfocar aquelles persones que s’ocupen d’altres persones, de la manera més literal, comprendre els nostres límits biofísics i entendre que som interdependents els uns dels altres.
De manera grupal i participativa aprendrem a reconèixer estereotips i rols de gènere que encara són massa presents en les nostres comunitats i generarem debat sobre els privilegis masculins mirant de donar eines per fer front a les desigualtats i a les violències vinculades al gènere, massa presents malauradament a les nostres aules.
De manera grupal i participativa aprendrem a reconèixer estereotips i rols de gènere que encara són massa presents en les nostres comunitats
Amb aquesta activitat entendrem també el recorregut històric que ha fet la dona al món rural i els espais que ha anat conquerint arribant al present on denunciarem la gran mentida: les dones sí que treballaven i treballen al camp malgrat que a Espanya, les dones posseeixen només un 23% de la superfície agrària útil i només un 34,6% són titulars d’explotacions.
Aquesta dedicació i atenció a qüestions que semblen irrellevants però són vitals, necessita noves mirades per assolir un futur diferent amb una corresponsabilitat real que només serà factible des de la coeducació tal com assenyala el Departament d’Educació en la seva línia estratègica específica sobre aquesta qüestió.
En la presentació de la proposta educativa a docents del passat 20 d’abril, ens hi va acompanyar la filòsofa Eulàlia Bosch que ens va punxar amb la pregunta “puc ser jo sense els altres?”. Precisament la idea és aquesta, generar preguntes i sobretot, traslladar-les als joves perquè són ell els que poden canviar el futur de les respostes.
Us proposem doncs una activitat educativa diferent, que a través dels llenguatges museogràfics, dels coneixements del món rural i dels llenguatges artístics contemporanis us ajudarà a treballar la co-educació i un dels reptes de l’agenda 2030 que busca el compromís de totes i tots en la millora de la responsabilitat compartida en les tasques de la llar i les cures així com en la participació plena i efectiva de les dones en tots els àmbits de presa de decisions de manera lliure, segura i creativa.
