Qui vol aprendre ha de començar per aprendre a equivocar-se.
Noam Chomsky
Hi ha criatures que no suporten equivocar-se, que tracten desesperadament de justificar el seu error, d’ocultar-lo o d’evadir la seva responsabilitat sobre ell responsabilitzant a uns altres. Moltes d’elles només estan disposades a fer el que els resulta fàcil i es tiren enrere davant la mínima dificultat. Unes altres es queden bloquejades, se senten culpables o tristos, com si un gran pes els caigués damunt davant l’experiència de tenir dificultat o d’errar. D’una manera o d’una altra el que transmeten és una resistència a prendre el risc de fallar, una gran por a l’error.
El que han vist i integrat les unes i les altres, és que equivocar-se és un problema, alguna cosa que està malament, simplement alguna cosa que no hauria de succeir. Entenen que el que s’espera d’ells és que facin les coses correctament, des dels criteris i valors del seu entorn familiar o escolar, siguin els que siguin.
Cal preguntar-se llavors com una criatura arriba a una situació en la qual equivocar-se o tenir dificultat és un problema. Per a això, convindria indagar en com vivim i ens relacionem cadascuna de les persones adultes amb aquest assumpte. I mirant a cada criatura, com ho viuen la seva mare i el seu pare fonamentalment. És a dir, quin ha estat transmès conscientment o inconscientment sobre aquest tema. Les persones adultes ens alterem o angoixem de manera desproporcionada al cometre un error?, evitem les dificultats costi el que costi?, assumim riscos (raonables) o perseverem sobre el que ens interessa?
La cultura de l’èxit excloent
Bona part del problema en aquest assumpte ve des de lluny i de més enllà de nosaltres, radica en com es relaciona la nostra cultura amb l’error. La nostra cultura occidental ens transmet, sobretot, el valor del resultat, i d’un resultat reeixit, sobre el valor del procés.
Ja sabem, ens envolta el missatge que per a ser “algú” en el nostre entorn personal, escolar o laboral, hem de tenir èxit en allò que fem, hem de triomfar i això els arriba a les nostres criatures. El reconeixement habitual arriba pel resultat i no pel procés, i totes les criatures necessiten aquest reconeixement. És més habitual sentir missatges com: “Felicitats, ho has aconseguit”, “que bé t’ha quedat”, i no tant en el sentit de: ”com vas aprendre això?”, “què et va resultar més fàcil o difícil?”, “quines coses van passar mentre ho feies?”, etc.
En això hi ha un component competitiu, triomfem o destaquem sobre uns altres, vencem a uns altres i això ens porta a l’èxit individual. Això no seria un problema sempre que de base sigui clar que tots som diferents i que destaquem, com és natural, en el que són els nostres talents naturals, la qual cosa és el nostre potencial intern.
El problema és la vivència de la competició com a rivalitat excloent de l’altre, la verticalitat, la creença de triomfar a costa o sobre el fracàs d’uns altres
D’altra banda, estem constantment canviant i, per tant, avui destaco sobre altre en això i demà un altre destacarà sobre mi en allò. Aquesta diversitat aporta alguna cosa a totes les parts, és la nostra diferència la que enriqueix al col·lectiu. El problema és la vivència de la competició com a rivalitat excloent de l’altre, la verticalitat, la creença de triomfar a costa o sobre el fracàs d’uns altres. En aquest sentit, la cultura africana, per exemple, ens regala el concepte ètic “Ubuntu”, referit a la lleialtat i cooperació entre persones, pel qual si tots guanyen, l’individu guanya. Aquest és el canvi de paradigma que s’està teixint en tots els àmbits de la societat occidentalitzada: la cooperació com a marc per transformar la vivència de l’èxit-fracàs.
L’error i la dificultat són part del procés natural d’aprendre; una criatura que comença a caminar, per exemple, o una criatura que comença a parlar, no necessiten reconèixer l’error verbalment, ja el fan de manera innata i involuntària; simplement són fidels al seu disseny intern vital, a la forma que la vida ha dissenyat perquè ella aprengui el que necessita per a madurar i desenvolupar el seu potencial; l’infal·lible mètode de l’assaig-error- modificació.
Aquesta guia interna implica una confiança que desgraciadament es va perdent sota la influència d’un entorn que habitualment afavoreix la por d’equivocar-se.
L’error i la dificultat com a part del procés d’aprenentatge
Si mirem el procés intern, podem reconèixer una sèrie de moments en l’aprenentatge que inclou l’error:
1.-Gestionar les emocions que provoca l’error.
Es tracta de travessar el malestar emocional per l’expectativa no complerta, que es tradueix en frustració, insatisfacció, impotència, decepció, por de perdre el control sobre la situació i al fracàs, culpa o vergonya per les conseqüències de l’error quan hi ha persones implicades.
2.-Reconèixer l’error.
En les criatures requereix una certa edat i maduresa. Però per a arribar a posar-li nom a una experiència com a errònia o fallida, em sembla important que les criatures vegin en els adults aquest exemple, que puguin escoltar: “m’he equivocat!”,” he comès un error”, “allò va ser una fallada meva”.
3.-Comprendre l’error.
Es tracta de reflexionar sobre per què es va donar i veure el que s’aprèn amb ell, assumint la responsabilitat de les conseqüències ja sense culpa. Per a això podem analitzar el procés d’aprenentatge en el qual es va produir l’error, veure quins aspectes han funcionat i quins no, de quina altra manera es podria fer perquè el resultat fos més pròxim al meu propòsit. Necessitem obrir-nos i facilitar a les criatures l’hàbit d’una autocrítica saludable.
4.-Observar el que has après amb l’error
Es tracta d’adonar-nos de si hem integrat algun canvi en situacions similars a les viscudes amb l’error. Parem esment de manera que no cometem el mateix error de nou o almenys que detectem conscientment una tendència a modificar a través de formes o estratègies diferents.
Una bona oportunitat per a aprendre de l’error: Els exàmens
En poques àrees de la nostra vida els errors són examinats amb tant detall i jutjats amb una qualificació com en l’àmbit acadèmic. L’experiència de les proves o exàmens enteses o viscudes com a judici, no ajuda a aprendre de l’error. La ment infantil confon l’avaluació del resultat de l’examen o prova amb el judici cap a si mateix i en un sentit excloent: soc vàlid o no, soc capaç o incapaç. Com si la prova els posés en qüestió com a persones i no fos simplement una manera de contrastar, en un moment donat i en un format determinat, la qual cosa s’ha retingut.
Com a educadors fomentar i implementar una nova visió de l’error com a part del procés d’aprenentatge, permet que les criatures ho visquin com l’oportunitat de donar-se quanta d’on estan, del que han integrat i el que els queda per aprendre o millorar. Així estaran disposades a desenvolupar estratègies i eines per a superar-se i podran tornar a aquest estat original d’obertura i desig d’explorar i conèixer.
