La llista de governs i tècnics municipals que porten anys provant, executant, avaluant i modificant accions en matèria d’escolaritat equilibrada és llarga. I no podria ser d’altra manera, donat que la preocupació social sobre el que comunament s’anomena segregació escolar fa temps que va saltar de l’escola a la política local. Doncs és aquí, a petita escala, on la realitat s’expressa i evidencia de manera incontestable, i on s’inicien els processos de reivindicació social i política que, amb major o menor rapidesa i fortuna, aconsegueixen guanyar i forçar complicitats a altres nivells polítics i administratius.
Així doncs, l’acció en l’anomenada lluita contra la segregació escolar (terminologia que donaria per un debat llarg i interessant) de persones compromeses en diferents administracions, però també des dels diferents espais de debat i acció comunitària i social, comença a tenir un recorregut que es pot mesurar en anys, en alguns casos, de més d’una dècada. Per posar una referència, el primer informe del Síndic de Greuges sobre la segregació escolar es va publicar el 2016, fruit sense dubte de la pressió exercida des de les mateixes comunitats educatives i altres grups d’interès (locals, és clar!) que venien produint-se en els anys precedents. El procés és aquest, de l’escala municipal cap als voltants i cap amunt, i no pas a la inversa.
Entre les propostes de tot autor que vulgui elaborar un portafoli d’accions a implementar en la lluita contra la segregació escolar hi surt sempre la zonificació escolar. Aquesta es recull en el mateix Decret 11/2021 com una mesura per la prevenció de la segregació, i ha estat una de les propostes destacades per la Síndica de Greuges en la Jornada de seguiment del Pacte contra la segregació escolar, el passat mes de Gener del 2023.
La zonificació escolar, que té un origen purament de gestió i ajust de l’oferta i la demanda de les places escolars i que durant anys ha complert amb relativa eficàcia aquesta funció, és cridada ara a ser revisada i si s’escau, modificada, perquè a més de complir la seva funció d’origen, contribueixi a l’eliminació o la disminució dels processos de segregació escolar, o que en tot cas, no els incrementi.
La zonificació escolarés cridada ara a ser revisada
La teoria, per tant, sembla de fàcil. El problema és com es posa a la pràctica la primera fase, que és la modelització de propostes alternatives de zonificació escolar actual. Els problemes són diversos, i si bé cap d’ells es poden considerar insuperables, tampoc són fàcils de resoldre.
La segona fase és valorar les diferents propostes que es puguin elaborar a través de la modelització; el que pot ser una zona escolar ideal de distribució equilibrada, pot contradir altres valors vinculats a processos d’escolarització. Però sobretot, les noves propostes generaran segurament encesos debats socials i polítics a favor i en contra de les diferents alternatives. La valoració de les zones escolars per part de les famílies es farà en base un conjunt de valors, percepcions, necessitats i circumstàncies que van més enllà del fet escolar. Obviar aquest fet, és fer-se trampes al solitari. Però està clar que per poder valorar una nova zonificació escolar, cal poder tenir una proposta, i això ens fa tornar a la primera fase, que com hem dit, no està exempta de diversos problemes… superables.
En aquest sentit i en primer lloc, cal fer esment de l’existència de diferents discursos de com han de ser les zones escolars, que no deixen de ser referències genèriques i poc aplicables, per inconcretes (incloses les especificacions del Decret 11/2021). D’aquesta manera hi ha qui aposta per zones escolars petites, qui defensa zones escolars grans, o qui proposa zones de la mida que sigui necessària per aconseguir una agrupació d’alumnat d’origen social heterogeni. En realitat es tracta d’un debat de poc recorregut, no només perquè caldrà mirar la casuística de cada municipi (i de cada barri), sinó perquè la majoria de les cartes en joc ja estan repartides: la ubicació dels centres és la que és, la població està distribuïda en els municipis de manera que s’estableixen ja espais homogenis de perfils socioeconòmics, i perquè ara per ara, la proximitat del centre educatiu respecte el lloc de residència de l’alumne és considerat un valor primordial, juntament amb el de l’agrupació de germans, i això és sovint incompatible tant en la proposta d’una zona heterogènia petita com la d’una gran.
En segon lloc, per fer noves propostes de zones escolars cal tenir dades, no només de les dinàmiques de comportament entre diferents models de zonificació actuals, sinó dades socioeconòmiques de les unitats familiars amb infants a escolaritzar a curt termini. L’obtenció del mapa de les dinàmiques territorials de l’actual alumnat és la part més fàcil, en tant que el Decret de cessió de dades 3/2022 als ens local permet el tractament d’informació d’utilitat per aquesta finalitat, malgrat que no es pot tenir un perfil socioeconòmic de l’alumnat. L’abocament d’aquestes dades en programaris de sistemes d’informació geogràfica és tècnicament senzill i de baix cost, obtenint-se una informació de gran valor. Per tant, permeteu-me dir que no sé a què estan esperant les diferents administracions per generar aquesta informació.
És urgent l’establiment de complicitats i acords que permetin el treball entre diferents administracions i l’espai acadèmic per tal de construir una eina d’anàlisi de zones educatives
Tanmateix, la proposta de noves zones escolars que tinguin en compte els perfils socioeconòmics de la població, requereixen de l’abocament i cuina de dades i a partir del Padró, el Cens i Agència Estatal d’Administració Tributària, un procés que és molt més complex, però no per això eludible.
És urgent, doncs, l’establiment de complicitats i acords que permetin el treball entre diferents administracions i l’espai acadèmic per tal de construir una eina d’anàlisi de zones educatives. Les propostes resultants, en alguns casos validaran les zones actuals, en altres formularan alternatives, que tindran major o menor acceptació en funció de la valoració que es faci des de l’àmbit polític, social i de cada una de les famílies. Aquesta és la segona fase, i a la que cal arribar el més aviat possible.
La zonificació escolar no és la solució definitiva a la segregació escolar, i de fet, ni tan sols podem dir ara, davant la manca d’anàlisi de diferents models basats en dades, que sigui una de les eines més determinants tant en la generació del problema com de la solució. Però està clar que la construcció d’una eina per analitzar i proposar zones educatives és una necessitat que cal exigir, i que de fet, ja estan demandant aquests ens locals als quals fèiem al·lusió al principi d’aquest article. I darrere d’ells vindran, és clar, tots els altres.
