L’ús de rànquings és una eina molt útil per informar de manera senzilla amb un elevat impacte. En aquest sentit, els llistats de municipis ordenats segons el seu nivell de segregació elaborats pel Síndic de Greuges des del 2008 no només pretenen facilitar l’anàlisi de la segregació escolar, sinó que de forma explícita criden a l’acció política. Però si bé els rànquings tenen la voluntat d’aportar dades i orientar a la comunitat educativa per la presa de decisions, també informen l’opinió pública i participen en la construcció de la imatge del territori a partir del qual es desagreguen les dades- els municipis, imatge que va molt més enllà de la variable estrictament analitzada.
La classificació jeràrquica d’una dada no és un procés senzill ni neutre, donat que aquesta és una avaluació en si mateixa: la variable és presentada al lector amb un ordre determinat. La literatura acadèmica alerta del caràcter de competició implícit en tot llistat jeràrquic, i del perill de victimitzar aquells subjectes que surten mal classificats (sigui països, regions, municipis), en tant que aquests són en l’imaginari del lector, llocs, ciutadans i/o institucions; és l’anomenat fenomen del rating and blaming[1].
El Consell Escolar de l’Estat va forçar una reforma de la LOMCE el 2016 per tal de “posar límits perquè determinada informació no sigui utilitzada per fer classificacions per centres”. En conseqüència, el Decret 11/2021 prohibeix la difusió del nombre d’alumnat estranger, alumnat amb NEE i del resultat de les proves de competències per centres educatius. Per tant, si bé no està prohibit elaborar rànquings municipis a partir del nombre d’alumnat estranger i d’alumnat amb NEE, ens hem de plantejar si realment és convenient fer-ho.
Cal doncs valorar els efectes de presentar de les dades desagregades per municipis a partir de llistats “dels 50 municipis que tenen els nivells més alts de segregació”, “el top 10 dels municipis amb un índex de segregació més elevat”, “els 30 municipis amb nivells de segregació més alts”, o “els 30 municipis amb una evolució més positiva del nivell de segregació”, per posar alguns exemples. La mateixa anàlisi caldria fer sobre l’elaboració de mapes i taules que classifiquen els municipis en base el sistema de semàfor, assignant-los un color: vermell, groc i verd. Els colors no són neutres i tenen atributs que no tot lector sap interpretar i que poden incrementar les dinàmiques de segregació.
Com hem dit, si bé l’elaboració de llistats tenen l’objectiu de millorar polítiques en la lluita contra la segregació escolar, és igual de cert que contribueixen a la configuració de la imatge dels municipis i els atribueix una responsabilitat sobre la segregació escolar que no pot ser inferida a partir de la (única) variable representada en el mapa o la taula. Cal recordar que l’ens local participa de la gestió de l’escolaritat equilibrada, però la responsabilitat competencial és del Departament d’Educació (Decret 11/2021).
Els arguments que donen suport a la necessitat d’obrir el debat de les actuals classificacions dels municipis segons el seu nivell de segregació, són:
- Els llistats fan referència el nivell de segregació escolar en base a un únic indicador, bé sigui el nombre d’alumnat amb nacionalitat estrangera o el nombre d’alumnat amb NEE. Tanmateix, el fenomen de la segregació escolar no pot ser reduït a aquesta variable. És el que s’anomena la divergència entre el que es mesura i el que es vol mesurar. Una de les evidències d’aquesta problemàtica són aquells municipis (millor dit, tècnics o polítics de l’administració local), que no es veuen reflectits ni entenen la classificació atorgada , en un sentit o un altre. S’incorre així en la simplificació d’un problema molt complex, que va més enllà del centre escolar i del municipi
- Els informes (i llistats) posen el focus en aquells municipis que sí surten en aquelles taules que recullen els municipis amb classificacions més altes, i no en la visió global. Els municipis que no estan en aquests llistats de municipis top tenen menys pressió per implementar polítiques d’escolaritat equilibrada… ni de segregació escolar
- La comparativa agregada dels municipis en base exclusivament de la variable analitzada sense tenir en compte les diferents característiques socioeconòmiques, demogràfiques i de dinàmiques territorials entre ells, no només debilita la comparativa, sinó que impossibilita una anàlisi clara de les causes i les dinàmiques de segregació
- Els actors implicats en la lluita contra la segregació escolar poden sentir-se interpel·lats a la implementació de polítiques que millorin la classificació del municipi en el rànquing, en detriment d’altres accions que poden tenir un abast o impacte en la millora de la problemàtica de la segregació escolar. Cal emfatitzar que no és convenient orientar les polítiques en base la variable del rànquing, si no en els problemes subjacents en ell
- L’ús de l’índex de dissimilitud de Duncan en l’elaboració de la classificació és problemàtic, donat que no permet la comparativa entre unitats d’anàlisi que no tinguin exactament la mateixa proporció dels grups d’analitzar, com sí que ho fan altres índexs[2]. D’igual manera, la comunitat acadèmica ja va establir els indicadors a partir dels quals cal considerar-se un índex de dissimilitud de Duncan alt, mitjà i baix, i segons aquests, la majoria de municipis de Catalunya estarien classificats amb una segregació baixa
El caràcter multidimensional de la segregació, i la complexitat i la responsabilitat derivada de l’impacte de les classificacions és prou elevada com per valorar alternatives als rànquings d’una sola variable, com els índexs sintètics o l’ús de diversos indicadors a la vegada[3]. Aquesta última opció permet una interpretació més holística del fenomen.
La Sindicatura de Greuges ha jugat un paper clau en posar en l’agenda política la problemàtica de la segregació escolar, amb una perseverança, constància i esforç metodològic inqüestionable. Ha hagut de treballar sobre una absència important de referents metodològics en matèria de segregació escolar, no només a escala nacional, sino internacional, i sense dubte, no seríem on som sense tot aquest bagatge i aprenentatge. Tanmateix, s’escau, com en tot procés de maduració i evolució de les polítiques, una revisió de la metodologia per tal d’avançar encara més en l’ingent repte de la lluita contra la segregació escolar.
[1] Classificar (rate) i culpabilitzar (blame)
[2] És evident que no hi ha dos municipis a Catalunya que tinguin el mateix nombre d’alumnat, ni la mateixa proporció entre les variables analitzar (alumnes ordinaris /NEE, o alumnes estrangers/nacionalitat espanyola).
[3] Un dels referents en anàlisi de la segregació escolar a l’Estat espanyol és el Dr. Murillo, amb estudis comparatius de diferents països Amèrica Llatina i a la Comunitat de Madrid. En els seus estudis es presenten normalment fins a cinc índexs diferents per a cada unitat territorial o tipus de centres analitzats.
