Contínuament sentim que tot és qüestió d’educació, però, de quina educació parlem? De la que es rep en les famílies? En els centres educatius? A través de les xarxes i altres mitjans digitals? Amb els productes culturals?
Tot això constitueix l’armadura de la nostra educació. No només tenir educació és tenir títols acreditatius. I, a més, aquestes educacions poden ser contradictòries entre si, perverses, erràtiques, adequades, liberals, dogmàtiques, etc. En el món que vivim, totes elles coexisteixen i a vegades xoquen entre si.
En el llibre que vaig publicar en 2010, titulat La Igualdad también se aprende. Cuestión de Coeducación, ja explicava aquestes coses. Han passat bastants anys i encara seguim amb aquestes confusions.
Però si apel·lo al primer llibre de Coeducació en el qual vaig col·laborar: Elementos para una educación no sexista. Guía didáctica para la Coeducación, d’autoria col·lectiva del Feminario d’Alacant, encara han passat molts més anys. Aquest es va publicar el 1987.
En tots dos llibres es contenen explicacions, definicions, propostes didàctiques i de continguts que no s’han desenvolupat a penes. Sorprèn que el que dèiem en aquestes publicacions es pugui i s’hagi de dir també en l’actualitat. Ens referim a la Coeducació escolar i acadèmica, que és la que està sotmesa a lleis, normes i reglaments i per la qual ha de passar tota la població entre els 3-6 i els 16 anys.
La Coeducació és una filla del feminisme molt desitjada i estimada i, com a tal, molt qüestionada i interceptada per la seva herència incontestable de la Igualtat com a objectiu primordial. I, pel desconeixement o l’animadversió d’aquest concepte tan potent que és la Igualtat, ha sofert i continua sofrint tot tipus d’interferències perquè el seu avanç no sigui fàcil i perquè es faci creure que ja està consumada i la seva posada en marxa generalitzada.
La Coeducació és una filla del feminisme molt desitjada i estimada i, com a tal, molt qüestionada
En tants i tants anys s’ha avançat en algunes coses, sens dubte.
En primer lloc, la generalització i obligació de l’educació mixta, requisit imprescindible perquè es pugui iniciar la Coeducació. Amb la separació escolar de sexes és impossible fer coeducació: A què correspondria llavors el prefix co-?
L’oportunitat de conèixer-se i tractar-se noies i nois de prop, braç a braç, durant molts anys.
Tenir un temps per a poder “triar” un projecte de vida fora dels estrets marges que les famílies tenen previstos.
L’ascens en l’escala social i l’obertura cap a altres nivells no obligatoris.
Tot això és cert i veritat. Però no és Coeducació.
La Coeducació ha de ser intencionada, reflexiva, analítica i crítica, almenys. És difícil practicar coeducació sense haver-la interioritzat, gaudit i experimentat com a estudiants. El que no se sap no es pot ensenyar, però sí que es pot aprendre. Les institucions i autoritats educatives sí que han de saber-ho i, si no, han d’aprendre-ho o posar les condicions de formació perquè s’aprengui.
Però això és un procés intens que requereix de temps, mitjans i, sobretot, voluntat política ferma perquè res li passi per damunt com un pesat corró que la deixi irrecognoscible.
Sense saber s’obvia, se subestima o se sobrevalora creient que no té importància per a les necessitats actuals o que ja està tot fet amb l’educació mixta.
Hem assistit a conats de Coeducació i de formació per a la Coeducació. A això li dic sempre “taquetes d’oli en l’aigua”, que mai arriben a ajuntar-se i que romanen com una cosa singular. Li hem anomenat “bones pràctiques”, generalment lligades a commemoracions o a projectes efímers.
Les noies continuen tenint una educació androcèntrica
Però la formació obligatòria del professorat en aquest assumpte segueix sense existir, no és requisit ni mèrit ni té una continuïtat cíclica que permeti aprofundir, ampliar i especialitzar-se aplicant-la als diferents nivells, àrees del coneixement o a l’orientació.
Així és que camina coixa, coixíssima. I, amb aquesta discapacitat la hi aixafa fàcilment, desprestigiant-la, menystenint-la o desviant fons per a altres formacions que suplanten el seu nom.
En els últims anys he vist la disminució dràstica de pressupostos per a la Formació en Coeducació. L’única cosa que subsisteix és un cert postureo que sí que s’estan complint els mandats legals en els quals la Coeducació és obligatòria per a l’Administració i per als centres.
Continuem creient que posar coloms o papallones o omplir els passadissos de fotos o dibuixos de dones quan commemorem el 25 de novembre o el 8 de març, és fer coeducació. I per això també, no prospera. Les noies continuen tenint una educació androcèntrica (encara que no sigui explícita) per al grat i els nois per al domini.
