El catedràtic en ciències de la computació de la Universidad de Alcalá, el Dr. Francisco Sáez de Adana, és conegut també com a investigador i divulgador del sector del còmic. El 2022 crea i dirigeix la Càtedra ECC-UAH de Recerca i Cultura del Còmic a la universitat on treballa. I un any després, publica a Diábolo Ediciones el llibre Milton y los piratas. Un ensayo sobre la obra maestra de Caniff (2023), que recopila una part de la investigació que ha fet analitzant l’obra del reconegut autor de còmics en general i, en particular, la contribució a la cultura popular d’una de les sèries més conegudes de l’autor: Terry i els pirates.
Qui és Milton Caniff (1907-1988)?
Caniff era un dibuixant de tires de premsa, graduat en Belles Arts a la Ohio University, que a principis dels anys trenta del segle XX va intentar guanyar-se la vida en un ofici que en aquell moment era molt reconegut i, si tenia sort, podia guanyar-se molt bé la vida. Després d’un singular èxit a la seva ciutat natal, emigra a Nova York, on estan ubicades les agències sindicades més importants, buscant més repercussió de la seva obra en poder arribar a un major nombre de capçaleres de premsa diària, capçaleres que necessiten incorporar elements gràfics enfocats a l’entreteniment, sense que necessàriament estiguin lligats a notícies locals. Comença dibuixant tota mena de continguts, encara que tots els artistes buscaven aconseguir tenir una sèrie pròpia, ja que els asseguraria regularitat al sou i, si té èxit, ingressos importants per a l’època.
Després de dues experiències interessants amb dues sèries (que no l’acaben de convèncer), ell mateix proposa una tira diària, Dickie Dare (1933-1934), protagonitzada per un adolescent que, en els seus somnis, cada nit viu una aventura com si fos un més dels protagonistes de títols clàssics de la literatura. Amb el temps, la trama evoluciona cap a la seva història original, recorrent el protagonista el món sense haver de respectar l’essència de l’obra referenciada. El relatiu èxit de la tira crida l’atenció d’una de les agències de premsa més importants del moment, amb un prestigiós editor al capdavant, sempre a la recerca de talent nou que pogués competir amb dibuixants molt destacats del moment, amb col·leccions mítiques que han arribat fins als nostres dies, com el mateix Flash Gordon, d’Alex Raymond, que va començar a publicar-se el 7 de gener de 1934.
Estem en plena Gran Depressió després del crac del 29, cosa que afavoreix la proliferació d’històries que permetin al lector evadir-se dels problemes del dia a dia, inundant els diaris d’històries de gènere: ciència-ficció, fantasia, aventures, terror…
Efectivament, i aquí és on apareix aquest cèlebre editor, el Capità Joseph Medill Patterson (el títol militar venia de la seva participació a la Primera Guerra Mundial), que, literalment, el fitxa amb un encàrrec molt concret: ha de fer una sèrie d’aventures, que esdevingui a la Xina, que estigui protagonitzada per un adolescent acompanyat per un personatge adult, perquè aquest pugui desenvolupar-se a les escenes d’acció física, que hi hagi dones per crear tensió sexual amb ell, i que s’ha de dir Terry i els pirates, sent Terry el nom de l’adolescent.
Per indicar a l’autor com s’haurien de desenvolupar tots aquests elements, Patterson va proporcionar al dibuixant dos llibres: d’una banda, Vampirs de la costa de la Xina (Vampires of the China coast, 1932), d’Herbert Jenkins, per indicar-li el tipus d’aventura oriental que la sèrie requeria i, per altra banda, Cims borrascosos (Wuthering Heights, 1847), d’Emily Brontë, com a guia per al desenvolupament de les relacions entre els personatges masculins i femenins, on era fonamental que les relacions entre els sexes estiguessin centrades en la tensió no resolta per mantenir enganxat el lector, amb l’objectiu que comprés el diari cada dia.
Patterson escull la Xina pel seu exotisme i per tractar-se d’un lloc llunyà, desconegut i amb poques referències visuals. L’elecció de la Xina, en certa manera, casual, seria fonamental en el futur de la tira pel que passaria poc després.
L’editor considerava la Xina com el darrer lloc inhòspit per descobrir, on esdevinguessin aventures sorprenents per als lectors. Entre ell i Caniff decideixen que tingués el màxim de versemblança possible, cosa que exigiria documentar-se amb revistes i llibres, ja que el dibuixant no va arribar a viatjar mai al país asiàtic. De tota manera, és important que llegim obres clàssiques contextualitzant-les en el moment en què van ser creades. Per exemple, el primer que fan els protagonistes quan arriben és contractar un majordom xinès, que no només té un aspecte estereotipat d’un oriental, amb una manera de parlar estranya (parla malament l’anglès), sinó que, a més, s’acaba convertint en el personatge secundari amb vis còmica a la història. Era recurrent a l’època el recurs que aparegués a la ficció un xinès graciós, encara que Caniff, amb el temps, faria evolucionar el rol del personatge fins a convertir-lo en un més dels protagonistes, amb una forta camaraderia entre ells, esforçant-se per no caure en estereotips, encara que no sempre ho aconseguia.
L’autor es va reconèixer amb el temps com un autor progressista en aquesta època (el pas dels anys el portaria cap a altres ideals en el futur). Va intentar evitar caure en el racisme i en el sexisme, per exemple, dotant de caràcter i presència els personatges femenins, més enllà d’una simple femme fatale seguint la intenció inicial (encara que, també en aquest cas, de vegades queia de nou en l’error). Realment la tira era diferent respecte d’altres sèries coetànies pel que fa a aquesta intenció, però amb matisos, sobretot llegit amb els ulls d’avui dia.
De fet, Caniff va innovar en diversos aspectes fonamentals a més del que comentes. Al teu llibre expliques com revoluciona la pàgina dels diumenges, com es va adaptar a les notícies que esdevenien realment a la Xina, i com va afegir diversos personatges que s’inspiraven en persones reals, molts amics de l’autor.
El 1937 es calcula que la tira de premsa tenia una tirada total diària al voltant de 20 milions d’exemplars en nombroses capçaleres al llarg dels Estats Units (augmentaria a més de 25 milions al següent lustre, de lectors en serien molts més). Tradicionalment, totes les tires de premsa es publicaven de dilluns a dissabte adreçades a un lector adult, mentre que el diumenge més que una tira es publicava una pàgina, a color, on s’explicava un segon arc narratiu, més enfocat a la família, amb lectors infantils i juvenils, que no havien de ser lectors diaris. D’aquesta manera, els que seguien les tribulacions dels personatges se sentien obligats a comprar el diari l’endemà (o el diumenge següent) per veure què els passava al final.
Aquest concepte de serialitat i de continuïtat (i de col·leccionar) assegurava mantenir i augmentar la xifra de vendes dels diaris. Caniff va innovar en fer que la història de diumenge fos continuació de la tira de dissabte, però, alhora, que tingués una lectura independent aquest full en qüestió. L’efecte aconseguit acabava involucrant tota la família en la lectura del còmic cada dia de la setmana. La gran popularitat de la tira va promoure un serial de ràdio (que, malgrat tenir centenars de milers d’oients, eren molt menys que els lectors), i nombrosos impactes paral·lels, com ara publicitat o notícies del mateix diari, sent una font molt atractiva per als diaris i els lectors descobrir que alguns personatges eren avatars que existien realment. Més endavant, durant la Segona Guerra Mundial, aquest recurs tindria un efecte excel·lent als titulars quan els personatges reals morien en acte de servei, com va passar en algun cas.
L’esdeveniment que ho canvia tot és la invasió japonesa el 1937, la que es coneix com la Segona Guerra Xinès-Japonesa.
En els tres anys anteriors, amb un gran èxit del còmic, s’adona de la importància de la versemblança en tot allò que dibuixa, per les cartes que rep dels lectors, tant dirigides a ell mateix com als diferents editors repartits pel país. No només li corregeixen algun petit error, sinó que li expliquen el que els agrada i el que no i, de cop i volta, comencen a preguntar-li per la guerra que, curiosament, no era notícia a les pàgines dels diaris. Caniff decideix que els seus personatges participin a la guerra que està succeint realment, convertint-se en cronista dels esdeveniments, i prenent partit obertament pel poble xinès, per exemple, convertint una de les protagonistes xineses en la líder d’un exèrcit de resistència.
La tira es converteix en la font més important d’informació del que passa i impulsa, perquè no tenien més remei que la premsa es faci ressò de la guerra en qüestió, tenint en compte la neutralitat declarada del govern dels Estats Units. La imaginació de l’autor és tan desbordant que situa els nazis ajudant l’exèrcit japonès mesos abans que passés realment, entre d’altres anècdotes sorprenents, cosa que provocava titulars que destacaven l’anticipació de les notícies reals que s’havien publicat prèviament a la tira de Terry.
Hi ha una decisió de l’autor que és fonamental a l’octubre del 1941 i que va suposar un abans i un després de la tira, amb un impacte social aclaparador.
Caniff decideix que un personatge secundari, Raven Sherman, una americana realitzant tasques humanitàries a la Xina, mori com a conseqüència de ser atropellada per un camió conduït per un soldat alemany. La notícia té un impacte social inesperat, tenint en compte que és una compatriota civil que mor en una guerra que no era la seva, i es produeix una mena de duel nacional (el suspens de si mor o no va durar una setmana, entre l’atropellament i el seu mort definitiva). Es van organitzar funerals al país, els equips de beisbol jugaven amb crespons negres i els diaris obrien amb notícies relacionades amb el personatge (que, recordem-ho, era completament de ficció, no era avatar de cap persona real en concret). Fins i tot els diaris que no publicaven la tira van fer un seguiment a les seves pàgines.
Tenint en compte que l’atac a Pearl Harbour per part de l’exèrcit japonès es va produir el desembre del 1941, la mort del personatge de ficció va servir per preparar emocionalment el poble americà per a l’entrada a la Segona Guerra Mundial, realitzant la transició cap a una guerra que ara sí que participava el país. L’autor reivindicava l’esforç per ser el màxim realista possible, i això implicava que la mort fes acte de presència a les tires.
De fet, l’autor i el còmic se’l coneix en aquell moment com la representació de la consciència de la nació americana.
Aquesta intenció d’apostar per la realitat fa que els seus personatges continuïn a la Xina malgrat les diferents guerres (els pirates que donen títol a la saga només van aparèixer a l’etapa inicial de la tira), i que, un cop més, els seus dibuixos es converteixin novament en cròniques, en aquest cas, de la Segona Guerra Mundial, i, més concretament, del front del Pacífic. Per problemes físics no es va poder allistar, tot i que era la seva intenció, però el govern l’acabaria nomenant “consultor de l’exèrcit, sense remuneració i per temps indefinit”, distinció que va portar amb honor i orgull fins a la seva mort. Amb el temps, això suposaria defensar la postura oficial del país en el futur, fins a les darreres conseqüències (cosa que seria important més endavant, per exemple, amb el cas de la Guerra del Vietnam).
L’exèrcit li va agrair que els seus dibuixos ajudessin a entretenir els soldats durant la contesa a la Segona Guerra Mundial i, alhora, mostrava la realitat del que estava succeint en el dia a dia (en part, gràcies a les cartes rebudes on li explicaven situacions diferents, tant de soldats com del personal d’infermeria, que li servien d’inspiració). Paral·lelament, la sèrie era enormement popular, amb adaptacions en ràdio, en cinema, en novel·la, en joguines, però sense que l’autor tingués el control creatiu d’aquesta indústria paral·lela, tot i ser ja una persona molt popular al país.
I això va ser el detonant decisiu per decidir retirar-se de la sèrie.
Una agència de la competència li ofereix fitxar-lo a canvi del què volgués, i el que volia era poder tenir els drets dels personatges i les històries, tenir el control absolut. Això va implicar que, a finals del 1946, deixés de publicar Terry i els pirates (que va quedar en mans d’un altre dibuixant, que va seguir la història fins al final definitiu el 1973, una data que serveix com a exemple del final d’una manera d’entendre la premsa i la continuïtat en tires). I, tot seguit, començaria a publicar la popular sèrie Steve Canyon, des del 1947 fins a la seva mort el 1988. L’èxit inicial de les aventures de l’expilot de l’exèrcit va ser notable i, seguint l’estela de la realitat, arribaria a participar a la Guerra de Corea i, posteriorment, a la del Vietnam, sempre en el context de la Guerra Freda. La seva mítica tira durant gairebé quatre dècades va tenir una progressiva decadència de la popularitat per diferents motius.
En qualsevol cas, la investigació que has realitzat i que es pot albirar al llibre que acabes de publicar, és gràcies al fet que Milton Caniff va guardar tots els originals dibuixats, tot el material generat (enregistraments, notícies, joguines, anuncis, etc.) i, també, va guardar tota la seva correspondència de tota mena, oficial i les dels lectors, inclosos persones rellevants com el mateix Orson Welles, que presumia al seu despatx d’un dibuix original de l’autor.
Caniff va donar en vida, onze anys abans de la seva mort, tota la documentació que havia arxivat al llarg de la seva vida, i ho va donar a la Ohio University on havia estudiat. Això va ser una fita sense precedents, que ha permès als investigadors poder estudiar amb detall l’impacte que va suposar Terry i els pirates a la societat del moment i, en especial, a la indústria de la informació, i fomentant que altres autors fessin donacions similars que han engrandit el fons de la universitat des de llavors.
A més, els responsables de l’arxiu van ser pioners a definir com catalogar tota la informació, com arxivar-la, com mantenir-la, com divulgar-la i com facilitar la investigació a les persones que, com jo, puguem contribuir a estudiar i preservar la memòria del còmic i l’impacte que va provocar a la societat del moment.
En definitiva, l’assaig publicat pel Dr. Sáez de Adana és una constatació que no es pot fer un estudi sociològic de la societat contemporània sense tenir en compte les publicacions gràfiques, en especial la contribució a la cultura popular de les tires de premsa al llarg del segle XX, on destaca especialment l’obra de Milton Caniff.
