Aquest any l’emplaçament triat ha estat l’Aran i no hem fet una gran ruta circular sinó que hem fet rutes amb sortida i arribada a Vielha. Els itineraris ens han portat per Pruedo i el circ de Colomèrs (2.300 m), el 1r dia; eth Camin Reiau i eth Portilhón (1.600 m), el 2n dia; eth Saut deth Pish, Coth de Varradòs (2.100 m) i la vall d’Unhola, el 3r dia; i la bassa d’Oles (1.600 m), el 4t dia.
Els paisatges d’alçada eren sovint ja coneguts, però el descobriment de la vall i coll de Varradòs ha estat una troballa memorable. L’entorn i la gastronomia són vells i nous descobriments però la novetat més gran, sens dubte, és que els que anem amb bicicleta per la muntanya (normal, a pulmó, atmosfèrica, etc.) ja som una minoria enfront dels que van amb e-bike (elèctrica, turbo, etc.).
Els que anem amb bicicleta per la muntanya (normal, a pulmó, atmosfèrica, etc.) ja som una minoria enfront dels que van amb e-bike
No només això, sinó que la gran majoria fan una nova variant de turisme i, mentre tu esbafegues per arribar al cim, ells et passen per la vora tot parlant amb el del costat i escoltant el motor elèctric com brama. Sovint a les baixades et trobes novells de la bicicleta amb serioses dificultats per fer-la córrer pit avall i t’adones, de nou, com la mercantilització de tot és l’únic dogma que regeix el capitalisme.
El temps de les bicicletes «d’antes» ha finit i la nova era ens perverteix l’esport per fer-lo per a tots els públics; no cal que ho camuflat amb tecnicismes… ells van amb ciclomotor. L’Everest és una costellada, ser astronauta és una qüestió de preu, el XatGTP (escriu, pinta, compon…). En definitiva, on la tecnologia i els diners arriben amb força el romanticisme, l’esport i l’esforç passen a ser un bonic plat de gust per a una minoria de gurmets.
