Aquest setembre s’han realitzat les 41 jornades d’Ensenyants amb Gitanos. S’han dut a terme a Torrelavega[1]. Al llarg de més de 40 anys se n’han fet a una ciutat de l’estat espanyol. Un cap de setmana de setembre, per iniciar amb bon peu el nou curs escolar.
Enseñantes con gitanos és una organització que va néixer quan encara hi havia aules pont per a gitanos (1981). I un dels seus objectius va ser aconseguir una escolarització normalitzada per a tots els infants del poble gitano i, per tant, eliminar aquestes aules segregadores. Enguany he pogut participar-hi com en d’altres ocasions i hi he presentat una ponència: ¿Educar sin segregar?
Per altre cantó, el darrer número de la revista Perspectiva de Rosa Sensat inclou un monogràfic, on he col·laborat, amb el títol genèric: L’ALUMNAT GITANO Escolarització i acolliment[2].
La ponència a les jornades i l’article escrit pel monogràfic m’han fet pensar i recordar una mica de la història de l’escolarització dels nens i nenes gitanos a casa nostra. Quan vaig començar a treballar de mestre (1973), l’índex d’escolarització del país era baix i l’analfabetisme alt, dades que augmentaven si les referíem al col·lectiu gitano (es considerava que el 80% dels gitanos adults eren analfabets).
Acabada la guerra espanyola, els gitanos estaven exclosos de l’ensenyament. Als anys 60 s’inicia l’escolarització d’infants gitanos. A Barcelona l’Església catòlica, el govern civil i el MEC (Ministerio de Educación y Ciencia) van crear el Patronato de Suburbios i es van erigir unes quantes aules pont i escoles a barriades gitanes; com van ser el Castell i després Manuel de Falla, al Camp de la Bota (on avui hi ha el Fòrum de les Cultures i durant el franquisme s’assassinaven republicans), o els Pinillos a la Perona (nom que prové de la visita de Eva Perón) …
Queda clar amb la composició del Patronato quina era la seva orientació, paternalisme i intents d’assimilació de la població gitana. Els gitanos quedaven segregats en aules o escoles diferents a les de la majoria.
Als anys 80, en democràcia, des del Departament d’Ensenyament s’intenta millorar la situació. Es van crear les escoles d’acció especial (no confondre-les amb les d’educació especial) i el programa d’educació compensatòria.
Aquest darrer (el vaig dirigir entre els anys 1987 i 1993) comptava amb un equip de 70 mestres i unes quantes educadores socials per assessorar escoles i atendre alumnat gitano i d’altre amb necessitats d’índole social. Proporcionant beques de menjador i de material escolar o llibres de text van ajudar una mica. Avui diríem que es va actuar amb criteris més assistencials que educatius, amb poques possibilitats de participació de les famílies. Hi va haver, però, una actuació interessant: poblat del Riu Sec (entre Ripollet i Cerdanyola del Vallès). Es van eliminar les barraques amb la col·laboració d’ensenyament i de benestar social. Infants gitanos es van escolaritzar a escoles públiques i concertades. Es va fer un acompanyament des de serveis socials als nous habitatges… Una actuació ben feta que no va tenir continuïtat, van canviar el director general, em van destituir, vaig tornar a l’escola. Els cursos següents el Departament es va preocupar més de l’aprenentatge del català que de la cohesió social o la interculturalitat.
Hem de continuar lluitant a tots els nivells per aconseguir que tothom estigui inclòs, que les escoles siguin inclusives i l’ensenyament inclogui a tots els infants i adolescents
Les escoles d’acció especial, EAE, (se’n crearen unes 80 arreu de Catalunya) van ser un altre intent d’ajudar. Es va considerar que les escoles de primària que estaven a barris amb majoria de famílies en situació socioeconòmica precària necessitaven unes actuacions específiques per fer front a la realitat del seu alumnat. A l’ordre que les creava es reconeixia la necessitat d’un treball conjunt de les administracions que hi tenien competències. Així s’establia la coordinació entre el departament d’ensenyament, els ajuntaments i els departaments de benestar social, joventut, justícia, governació… Es pretenia una col·laboració per aconseguir que milloressin els resultats acadèmics i disminuís l’absentisme. Era, implícitament, un reconeixement que l’èxit escolar no era responsabilitat només de les escoles. Mentre van existir les EAE, els mestres d’aquestes escoles hi accedien per un concurs específic. Un concurs que incloïa l’elaboració d’un petit projecte relacionat amb el centre al qual es concursava. Es pretenia assegurar que qui concursava conegués d’antuvi on i com era l’escola que demanava. Alguns sindicats van considerar que aquest concurs permetia que amb pocs punts es pogués arribar a grans ciutats (Barcelona, Lleida…) en detriment d’altres funcionaris amb millor puntuació. Aquesta oposició i el fet que els departaments que no eren d’ensenyament no van complir les seves obligacions, van acabar amb l’experiment.
La iniciativa de les EAE demostrava una certa sensibilitat per ajudar a centres escolars amb població desafavorida, però també tenia els seus inconvenients. L’escola catalogada d’acció especial rebia més recursos humans (nombre de mestres) i materials (beques de menjador, aules taller…), tenia una ràtio més petita d’alumnat i el concurs d’accés diferenciat que hem mencionat. Però també quedava marcada com especial, com problemàtica i va ser, involuntàriament, un element més de l’aparició dels centres guetitzats. Alguns vam plantejar la necessitat de crear zones d’acció especial, de fer un tractament equitatiu a tots els centres de la zona (públics, concertats, de primària i de secundària), una estratègia que possiblement hauria evitat que una de les escoles quedés marcada i es propiciés la concentració artificial d’alumnat amb risc de marginació.
Abans dels jocs olímpics de Barcelona-92, les escoles gitanes van tancar-se en desaparèixer les barraques, els infants es van matricular a les escoles properes als barris on els havien donat pis.
Als anys 90, teòricament l’escolarització de tothom s’ha aconseguit; fins i tot l’educació era intercultural en algunes de les escoles públiques, comença a ser important la presència d’estrangers de països pobres, arriben gitanos romanesos.
Segle XXI, els centres gueto: Podríem dir que a nivell de Catalunya a més dels 4 barris paradigmàtics: La Mina (Sant Adrià de Besòs), Sant Roc (Badalona), Gornal (L’Hospitalet), Sant Cosme (El Prat de Llobregat) a totes les poblacions amb percentatge significatiu de gitanos hi ha hagut (o hi ha) un centre de primària i un de secundària que s’han guetitzat artificialment. Provocat pels criteris de matriculació, per la doble xarxa escolar, pel racisme de la població majoritària, per la baixada de la natalitat i la possibilitat d’escollir escola segons el pseudo dret que permet l’administració… anem enrere?
Resumint: Com amb d’altres col·lectius minoritaris (nouvinguts de països pobres, les diferents diversitats funcionals…) la població gitana des del punt de vista de l’ensenyament[3] ha estat exclosa durant anys, després ha estat segregada quan s’han creat aules o escoles específiques per a ella i finalment s’ha intentat que s’integrés al sistema d’ensenyament majoritari.
Hem de continuar lluitant a tots els nivells per aconseguir que tothom estigui inclòs, que les escoles siguin inclusives i l’ensenyament inclogui a tots els infants i adolescents. Que puguem dir amb total evidència “a la meva escola només hi ha nens i nenes”[4]
[1] https://www.aecgit.org/jornadas.html
[2] Perspectiva. Núm. 421. Setembre 2023. Hi trobareu set articles sobre el tema.
[3] De manera semblant ha passat amb la sanitat i l’habitatge
[4] https://twitter.com/Windwer/status/1692589831333794181
Aquestes vinyetes referides a les dificultats dels vianants per circular a les ciutats són una bona analogia de la situació viscuda per l’escolarització de col·lectius minoritaris. Pontevedra és un exemple d’inclusió dels vianants als seus carrers.
