Industry Awards (un dels premis internacionals més importants del sector del còmic), destacava especialment el nom de la canadenca Kate Beaton, guanyadora del Premi a la millor obra autobiogràfica i del Premi a l’autor complet (guionista i dibuixant). El reconeixement era esperat després que la seva obra hagués estat escollida el 2022 com a “Llibre Notable” pel New York Times, com a “Millor Llibre de l’any” per New Yorker, Time, NPR, Chicago Tribune i Washington Post, o “millor novel·la gràfica de l’any” per Forbes i Guardian, entre molts altres premis, dels quals destaca, curiosament, l’elecció de Barack Obama com un dels seus vint llibres favorits de l’any.
Kate Beaton, nascuda a Inverness County, a Nova Escòcia (Canadà), el 1983, és coneguda per ser la creadora de la tira còmica Hark! A Vagrant (2007-2018), publicada inicialment a Internet (de la qual l’editorial Ponent Mon en va publicar una recopilació el 2013 en castellà), unes tires d’humor irreverents sobre personalitats històriques o personatges d’obres clàssiques, mostrats en situacions hilarants i anacròniques, al portar-los al present, per exemple. Per cert, la tira també va guanyar un Premi Eisner a la millor publicació d’humor el 2016. Destaquen les seves dues obres infantils: La princesa i el poni (The Princess and The Pony, 2015) i El petit rei (King Baby, 2016), publicats el 2017 i 2018, respectivament, en castellà i català pel segell Astronave de Norma Editorial.
Tots aquests èxits són importants perquè li van donar una cosa molt preuada: temps… temps per poder dedicar-se a la seva primera novel·la gràfica, una obra autobiogràfica sobre la seva experiència real quan amb prou feines tenia 21 anys, el 2005, i acabava de llicenciar-se a la universitat. La multipremiada obra té el singular títol següent: Patos: dos años en las arenas petrolíferas (Ducks: two years in the oil sands, 2022), publicada en castellà el febrer de 2023 per Norma Editorial, amb traducció de Gema Moraleda. El resultat és de més de 430 pàgines realitzades en bitò i, gràcies a la seva experiència de gairebé tres lustres dibuixant, la novel·la gràfica mostra una capacitat narrativa aclaparadora tot i que, a priori, resultava un repte tremendament complex per ser una història que succeeix a diverses empreses i localitzacions, interactuant amb moltes persones i mostrant, en realitat, aspectes molt diferents entre si, com són l’assetjament laboral, l’abús sexual o la sensibilització pel medi ambient.
Efectivament, Patos té diversos nivells de lectura… però comencem pel primer: el títol, que té fins a tres interpretacions. Primera, els ànecs són aus aquàtiques els hàbitats dels quals són d’aigua dolça, com llacs, rius, rierols i estanys. Busquen l’aigua i la vegetació al nord del continent americà a la primavera i l’estiu, i migren cap al sud buscant zones més càlides, fugint del fred i del gel. L’omnipresent protagonista de la novel·la gràfica, Katie (l’autora, Kate, reconeix que en utilitzar aquesta accepció més col·loquial del seu nom li semblava com si parlés d’una altra persona), ens diu en una de les primeres pàgines el següent: «Hi ha una cosa que he de dir. No es pot entendre Cap Bretó [Nova Escòcia, Canadà, on viu la família de Beaton] sense entendre dues experiències diametralment oposades però molt arrelades aquí: Un profund amor per la llar i la certesa que molt sovint cal abandonar-la per buscar feina en un altre lloc».
Aquesta mentalitat dual probablement té reminiscències de l’època colonial i s’hagi acceptat per les famílies des de fa més d’un segle, poblant el país cap a l’oest, a remolc de les indústries que sorgien. En una de les entrevistes, la mateixa autora alertava de la despoblació: «Quan vaig acabar el meu últim dia a la universitat, érem 23 persones al meu curs, però, aquell mateix any, a primer només se n’havien matriculat 7, quan a l’època dels meus pares eren 90 a classe». La regió del Cap Bretó exportava peix, carbó, acer… «però, el 2005, el que més exporta són persones, això és habitual a la costa atlàntica del Canadà… L’únic que ens deien sobre un futur millor era que havíem de deixar casa nostra per aconseguir-ho».
I què va passar el 2005? Doncs que la jove Katie va acabar els estudis de “lletres”, com ella mateixa reconeix, a la Mount Allison University de New Brunswick i, amb això, s’activava una llosa de gran dimensió sobre el cap: l’obligació de tornar el préstec estudiantil que havia demanat per poder cursar els estudis. Aquesta és la realitat d’una gran quantitat de joves, la finalització de la carrera és la constatació d’un gran deute que cal tornar. Encara que pitjor ho tens si has estudiat història i antropologia i no et vols dedicar a la docència, com era el seu cas.
La solució era fàcil, anar a treballar a una empresa petrolífera a Alberta, a més de 4.400 km de casa seva, on no faltaven les oportunitats. Les sorres bituminoses d’Alberta són la tercera reserva de petroli més gran del món. Les mines són prou grans per ser vistes des de l’espai. Aquesta era la dècada de les explotacions energètiques a l’interior del país, un territori de treball assegurat i, sobretot, ben pagat, bé per la dificultat de la tasca o les condicions, bé per la possibilitat de fer hores extres sense problemes o en horaris amb millor retribució, com nits i festius, o bé pels torns de llarga durada. Un calvari ideal per als que necessiten tornar préstecs.
Patos és la història d’aquell periple de Katie que va durar dos anys, on primer va treballar de cambrera compaginant-lo amb una feina en una empresa petroliera, en què va acabar decidint anar-se’n a viure a un campament al costat de l’explotació (les mines estan en llocs inhòspits, amb el conseqüent perill d’accidents in itinere, dels quals en veiem alguns al mateix còmic provocats pel gel i les males condicions meteorològiques). Aquesta etapa és tan intensa que decideix deixar-ho al cap d’un temps i buscar una feina a la ciutat, que acaben sent diverses per poder tenir un sou digne, cosa que al final la porta a tornar a una altra empresa petrolífera, en aquest cas a un altre campament, però amb la garantia de tornar a guanyar un sou que permeti tornar el préstec, al qual el banc no li dona cap facilitat, perquè «ja no ets estudiant».
L’autora utilitza, per a cada escena de cada indret nou, una presentació de les persones amb qui interactuarà i una visió general del lloc per situar el lector, que en cap moment no es perd, està tot molt clar, no només per la planificació i el dibuix, sinó perquè els valors que ens ensenya ho fa a través de l’exemple, tot mostrant les diferents situacions que va viure. I el que veiem és dantesc: en un context laboral on hi ha una dona per cada cinquanta homes, els comentaris masclistes, les mirades lascives i les insinuacions indecoroses són permanents, durant la jornada laboral, i durant el descans (al gimnàs, o a la seva pròpia habitació, amb “despistats” que obren la porta “sense voler” cada nit, per exemple). La il·lustració de la coberta ens situa a la realitat, quan la protagonista apareix al costat d’una roda de més de 4 metres de diàmetre davant d’un paisatge ombrívol. L’assetjament sexual es converteix en una escena habitual, quotidiana i fins i tot perenne, com quan els homes s’alineaven al taulell amb una cua que envoltava l’edifici, amb excuses estrafalàries, només per observar la noia. Tan quotidià que per a ella és imperceptible, no se n’adona i pensa que és un dia de molta feina.
El que veiem al llarg de la novel·la gràfica són nombrosos exemples de masculinitat tòxica, agreujat pels problemes de salut mental que poden generar les dures condicions de treball, tant físiques (a temperatura molt baixa, en algun moment estan a -50ºC) com mentals, provocat per la nostàlgia, l’aïllament (separats de la família durant llargs períodes), la solitud i l’avorriment (en l’horari treball, per la monotonia, i en el temps de descans, per l’austeritat del lloc). I la sensació de risc d’accident laboral és permanent, no només pel fred, sinó per les condicions implícites a la feina, amb diverses morts explicades per l’autora: per accident de cotxe, per aixafament per un camió gegant que no havia vist la furgoneta o per un infart a dalt d’una grua. També amb estranyes malalties: a la pròpia Katie li apareixen nafres a l’esquena a causa de l’aire contaminat, i descobreix que hi ha moltes més persones en la mateixa situació. Aquest infern industrial ple de perills sembla un entorn alienant per a qualsevol.
Tot això, esquitxat d’addiccions, per l’alcohol i, en especial, per la cocaïna, ja que els mateixos treballadors valoren que, al cap de poques hores, és difícil trobar restes al cos, per si els fessin un control de drogues sobtat o tinguessin un accident, a diferència de la marihuana, que roman al cos durant setmanes. Si, a més, ets un treballador temporer, ningú no es preocupa per tu, i quan deixes l’empresa, aquesta ja no té cap responsabilitat, i encara menys si ets d’un altre estat o país.
I, si ets una dona, encara menys. Viure amb por era diari, les 24 hores. La mateixa autora indica en una de les seves vinyetes que «Ningú estava acostumat a què et tractessin bé a la feina», com si fos una cosa normal les manifestacions de poder dels falsos líders, la humiliació constant a què és sotmesa (ja es poden imaginar que l’anomenen de totes les formes possibles, menys pel seu nom), cosificant-la contínuament (al campament «un 4 passa a ser un 7», així que, en baixar el nivell d’exigència, totes pateixen assetjament sexual contínuament de forma indiscriminada). De fet, l’autora també és víctima d’abús sexual en una borratxera, i és sincera explicant-ne la reacció i la justificació de per què no ho va denunciar, encara que és evident que li va provocar un trauma pel que veiem al llarg de les pàgines.
I, tot això, davant la permissivitat de la pròpia empresa, que només actuava davant de situacions greus, cosa que fa que sigui visible i reconeguda la impunitat dels masclistes, sense que ningú faci res, provocant que no hi hagi ganes ni de denunciar («Tu sabies que aquest era un món d’homes quan vas venir, no sempre és agradable… Hauràs de ser més dura. No puc donar un tracte especial a ningú»). Aquest ambient tòxic, que fomenta la cultura de la violació, normalitza l’assetjament laboral i sexual i converteix la treballadora en una víctima d’una tortura que es va fent de manera sostinguda durant hores, dies i setmanes i que va generant un desgast que es fa imperceptible per a la pròpia persona. La novel·la gràfica es diu Patos per un incident real ocorregut el 2008, on centenars d’ànecs migratoris van morir, primer van ser 200, finalment es creu que va poder arribar a 2.000, tots ells enverinats en beure les aigües contaminades en què s’havia convertit la llacuna, provocat per l’activitat fabril. Katie, com els ànecs, tampoc no es va adonar del mal que li estava fent la feina, i el final de la novel·la gràfica és molt simbòlic en aquest sentit. Dibuixar la novel·la gràfica segur que tindria un gran component de catarsi emocional.
Dèiem que el títol té fins a tres interpretacions: el perfil migratori, l’enverinament progressiu involuntari i les conseqüències negatives de les accions contra el medi ambient, sobre el poc que ens preocupava fa pocs anys a nivell social la contaminació i els danys als territoris dels pobles indígenes i a la salut de la població. La germana de l’autora, que també va acabar treballant amb ella a la mateixa empresa per poder tornar el seu respectiu deute, va morir de càncer el 2018, sense que se’n pugui associar la causa a l’efecte. L’autora explica a l’epíleg com els seus excompanys de treball a les sorres petrolíferes van ser els primers a recaptar diners i enviar-li quan va emmalaltir.
Ara sabem què és el que no volem, en tots els sentits, en part perquè obres com Patos: dos años en las arenas petrolíferas ens ho mostra amb la crueltat de veure què estava passant realment, des dels ulls d’una espectadora de primera fila, Kate Beaton, que va estar allà fins que va aconseguir tornar el préstec per complet. Després d’un temps dibuixant a New York (Estats Units) i Toronto (Canadà), va tornar a Nova Escòcia, on resideix des de fa anys.
