Molts docents a les xarxes socials porten dies reclamant al Departament d’Educació que dicti una norma general que prohibeixi l’ús dels mòbils als centres educatius. Hi ha diversos elements que m’han sorprés, i dic sorprés però ho he viscut com a profe i ha estat quotidià.
Primer de tot, la incapacitat a molts centres per coordinar-se i imposar una norma, decidir una norma per al propi centre i consensuar-la també amb els alumnes, que això de participar està a les competències i no és aliè a l’educació. Per exemple, i és real, arribava al centre X: a la primera reunió ja ens deien les normes, sobretot, i com sempre “els mòbils estan prohibits, no els poden fer servir, sí que els porten a les motxilles però si els hi veieu heu d’advertir de la norma i aplicar la sanció: advertir, requisar i que el mòbil el vingui a buscar la família”. Tan senzill com això, i després observant als passadissos com no tots veien o advertien que els alumnes estaven amb el mòbil. Per què? Aquí hi ha tema per una tesi de psicologia social. Ara bé, d’existir una norma superior ja ho tindríem resolt: “Ep, el mòbil, que està prohibit pel departament, són ells que fan que t’ho prohibeixi…”. Em recorda les reunions, una de recent amb les famílies, en les quals es justificava no aplicar del tot el nou currículum a batxillerat ja que les proves de selectivitat no són prou competencials (?), “i del que es tracta és que les aprovin, que a la universitat no hi entren tots…”. Que bé que va una norma externa, em recorda la resposta a la pregunta Què és la il·lustració de Kant.
Educar en l’ús de les pantalles, entenc que forma part del servei que es presta des dels centres públics
Segon. Suposem que sí, que hi ha evidències científiques que permeten concloure que les pantalles creen addicció i que tenim als nostres adolescents enganxats, patint una addicció. Tot un problema de salut pública. Així, prohibim pantalles sis hores, tot coincidint, mira per on, amb el temps que estan a l’institut, i ja ho tenim resol. Aleshores potser tocarà educar en l’ús de les pantalles, entenc que forma part del servei que es presta des dels centres públics i que no s’hauria de pagar a entitats privades que no deixarien de fer intrusisme als centres, ja que de cap de les maneres podem acceptar que s’externalitzi l’educació pública. I per educar sovint sento el mantra de “Pantalla: caca”. I ja ho tenim. Amb els porros, o l’alcohol, el mateix, és un tema de salut pública però l’esforç que observo està dirigit, com si fos una institució penitenciària, a prohibir que es fumi, tabac, maria, als centres. Educar? Prohibim i ja està, i tenim normativa general que prohibeix fumar davant dels centres, tot i això sovint podem veure adults fumant a fora, al davant; i és que és això, només cal creuar la porta i hom entra a un altre món, el món de dins de l’institut és una mena de realitat platònica. Deixo el tema de la pornografia a banda però la lògica i problemàtica és similar i més greu.
Només veiem allò que s’ajusta a les nostres teories
Tercer. Sabem per evidències, experiència pròpia, tradició, història, etc., que prohibir és el gran incentiu per transgredir. Ras i curt, diguem què no puc fer i m’estàs motivant a fer-ho. Sovint he portat a terme el que va fer K. R. Popper a una conferència sobre el mètode científic. Proveu-ho. Prohibiu als alumnes mirar cap a les finestres. Després demaneu-los que observin. I què passa? Que pregunten, com feien els assistents a la conferència de Poper, què han d’observar. Conclusió, només veiem allò que s’ajusta a les nostres teories. Veiem alumnat mirant pantalles i no veiem joves avorrits, que no saben què fer, que volen aprendre i sovint no poden, que no els interessa, que tenen problemàtiques al seu entorn social que ens desborden, i molt més. Però res, pantalles caca i endavant.
Quart. El poder hi està relacionat, com en tot. Tot el que es projecta a la pantalla de l’aula és bo, interessant, formatiu; és una pantalla bona. Recordo quan als instituts teníem el moble de la tele, fins i tot una graella a la sala del professorat fa anys es podia reservar el moble màgic. Tenia la mida justa per entrar a l’ascensor i au, cap a l’aula a veure un fascinant documental, els de l’última fila no veien res però és igual, es tractava d’estar atents a la pantalla, o fent-ho veure, tot promovent el pensament crític i la participació. Estic segur que alguns dels lectors d’aquest article s’hi senten identificats en aquest escenari de cova platònica, malauradament jo també.
Cinquè i final. La indústria i els negocis de les pantalles, denunciat des de l’1×1 i passant per la googlelització, sempre en els marges de l’horari del centre, fora del centre és cosa de la família. El negoci dels llibres digitals i de les impressores, que treuen fum tot imprimint pdf, recordo com durant la pandèmia dos productes es van esgotar: el paper de vàter i les impressores, i espero que no hi hagués cap correlació. També la indústria dels mòbils i l’ús que en fan els adults, que queda per un altre dia; i el negoci dels antipantalles amb llibres, tallers a centres, per alumnes i per famílies, xerrades i aquelarres diversos ben promocionats a través de pantalles i per les xarxes socials, com és natural.
2 comentaris
M’encanta, Jordi, el llenguatge directe, concís i un pèl provocador que fas servir. I el contingut suggerent, sense filtres i incitador a la polèmica que empres. És una bona manera d’entrar en el tema de forma ràpida, però ens porta a un diàleg i debat llarg, complex i profund. Pel que pertoca a la institució escolar i al paper i model dels educadors/es, però sobretot al parer, paper i model dels pares i mares a casa i a fora de casa. Gran tema, aquest…
I aquí ens trobem, ara també, a la pantalla. Prohibir o intentar educar en el seu us? Les possibles respostes (més q binàries, de segur) pressuposen concepcions de fons sobre quin paper social ha de fer la institució educativa: oasi a temps parcial on recuperar el paradís perdut de l’atenció plena?, camp d’instrucció cap al mercat de treball i la lluita per la vida?, acadèmia de ciudadania?…. i com q no està gens clar q s’espera del sistema educatiu, doncs tampoc sabem què fer-ne dels mòbils. De moment, escriure un comentari en la pantalla encara és escriure.