Cinc reptes enmig de la deshumanització
El mateix dia que Anglaterra feia efectiva la prohibició dels smartphones a l’escola recollia una distinció sobre salut mental digital en una jornada de “Pantallas Amigas”, mentre els mitjans de comunicació reproduïen les confrontacions escolars al voltant del tema i una majoria adulta (també docent) reclamava lleis per “protegir” menors i sancions per ordenar el caos. Tot i la sincronia, com que crec que ja he escrit prou sobre el tema em resistia (malgrat els periodistes) a entrar de nou en falsos debats, plens de sorolls i alarmes i escassament útils.
Tanmateix, he acabat caient en el pecat de fer-ho amb aquest article. No he resistit a la temptació bàsicament per una raó: la percepció del “totum revolutum” amb el que es considera el que és un complex repte educatiu, definit pel mercat i un conjunt de potents eines de domini social. Tot obviant una realitat indiscutible: vivim (nosaltres i els infants i adolescents) en un món digital que mai tornarà a ser analògic. Escric perquè em desespera veure, també en aquest tema, com estem immersos de nou en la confusió simplificadora.
Abordaré, però, tan sols una petita part del que implica en l’escola adolescent la regulació d’un artefacte provisional (demà serà un altre) al que anomenem mòbil i ho faig amb un advertiment: no es poden fer trampes barrejant, per exemple, arguments neuronals amb la disciplina o l’immobilisme pedagògic amb la distracció de les pantalles. No podem simplificar el que és complex (a l’educació tot ho és) i fer servir alarmes d’un territori en un altre. A més, tot aquest intent de reflexió per part meva es produeix mentre preparo un text sobre “Humanisme en temps digitals”. Una proposta que parteix de la següent tesi: les tecnologies digitals no deshumanitzen; ja estem deshumanitzats i aquestes tecnologies, si volem, ens ho recorden, però el que passa és que d’amagat ens deshumanitzen més.
Si volem parlar del mòbil i l’escola secundària no podem barrejar, si més no, cinc reptes educatius (de diferent volum i entitat).
La dimensió digital dels conflictes adolescents
Com que es tracta d’adolescents, el primer territori del debat és el dels conflictes. Algunes escoles prohibeixen els aparells per a no complicar-se la vida. Algunes famílies volen normes per a no haver de discutir a casa amb el seu adolescent.
Les tecnologies digitals no deshumanitzen; ja estem deshumanitzats i aquestes tecnologies, si volem, ens ho recorden
Començar a fer servir l’aparell és introduir una nova font de confrontació en la seva relació amb les persones adultes. El que a la classe és que deixi de jugar amb el mòbil i estigui atent a casa és aconseguir que deixi el que està fent i vingui a sopar. Però res de tot això significa que s’hagi de gestionar de manera diferent a d’altres conflictes: comptar amb la seva inevitable oposició (ve dels adults i hem d’entendre que no cal barallar-se per tot); saber que tenir més normes és tenir més conflictes; tenir present que no serveix qualsevol resposta. Sí, cansa, però cal recordar que la disciplina està per interioritzar valors (no per viure amb tranquil·litat), que no tenim més remei que discutir i pactar també els mòbils i que les respostes els han de responsabilitzar.
No tenir conflictes no és un argument per no gestionar normes que ajudin a aprendre a gestionar la seva relació (individual i de grup) amb els mòbils. Com repetim des de fa anys en el món de les drogues, no podem ampliar artificialment el front de conflictes (posar un motiu més de confrontació no racionalitzada) amb allò que han d’aprendre a gestionar. La regulació del mòbil a l’escola indica, en primer lloc, la capacitat i l’habilitat dels equips per gestionar la vida escolar.
Tenir temps analògics
Segon repte educatiu que també es fa servir, esbiaixadament, per prohibir: ja estan prou connectats i és bo que a l’escola desconnectin. El valor de fons és que un dels reptes d’humanització actual és poder viure temps regulats per diferents lògiques i que tots no estiguin determinats per l’univers digital. És el que fem, per exemple, quan marxem amb ells i elles de colònies, de sortida llarga, i pactem que no calen els mòbils (tot i que el d’un adult haurà de portar la llista consensuada de música de l’Spotify).
És raonable que l’escola vulgui educar en el descobriment i la gestió de temps diversos. De fet, és el que ja fa: ajudar a descobrir altres universos diferents dels del seu entorn pròxim. El que no hauria de fer és convertir-se en un temps totalment diferent i oposat al seu. L’escola gestiona (educa per al seu ús) temps diversos, amb dosis diverses de digitalitat, però com que connecta el saber amb la seva vida, també el connecta amb la seva vida digital.
No és una bona escola la que tot ho fa de manera digital. És una mala escola la que vol prescindir de l’univers digital de l’alumnat. Aquest repte, a més, ha de gestionar-se considerant la resta de temps de la seva vida, la que passa entre les parets de l’escola, les de casa, els “carrers” diversos del seu barri i la immersió en els diferents recorreguts virtuals. No podem fer amb els temps digitals el que hem fet amb la jornada compactada: educar ensenyant al marge del que aprenen i evolucionen en els altres temps, influenciats per les famílies, d’altres professionals o d’altres fonts d’informació.
La didàctica del paper i llapis
Més ample i complex és el tercer repte: la didàctica, les metodologies d’aprenentatge, les formes d’accés als sabers i el món digital. És una part molt significativa del moll de l’os del tema. Només ho apunto, mirant de no tornar a les barreges i simplificacions. Considero que és bastant obvi que les millors didàctiques i metodologies d’aprenentatge funcionen digitalment en alguna part de la seva seqüència. L’univers de recursos digitals ja és infinit i el problema és saber que existeix, saber fer-ho servir, saber com connectar-ho amb les formes adolescents d’aprendre.
L’embolic dels mòbils no és més que la punta de l’iceberg de la complexitat de ser professor o professora en el món actual. Transmetre coneixement ja és transmetre ganes de descobrir on és aquest coneixement i tenir ganes d’aprendre’l. La qüestió dels mòbils a l’escola indica fonamentalment l’actitud dominant de pares, mares i professorat envers com s’educa, s’ensenya i s’aprèn avui.
L’univers de recursos digitals ja és infinit i el problema és saber que existeix, saber fer-ho servir, saber com connectar-ho amb les formes adolescents d’aprendre
Després ve aquella curiosa disquisició entre ordinador i mòbil per excloure el segon de l’aula. Més enllà que sovint el seu smartphone és més potent que l’ordinador escolar, la reflexió a fer és per a què val la pena fer servir una màquina o una altra (sense oblidar les desigualtats de recursos, també digitals, que existeixen a l’aula). Sembla obvi que si fas servir una “història” de l’Instagram per construir relats no val l’ordinador; tampoc si vols una determinada creativitat o construir una xarxa cooperativa, o descobrir per on passen les seves vides, o… A més, una part significativa de l’educació digital és aconseguir que el mòbil serveixi per a alguna cosa més que per a les relacions adolescents. La lògica ens diu que han de fer servir els diferents aparells per a tot tipus d’activitats. El mòbil també és i ha de ser per aprendre.
Competents per viure en aquest món
El següent repte és el que podem situar al voltant del debat sobre les competències i, específicament sobre les “competències digitals”. Podem pactar que els i les adolescents han de dominar a l’escola competències que els permeten ser persones, en relació amb d’altres persones, en una societat complexa i canviat que, a més, és estructuralment digital. Entre les velles classes d’informàtica i el fet de saber aprendre en clau digital han passat molts anys. Però, l’escola no pot passar d’ajudar l’adolescent a dominar el manual d’instruccions d’aquest món. A més, com que ha de ser, si li deixen, compensadora de desigualtats, no pot permetre que una part del seu alumnat surti de l’escola sense la capacitat de comprendre el món canviant i saber descobrir la vida que li importa. I tot això té lògica digital.
La persona que eduquem a l’escola és i haurà de ser una persona digital
No estem parlant de “filmines”, d’aparells, d’aplicacions per mantenir l’atenció, ni d’habilitats per trobar feina. Estem considerant les formes d’accedir a la informació, les formes d’argumentar, les formes de memoritzar, les formes d’organitzar el saber, la capacitat d’aplicar allò aprés a una situació vital, els recorreguts de la construcció personal, etc. I, també, del domini d’habilitats i coneixements específics del món digital del qual, ni que sigui per sobreviure, no poden quedar al marge. En termes escolars, això significa decidir de quines formes digitals s’educa per ser persones competents també digitalment. No, no vull col·locar aquesta “educació” entre les responsabilitats de l’escola. Tan sols considerar que la persona que eduquem a l’escola és i haurà de ser una persona digital i caldrà debatre com es fa en contextos diferents.
Excuses per a no ocupar-nos del que és important
El darrer repte és un enorme puzle de reptes: com esdevenir i no deixar de ser éssers humans en el món digital. Espero arribar a escriure un text més llarg sobre aquesta qüestió. Ara, seran només unes pinzellades. Com deia a l’inici, tots els problemes dels quals, suposadament, tenen la culpa els mòbils som problemes d’humanització que no volem veure i dels que culpem als mòbils i que es tornen més complexes quan el món digital està pel mig.
És fàcil parlar d’addicció a les pantalles per no ocupar-nos d’ajudar a descobrir el que hi ha darrere les pantalles. No eduquem per dubtar i queden atrapats per la llum dels bits, o oblidem educar per descobrir qui defineix la felicitat o per descobrir el món interior o… És interessant escoltar els nostres arguments sobre la malignitat de les xarxes per no considerar què significa avui viure en comunitat, que li aporta a un adolescent -que viu en funció dels altres- les connexions virtuals en una societat d’individus egoistes i aïllats. Com s’aprèn a viure junts? És un problema que segueixin els youtubers? No serà que no els proposem models de vida o que aquests no tenen cap atractiu?
Fem i farem multiplicitat de “protocols” per tranquil·litzar-nos, per exemple, sobre el “ciberbulliyng” però som incapaços de pensar seriosament com es construeix la convivència. Tots els assetjaments tenen un univers previ, buit, sense educació: no acceptar que l’altre té el mateix dret que jo a ser feliç, no voler descobrir com se sent amb el dany infringit. Una escola segregada i segregadora en un món de desigualtats no pot dedicar els seus esforços al ciberassetjament sinó a la humanització de la convivència. Queda molt bé alarmar-se per l’accés al porno i no voler considerar que descobreixen en solitud la sexualitat i que la gestió dels desitjos és tan sols una qüestió de sèries… La llista de deshumanitzacions, que es poden agreujar, però que no podem obviar, és molt llarga.
Queda, però, la gran pregunta: on i com ens humanitzem per no ser el resultat d’un univers digital que no pretén humanitzar sinó obtenir beneficis? Pot l’escola secundària obviar la realitat? Poden pares i mares pensar tan sols en el control? Poden els poders públics mantenir el debat al voltant de les restriccions adolescents i no del control de les grans companyies d’aquests univers? El debat no és el control dels mòbils, sinó el de construir educació i escola en els temps digitals.
