Opinió

Una assignatura de «llengues espanyoles» a l’ESO

Deixeu-me dir per començar que no es tracta d’establir una matèria exigent i dedicada a la sintaxi i la gramàtica, ja que no ha d’anar destinada a aprendre a parlar l’altra llengua, sinó a l’apropament cultural i lingüístic que som. Fer un forat al currículum no és tasca fàcil, però amb la nova normativa del 171/2022 disposem d’hores suficients per encetar el projecte pioner. Hauria de ser una assignatura on es pugui gaudir de música actual, vídeos, poesia, articles d’actualitat cultural i social, acudits, còmics, teatre i d’altres activitats culturals però també lúdiques, i que, sobretot, desperti experiències emocionals i empàtiques. Un espai educatiu que ens permeti dir les quatre fórmules de cortesia «bon dia», «gràcies», «un plaer» o alguns refranys particulars quan arribes a algun dels territoris amb cooficialitat de llengües, i sentir-ho com a riquesa pròpia.

Recentment, hem assistit a un avanç important en reconèixer les llengües cooficials al Congrés dels Diputats (gallec, euskera i català/valencià), i aquestes poden ser emprades lliurement pels propis diputats que ara disposen d’aparells i equips de traducció simultània. Cert que ha arribat en un context d’aritmètica parlamentària (ja ens hagués agradat que hagués arribat per un plantejament d’estat amb amplitud de mires), però és bo fer de la necessitat virtut i enfocar-ho no com una mera facilitat per als representants o una conquesta dels partits perifèrics, sinó que convé adoptar-ho com el reconeixement de la importància de la riquesa que representa un estat plurinacional i de permear en l’imaginari col·lectiu com a quelcom propi i per al gaudi de totes.

Es tracta de crear pertinença compartida

Em va agradar particularment el comentari del diputat del BNG Néstor Rego a la sessió plenària per al debat de la mesura al Congrés (en positiu encara que fos dirigit als oponents polítics): «entre llengües romàniques, llevat que existeixi una barrera autoimposada, la intercomprensió és perfectament possible». Si disposem de petites mostres de bones experiències lúdiques i artístiques amb aquestes llengües, per exemple escoltant música en altres idiomes o llegint un comentari d’un amic gallec a les xarxes socials, aquesta afirmació esdevé una realitat molt agradable. Un dels objectius d’aquesta assignatura ha de ser facilitar aquestes experiències positives. No es tracta només d’esgrimir el respecte i el reconeixement a les llengües d’altri, que sona a quelcom llunyà que no va amb mi però que em toca tolerar (sobretot amb el sovint tergiversat argument de la llengua compartida, emprat per a excusar-se d’aprendre res més als que la compartida és la seva pròpia). Es tracta de crear pertinença compartida. I cal dir-ne «llengües espanyoles» perquè deixin de ser llengües d’altri, i passin a ser llengües pròpies per a tot espanyol que no s’autoimposi barreres.

Dit d’altra manera, a part del valor intrínsec que tindria com a cultura general, facilitaria una certa empatia i apropiació del patrimoni cultural per part de l’opinió pública espanyola, que durant molt de temps (estem parlant de segles, i en particular des de la construcció dels estats-nació europeus) s’ha orientat a una visió monolítica i, així com tantes altres tendències dels estats europeus, ha uniformitzat la cultura i la identitat nacional que s’ha sustentat en una llengua i identitat única. Un exemple clar el trobem en la política de preservació del patrimoni cultural que es dona a França. Amb un notori èxit, malgrat que es tracta més aviat d’una protecció «museística» de les llengües, folklorista, dissecada, estàtica i de curiositat per gaudir en una vitrina de turisme cultural, però que exclou les llengües d’una capacitat de ser emprades, d’estar vives i conservar la seva identitat i capacitat de dinàmiques pròpies. La plurinacionalitat no es pot sustentar en aquest tipus d’escenari típic dels estats-nació monolítics. Nosaltres, si volem, ho podem fer diferent. No obstant això, alhora, també és obvi que els integrants d’un estat, per molt plurinacional que sigui, han de mantenir i intensificar els vincles.

L’objectiu últim de la proposta és que tota la població espanyola s’apropiï de les llengües cooficials i que les visqui i participi com a un patrimoni propi encara que no sigui original de tot el territori. Aquesta apropiació i empatia per la diversitat ha de facilitar, també, una millora de l’ús de les llengües cooficials als territoris on és la llengua pròpia i que tant preocupa per l’estancament i inclús retrocés que estan patint, ja que pot facilitar l’abandonament de la visió identitària excloent que pot significar l’ús de l’una o de l’altra. Amb més empatia, la normalització lingüística també ha de millorar, i també la cohesió social.

L’objectiu últim de la proposta és que tota la població espanyola s’apropiï de les llengües cooficials

Els valors democràtics no només són el govern del poble, sobretot quan molta gent interpreta que les majories atorguen una legitimitat sense límits, convertint-se en la «tirania de la majoria». El cultiu de les llengües minoritàries a l’estat (però d’una àmplia majoria als territoris respectius) emfasitzaria una cultura dels drets de les minories (ja siguin ètniques, culturals, d’identitat sexual o el que fora), fent contrapès a aquesta concepció monolítica, abusiva i irrespectuosa dels drets humans col·lectius en nom dels drets majoritaris individuals. La qualitat democràtica inclou la mesura del respecte a les minories, així que la proposta inclou cercar la millora de la qualitat democràtica del país.

És clar que aquesta proposta no està exempta de dificultats, tant polítiques com d’implementació. Si ja ha costat portar les llengües al Congrés, on només afecta 350 persones (que tècnicament es resol fàcilment) i ha calgut la necessitat d’un pacte per a la composició de la mesa i la presidència de la cambra, és previsible que l’oposició que el català, l’euskera i el gallec entrin a les aules de tota Espanya de ben segur que a certs polítics els farà vertigen o alguna cosa més. Però en el context d’un govern de coalició progressista i plurinacional l’argumentari de les virtuts s’ha de ficar sobre la taula i debatre’l racionalment i emocionalment, amb unes dosis d’empatia per a tothom. Sobretot, per part d’aquells que articulen un discurs de fractura i odi, però que asseguren voler en abstracte una Espanya ferma.

En referent a la implantació de la proposta ens enfronta a una possible nova especialitat de llengües espanyoles, ja que segurament serà difícil garantir que hi hagi un professor expert en cada llengua a cada institut. Una opció seria que professors de llengua castellana (també els de llengües estrangeres) facin formació específica per a impartir aquesta assignatura, i que els materials es confeccionin des de les institucions dels territoris on són originals i que a posteriori es facilitin a tot l’estat des del govern central. També caldrà trobar solucions a les controvèrsies que pugui oferir la competència autonòmica d’educació. I finalment (però no menys important) cal preveure quines resistències ideològiques pot provocar, ja que el pitjor seria que justament aquesta matèria alimentés l’excusa per a determinats discursos d’odi i negacionisme de la plurinacionalitat.