Opinió

Del dret a la identitat de les dones i la seva representació en la llengua

Amb l’ús del masculí genèric i la visibilització de les dones a la llengua passa una mica com amb moltes altres qüestions que, apareixen i reapareixen al llarg del temps de forma recurrent quan l’oportunisme conjuntural ofereix un espai per tornar a imposar criteris que més tenen a veure amb l’exercici de poder que amb una normativitat atemporal i universal. Em refereixo a l’objecte de controvèrsia que susciten una llengua minoritzada, un gènere femení minoritzat, uns grups socials minoritzats, una cultura minoritzada, etc. quan qui dicta doctrina no és neutral sinó part interessada i a més es troba en situació asimètrica avantatjada.

Des dels feminismes portem molts anys explicant i argumentant el dret de les dones i les nenes a ser visibilitzades en la llengua i perquè sabem que allò que no s’anomena no existeix, persistim malgrat la inèrcia androcèntrica i els embats ideològics de les forces conservadores i retrògrades que neguen i obstaculitzen l’exercici de drets.

Diu la Doctora en Filologia Romànica Eulàlia Lledó i Cunill que, “en el moment que algú barreja llengua amb dones i biaixos ideològics, ja no solament està parlant d’una qüestió de llengua. I no es limita a la llengua per diverses raons. La primera podria ser la constatació que, quan es fa un lloc a les dones en la llengua, pot passar que hi hagi gent (mai la llengua) que es vegi amb cor de fer-les-en fora. Ella mateixa apunta que, quan es parla de l’economia del llenguatge, sistemàticament es tracta de deixar de representar sempre la mateixa part de la realitat, les dones”. Personalment, recomano de manera convençuda i fervorosa la lectura del seu volum De llengua, diferència i context (2005), d’accés lliure, a totes aquelles persones que es vulguin documentar per  posicionar-se de manera crítica davant aquest tema.

Persistim malgrat la inèrcia androcèntrica i els embats ideològics de les forces conservadores i retrògrades que neguen i obstaculitzen l’exercici de drets

L’ús del masculí genèric no és una qüestió menor que es pugui dirimir i sentenciar partint de la fal·làcia que suposa que, com a subjectes, ens movem i ens relacionem en un medi social asèptic. Justament, com a éssers socials, formem part de complexes xarxes relacionals que es defineixen per desigualtats multidimensionals. Les persones i els grups socials som travessades per diferents eixos de domini-submissió i la defensa dels drets i llibertats de qui es troba en situació d’infrarepresentació és una qüestió de justícia social. Aquest és el cas de les nenes i les dones, els drets de les quals són vulnerats sistemàticament des del masclisme i l’androcentrisme estructural a totes les esferes de la vida social, també a la llengua.

Si se’m permet, i salvant les distàncies, prenc com a exemple la reivindicació històrica de l’ús del català (i del gallec i de l’euskera) a la Cambra baixa del Cos legislatiu de l’Estat espanyol, un context on totes les persones que hi participen coneixen, entenen i poden expressar-se en castellà. La demanda està motivada, ni més ni menys, pel fet que un nombre important d’individus vol que la seva identitat, en aquest cas lingüística, sigui reconeguda i, per tant, visibilitzar tota una comunitat política que no s’hi sent representada. Per a qui s’hi oposa, la demanda està mancada de valor i comporta una despesa innecessària.

Tornem a l’àmbit de la llengua. Jo, com a milers i milers d’altres dones, noies i nenes, i dissidents de gènere que s’identifiquen en femení, tampoc no em sento representada en masculí, jo no soc un psicopedagog simplement perquè no soc un home i no crec que ningú, que cap persona ni institució estigui legitimada per sotmetre’m a la tirania d’establir com m’he de dir, perquè entre el dir i el no dir s’amaga l’opressió.

En una societat com la nostra, androcèntrica i patriarcal, “les llengües no es limiten a ser un simple mirall que ens torna la realitat del nostre rostre”, com molt ben explica la Catedràtica de Lingüística General María Luisa Calero Vaquera, i hi afegeix que “com qualsevol altre model idealitzat, com qualsevol altra invenció cultural, les llengües poden portar-nos a conformar la nostra percepció del món i fins i tot que la nostra actuació s’orienti d’una determinada manera”. I, en relació al ciberllenguatge, la llengua utilitzada en els mitjans digitals, la Catedràtica de Didàctica de la Llengua i Literatura Gallega, Aurora Marco López, afirma: “La llengua, que tradueix el pensament, contribueix també a la persistència del tòpic: ¿s’anomena aquest món en masculí per la creença que les cibernautes gairebé no existeixen o per seguir pautes ràncies sexistes, que avui ja haurien d’estar superades?

La llengua no només reflecteix la realitat, també la crea, la il·lumina o l’enfosqueix

Les relacions intrínseques entre pensament i llenguatge han estat abastament estudiades a l’àmbit educatiu, Jean Piaget planteja les relacions entre llenguatge, representacions mentals i funció simbòlica; Jerome Bruner afirma que el llenguatge és un instrument de la cultura i simultàniament, és creador de cultura i, Vygotsky, per la seva part, argumenta que “el significat de la paraula és un fenomen del pensament, del pensament verbal o del llenguatge significatiu, una unió de paraula i pensament”. Insisteixo en la premissa inicial, allò que no s’anomena no existeix. Com pot imaginar ser bombera una nena que només ha sentit a parlar de bombers, com pot aspirar a ser astronauta si només es parla dels astronautes. En un altre ordre, també podríem pensar en l’imaginari dels nens, sense masculins per a mestra d’escola bressol, cuidadora o costurera. Necessitem, com molt bé diu, la sociolingüista i catedràtica en filologia anglesa  Mercedes Bengoechea Bartolomé, “ulls” per “desfamiliaritzar certs recursos lingüístics que afecten profundament la vida de les dones i els homes i que s’utilitzen constantment en la redacció de les notícies, manuals escolars, narracions i discursos escrits que ens circumden”.

Coincideixo totalment amb la professora d’educació secundària, activista feminista i anticapitalista Teresa Meana Suárez quan explica que “la llengua no només reflecteix la realitat, també la crea, la il·lumina o l’enfosqueix. Als mitjans de comunicació la llengua no és un reflex, és una lent d’augment: allò que no s’anomena, no existeix, se sap, però a més quan la relació és tan forta entre llengua i realitat, hem d’incidir paral·lelament a totes dues. Si les llengües són àmplies, dúctils, generoses, mal·leables, aleshores el que han de fer és anomenar la realitat”. I com que resulta que a la realitat social no només hi participen homes, el masculí resulta insuficient, poc precís i equívoc i, més important encara, reforça la sobrerepresentació d’una figura i una posició de poder.

Vivim un moment en què ja s’han consolidat a nivell institucional alguns canvis necessaris. Un percentatge important de governs municipals, d’organismes governamentals d’altres administracions, d’universitats, de col·legis professionals, d’entitats i d’ens de comunicació periodística ofereixen alternatives a l’ús androcèntric del llenguatge. No crec que sigui problemàtic ni que sigui cap desprestigi per a la llengua parlar del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya o del Col·legi d’Enòlegs i Enòlogues de Catalunya. Tampoc sembla que malmeti la llengua la Guia de Comunicació Inclusiva de l’Ajuntament de Barcelona; la Guia per a una comunicació inclusiva a les PIMEC, micro, petites, mitjanes empreses i persones autònomes; o, la Guia de llenguatge inclusiu en l’àmbit de la infància i l’adolescència de la Generalitat Valenciana.

Es tracta de donar-nos temps i d’acompanyar de forma positiva i coherent totes aquelles persones disposades a millorar la seva expressió lingüística

Si aterrem la reivindicació a la vida quotidiana i a la major o menor destresa amb què s’utilitza la llengua, hem de tenir present que els canvis són relativament recents, en relació amb els usos històrics, i que la seva interiorització comporta un procés que no és ni ràpid ni fàcil. Són moltes les guies d’accés lliure que posen a l’abast de qui les vulgui consultar, tot un seguit d’eines i estratègies (sintàctiques, perifràstiques, lexicals, etc.) per a què l’expressió oral i escrita sigui fluïda, coherent i precisa. Els excessos o redundàncies generades en certs casos per parlants que es troben en una fase inicial del procés d’aquest aprenentatge en cap cas pot implicar la censura d’aquesta transformació.

A l’àmbit educatiu sabem de la complexitat que comporten els canvis conceptuals, del conflicte cognitiu i dels desequilibris i pertorbacions en els esquemes de pensament que tenen lloc perquè l’aprenentatge sigui significatiu. Es tracta de donar-nos temps i d’acompanyar de forma positiva i coherent totes aquelles persones disposades a millorar la seva expressió lingüística en un context social d’igualtat. Crec que no hi ha lloc per a la banalització ni per a la presentació grotesca del període de transició entre l’ús androcèntric i l’ús inclusiu de la llengua. Si la resposta és que tornem enrere, que s’imposi el masculí genèric, que la reivindicació de visibilitat femenina no té importància, vol dir que els drets de la meitat de la població s’esvaeixen a l’àmbit lingüístic sota el pretext de les propietats textuals. N’hem de triar.