Quan estrenem un mòbil, o un cotxe elèctric o algun artefacte modern, és possible, sense que ho sàpiga el consumidor, que algun dels seus components estigui realitzat amb materials que provinguin d’una mina africana. I, també és possible, que qui l’hagi extret sigui un nen treballant en unes condicions terribles, obligat, segurament, per l’amenaça d’un altre nen que li apunta amb una metralladora, una arma que, probablement, s’hagi fabricat al primer món, un lloc idealitzat on tots aquests nens volen anar, com si es tractés del paradís.
Aquest és el punt de partida del nou treball del guionista Antonio Altarriba (Saragossa, 1952), catedràtic jubilat de literatura francesa a la Universitat del País Basc, i un dels autors més importants del sector del còmic de les darreres dècades, amb nombrosos reconeixements nacionals i internacionals, inclòs el Premi Nacional del Còmic atorgat el 2010. En aquesta ocasió, torna a col·laborar amb el dibuixant Sergio García, amb qui ja havia coincidit a l’obra Cuerpos del delito (2017), en aquella ocasió centrada en la Guerra dels Balcans, situant els protagonistes a la ciutat de Sarajevo el 1994. Sergio García Sánchez (Guadix, 1967), professor titular a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Granada, ha estat guardonat recentment com a Premi Nacional d’Il·lustració 2022 concedit pel Ministeri de Cultura i Esport. Al veredicte, el jurat va destacar que García «és un il·lustrador que amplia el format llibre portant la narració gràfica a altres llocs i per multiplicar les possibilitats de la il·lustració amb imatges que per si soles narren. L’autor gaudeix d’un llenguatge propi i singular, a més d’una tècnica amb una riquesa lineal que s’endinsa a l’infinit».
El talent dels dos autors es manifesta en tota la seva esplendor a El cel al cap (2023), publicat per Norma Editorial amb edició en castellà i català (en aquest cas, amb traducció de Pilar Garriga i Pilar Sala), on Altarriba i García mostren, per etapes, el periple de Nubik, un nen de la República Democràtica del Congo (l’antiga República del Zaire entre el 1971 i el 1997), en què en el seu primer tram del còmic s’inicia als dotze anys al seu país natal, treballant en condicions inhumanes en una mina de coltan. El coltan és un mineral compost, principalment, per columbita i tantalita (de la contracció dels quals s’encunya el nom de coltan), dels quals és possible extreure el tàntal, un element fonamental per a la fabricació de condensadors en equips electrònics, ja siguin mòbils, tauletes, portàtils o qualsevol artefacte que contingui una placa programada, que és gairebé tot el que ens envolta a la nostra societat, a casa nostra, a la feina, al nostre entorn.
Es considera que la major reserva de coltan al món es troba precisament a la R. D. del Congo. Les imatges que contemplem al còmic mostren petits orificis a terra pels quals el menut cos dels nens es pot introduir per poder excavar i extreure el mineral en qüestió. En la darrera dècada, el conflicte armat que es lliura a l’interior del país ha cobrat la vida de milions de persones, i els nens són un efecte col·lateral de la guerra. Unicef estima en més de 30.000 nens incorporats en grups armats els últims anys, unes milícies que, alhora, els explota també sexualment, a més d’utilitzar-los per al treball pesant, inclòs el treball a les mines, explotades com una font d’ingrés molt apreciada, amb el beneplàcit de l’administració corrupte del país i la complicitat dels compradors (s’intueix que empreses d’origen xinès).
A les primeres pàgines del còmic contemplem com Nubik ha de sobreviure davant la dualitat que ha d’afrontar: morir o matar. El seu caràcter decidit és un estímul per incorporar-lo a la milícia amb només dotze anys, convertint la milícia en la seva nova i única família, per a la qual cosa haurà de seguir un cruel ritual que el marcarà de per vida. Bé, a ell i als que llegim el còmic. La violència amb què haurà de conviure (un altre jove, en una situació similar, exclama en una vinyeta: «Com més mates, més et respecten»), l’anima a decidir-se per fer el possible per arribar a les costes del vell continent.
El còmic s’articula en set capítols com a etapes de la travessia: el Congo, la selva, la sabana, el desert, Líbia, el mar Mediterrani i Espanya, cadascuna d’elles representada amb una paleta de colors magistral, responsabilitat de Lola Moral (Montalbán de Còrdova, 1964), amb una llarga experiència com a colorista, de la qual cal destacar el treball conjunt amb Sergio García, especialment, les portades per a la mítica revista The New Yorker, tot un reconeixement internacional al talent de l’equip creatiu. A El cel al cap gaudirem del gran treball de documentació realitzat per part dels autors, en un trajecte que travessa mig continent africà.
El color proposat per Moral contribueix a potenciar encara més la creativitat desplegada per García en la concepció del disseny de la pàgina, mostrant totes les possibilitats de comunicació del medi que no deixarà indiferent el lector. L’estil expressionista de l’autor deforma la realitat per emfatitzar encara més el relat en qüestió, que comença com a denúncia de l’abús, per convertir-se en una narració gairebé d’aventures en què el protagonista va salvant un obstacle darrere l’altre, mentre el veiem créixer durant tota l’odissea. Observem atònits com el cos passa de nen a home mentre les decisions que ha de prendre no són pròpies d’una persona de la seva edat. És un nen analfabet que ha viscut situacions absolutament incomprensibles per a nosaltres, incentivat a més pel consum de drogues. «Beu això abans d’entrar en combat, que farà que les bales no et travessin», li deien els seus raptors.
Altarriba ens recorda al guió que les ferides de la violència es manifesten al cos i a la ment, i els traumes de les experiències viscudes l’acompanyaran al llarg de la seva vida. També s’entreveu un indici d’esperança quan Nubik mostra la seva innocència i bondat, una bondat i un passat que no el reconeixem quan arriba a Espanya. Cada època té la seva obra associada, i aquesta en què vivim té ara El cel al cap, la seva lectura ens ajuda a entendre perquè arriben pasteres una vegada i una altra amb persones sense res més que la roba posada, i que han abandonat tot buscant una esperança idealitzada: poder viure al lloc on els ciutadans utilitzen els aparells que incorporen el material que ells van ajudar a aconseguir, sense por que els matin a canvi de res.
