De la dictadura de la por al silenci còmplice
Qualsevol opinió que no estigui perfectament alineada amb la veu de l’oficialitat de l’aparell militar d’Israel és automàticament condemnada a la més alta traïció.
I sota el paraigua de l’antisemitisme, la maquinària del poder geopolític porta a la pràctica, dins i fora d’Israel, els acomiadaments de treballadores i d’alts càrrecs que alcen la veu[1]: de multinacionals del món digital (Web Summit o Wix), a franquícies alimentàries (Starbucks ha denunciat al sindicat de treballadores), passant per mitjans de comunicació (com Axel Springer) fins a les pròpies institucions educatives (com la Universitat de Berkeley).
El missatge és clar, nítid i inequívoc: s’anul·la el pensament i la reflexió. Però més preocupant és encara la projecció que això genera sobre la comunicació: l’opinió desapareix de l’espai públic. Mor, doncs, la paraula i s’imposa el silenci.
Del silenci còmplice a la falsa neutralitat
L’estructuració dialectal de combat és idònia per forçar la polarització de l’opinió pública com a estratègia comunicativa per destriar bons de dolents, per imposar l’emotivitat del discurs i per anul·lar la confrontació sota el mantra de mantenir la neutralitat. Però en què esdevé aquesta pretesa equidistància?
No posicionar-se és, en essència, posicionar-se. És esdevenir còmplice d’allò que està succeint. O hem oblidat la meravellosa neutralitat de França i Anglaterra a la Guerra Civil Espanyola?
De la falsa neutralitat als eslògans buits
Davant dels conflictes cal prendre consciència i posicionament, i per això cal anàlisi crítica i rigor en el llenguatge. No podem mirar cap a un altre costat i cridar el “no a la guerra” o el ”per la pau” sense més ni més. Cal omplir-los de contingut. Quina guerra si això no és una guerra? Quina pau si no hi ha un sol fil de justícia?
Des de les aules no podem fer d’altaveus de la desinformació dels mitjans generalistes que parlen de persones mortes o assassinades segons la seva nacionalitat, que qualifiquen de terrorisme o de legítima defensa segons la bandera de l’agressor, que posen noms o números a les víctimes depenent de quin costat estan del mur.
És el primer genocidi que viu el nostre alumnat i la tasca docent no s’acaba a l’aula.
De l’eslògan buit a la pau positiva
Requerim rigor i de cercar els termes que s’assimilen més a definir allò que està succeint (genocidi, extermini, matança…). Hem de parlar d’opressors i oprimits, d’exèrcits i civils, d’apartheid i colonització, d’ocupació i espoli, de racisme i classisme, de drets humans i dret internacional, de crims de lesa humanitat i d’incompliment de resolucions de les Nacions Unides. Haurem de parlar d’impunitat i de complicitat.
L’educació per la pau ha d’estar plena de continguts
L’educació per la pau ha d’estar plena de continguts, no pot restar en una reduïda interpretació de la pau negativa (absència de guerra). Cal vincular-la a la justícia i a la dignitat. I si tenim clar que l’ensenyament és una eina de transformació social, mai aconseguirem alumnes amb esperit crític i d’implicació si nosaltres no actuem com a professionals amb esperit crític i d’implicació. I això passa, també, per l’exercici de l’exemplaritat i de posicionar-nos públicament. Trencar les parets de les aules i saltar les tanques que envolten els patis de les escoles i dir: no en el nostre nom.
Perquè l’educació, com diria Paulo Freire, és praxi, és reflexió i és acció per transformar el món.
De la pau positiva a la coherència en el discurs
La violència masclista és tractada de forma orgànica i transversal a la majoria dels centres i, de fet, consta al currículum. Parlem en aquests termes perquè hi ha un fet contrastat (l’acte d’agressió violent – físic, sexual, psicològic o econòmic contra una dona només pel fet de ser dona) i una direcció (l’home cap a la dona, dins o fora del marc de la relació de parella).
Ho treballem a l’aula, al pati, a les xarxes i allà on calgui, i com a institució educativa realitzem actes i declaracions públiques, amb total normalitat dins el marc de l’educació feminista, i amb els milers de dèficits i incoherències pròpies que hem de resoldre i millorar.
Pràcticament ningú, excepte l’extrema dreta que defensa el pin parental, qüestionem parlar en els termes que ho fem perquè entenem que són els més apropiats per educar en el conflicte. No parlem de “conflictes entre gèneres” o “pau entre persones” perquè entenem que la primera necessitat per abordar un conflicte és anomenar-lo pel seu nom i no deshumanitzar-lo. L’hem d’aprofitar per a l’aprenentatge de l’alumnat.
Per què no ho fem en aquest conflicte?
De la coherència en el discurs al trencament del colonialisme mediàtic
I, finalment, aflora la concepció que tenim dels nostres espais educatius. Estem aïllats o mantenim multiplicitats de relacions amb l’entorn? L’esfera és docent-estudiant o també hi ha altres elements? La resposta sembla òbvia quan es demana a l’escola que abordi la qüestió sexoafectiva o les violències masclistes, quan se li demana que entomi el problema de les pantalles i la cultura digital, quan se li encomana la resolució de conflictes interpersonals de dins i fora a través de la mediació…
Som comunitat i cal que ens pronunciem públicament davant el bombardeig de 50 escoles a Gaza, de la destrucció de l’única universitat o els més de 420 atacs a institucions educatives al conjunt de Palestina que es van donar durant el període 2020-2021[2].
I ho hem de fer de forma clara i nítida. És curiós que a dia d’avui, els compromisos públics més ferms provinguin del món jueu.
Del trencament del colonialisme mediàtic a l’esperança col·lectiva
Però l’esperança s’obre camí i les mobilitzacions massives als carrers dibuixen un trencament absolut entre la població civil i l’elit governant. Aquesta última es veu forçada a modificar el seu discurs, almenys formalment. I tot això malgrat les prohibicions.
Ens neguem a la resolució dels conflictes per mitjà de la violència
També afloren iniciatives com la d’estibadors de Barcelona per bloquejar el transport marítim d’armes o les accions de bloqueig al Regne Unit de l’armamentística Instro Precision[3].
Ressalten els posicionaments públics valents del sector de la salut que senyalen els atacs permanents a instal·lacions sanitàries, dels periodistes que denuncien l’assassinat de periodistes per tal que no existeixin testimonis que informin de la barbàrie, del professorat universitari de Dret Internacional[4] que exigeixen el tractament adequat del conflicte i posen les paraules escaients. Signifiquen la disputa de l’espai d’opinió pública.
Compromís
Ens neguem a entrar en la lògica bel·licista, ens neguem a la resolució dels conflictes per mitjà de la violència, ens neguem a despreocupar-nos del dolor aliè, ens neguem a acceptar la lògica deshumanitzant i deshumanitzadora que imposa Israel, i apostem per l’estratègia de boicot, desinversions i sancions, des dels municipis (on els Ajuntaments han estat massa acostumats a fer brindis al sol sense assumir compromisos) fins a l’àmbit internacional, com a forma de lluita noviolenta. I sí, és la nostra obligació dir-ho a l’alumnat, a les famílies i als entorns locals encara que això ens comporti maldecaps: hem d’assumir la responsabilitat que ens pertoca.
Perquè com a poetes i poetesses que som totes, no callarem.
Mai més, enlloc, contra ningú!
[1] Un petit exemple l’exposa Carles Planas al seu article d’El Periodico “”Es escalofriante”: los despidos de empleados favorables a Palestina crecen más allá de Israel”
[2] Segons informa Global Coalition to Protect Education from Attack
[3] https://www.elsaltodiario.com/palestina/acciones-boicot-complejo-militar-israeli-multiplican-muertos-gaza-suman-10000
[4] https://www.aepdiri.org/index.php/actividades-aepdiri/declaracion-gaza
1 comentari
Molt bon article amb molt bones observacions.
Els governants d’aquest món parlen i parlen de les “normes de la guerra” (com si un genocidi fos un joc de taula), del dret internacional, del perill de l’antisemitisme, del dret a defensar-se!
“Es que és complicat posicionar-se” diuen alguns.
No cal pensar gaire, només ser empàtic i veure les imatges. Només pensar que el lloc on hem nascut és casual.
Quin dolor i quina importència!