Opinió

El porno no ofereix educació sexual; ara bé, nosaltres sí?

Des del documental ‘Generació porno’ de TV3, les entitats i professionals que ens dediquem a l’educació sexual estem rebent moltes preguntes i demandes de tallers entorn al tema.

Des d’Enruta’t, com a organització especialitzada en l’acompanyament familiar i en educació sexual, us compartim algunes reflexions i aprenentatges que hem anat recollint al llarg dels anys i que ens semblen útils per poder abordar l’educació sexual des de casa.

Comencem posant atenció en què aquest documental està atiant moltes pors a mares i pares. L’experiència ens diu que si les pors són les que guien l’educació sexual que els oferim des de casa, la resposta serà el rebuig a allò que els vulguem explicar (més del que ja és propi a l’adolescència). Cal que tinguem present que quan la por surt sense consciència ens pot portar a generar situacions d’estigma i vergonya, i a generar un discurs llunyà a la seva realitat i desconnectat de la vivència, tant seva com nostra.

Mostrem curiositat per la seva realitat. Donar espai al que tenen a dir és un acte de reconeixement i alhora convida al diàleg

Així doncs, com li donem la volta? Com seria acollir la nostra por, malestar i desconcert de manera responsable? I ja que hi som, sumar-hi una mica de curiositat i algunes dosis de vincle de confiança i honestedat? I aquí la pregunta que sorgeix és: Ja… però com ho fem? Sabent que no hi ha una resposta única i que cada família ha de trobar les seves pròpies maneres, perquè eduquem des de qui som, us compartim algunes frases que ens poden ajudar a obrir aquests espais de connexió i reflexió conjunta:

“Hem vist el documental del porno i hem quedat impactades (o el que t’hagi generat). A la nostra època era molt diferent l’accés a qualsevol contingut eròtic o pornogràfic. Com és ara per la vostra generació?”

• Involucrem la nostra pròpia experiència, no només la seva.
• Fem preguntes obertes, això no és un interrogatori. No esperem una resposta en concret, estem generant un vincle de confiança per poder parlar també d’altres temes.
• Mostrem curiositat per la seva realitat. Donar espai al que tenen a dir és un acte de reconeixement i alhora convida al diàleg i a la reflexió.
• Parlem en general, “com son les coses ara, per la vostra generació?”. Treure el focus d’allò personal, de com ho vius tu en concret, relaxa i facilita que si després hem de parlar a nivell personal hi hagi més base.

“Fa dies que vull parlar-vos d’un tema però em fa vergonya, no sé si perquè n’hem parlat poc o perquè a mi els meus pares no me’n van dir res, tot el contrari. Però em fa por que si no en parlem tingueu la visió que ofereix la pornografia i no. Jo no sé si n’heu vist o no, ni si us ha generat malestar o curiositat, el que sí sé és que la sexualitat és per gaudir-la.”

• Expressar les emocions, això és un modelatge. Acollim els nostres sentiments i els assumim de manera responsable, no els hem d’amagar ni se n’han de fer càrrec ellis. Traspuar i atendre la vulnerabilitat de per sí és subversiu i sanador.
• Dir honestament com estem i què volem és convidar a connectar, generar una cultura emocional de permís per ser.
• Reduir l’adultisme és tenir en compte que no és que jo com a adulta en sé i vosaltres com a infants o joves n’heu d’aprendre i n’heu d’aprendre de mi.
• Moltes vegades enfoquem l’educació des de la prevenció de riscos, però on deixa això al plaer? Quin lloc li donem? Tenim clar que ha d’estar al centre de tota aquesta equació?

Reduir l’adultisme és tenir en compte que no és que jo com a adulta en sé i vosaltres com a infants o joves n’heu d’aprendre

“Entenc que soc la vostra mare i que és un tema que potser no voleu parlar amb mi, però hi ha coses que hem de posar sobre la taula i us demano 10 minuts. Després, si no voleu seguir amb la conversa, per avui la deixem aquí.”

• Visibilitzem i acceptem que com a part de l’etapa vital adolescent s’està diferenciant de les persones adultes que han estat de referència.
• Al mateix temps, assumim la responsabilitat que com a mares i/o pares, hi ha temes que hem d’abordar malgrat la incomoditat o la negativa a parlar-ne.
• Marcar tempos ajuda a què es puguin situar i relaxar (una mica) i a què sàpiguen que la conversa té un límit, que en aquest cas no s’han de preocupar de marcar-lo elles o ells. Això sí, els hem de complir.
• Ser les seves referents passa per estar disponibles emocionalment, malgrat sovint ho confonguem amb donar-los respostes a preguntes que no tenen.
• Fer explícit que en volem parlar i dir-los coses és posicionar-nos. Això ens fa pensar en què els volem dir. I el que encara ens sembla més important, des d’on i per a què els ho volem dir.

Després d’anys acompanyant famílies en els seus reptes i amb el de l’educació sexual especialment, sabem com és d’important aturar-nos. Respirar profundament i sortir de la inèrcia (si és que hi és) de dir-los el que han de fer. Perquè malgrat les bones intencions d’això, l’impacte és que es reforça un discurs políticament correcte que invisibilitza les complexitats. Sovint les deixa soles o dividides emocionalment i crea una ficció que no és gens fàcil posar en pràctica. Seguim respirant profundament i girem el focus. El que és realment transformador i ens dona claus molt més interessants per ampliar la mirada és fer-nos preguntes a nosaltres.

• Què vol dir oferir una educació sexual des dels plaers i no des de les pors?
• Què fem per crear vincles de confiança i no de desconnexió?
• Convidem a generar permís o vergonya?
• Com cuidem el benestar corporal i qüestionem la pressió estètica o la hipersexualització?
• En el cas d’educar en parella, tenim una visió compartida o un espai per crear-la, o transmetem visions molt diferents?
• Com reproduïm, o no, els estereotips de gènere?
• Tenim a tothom en compte per aquestes converses o només ens hi dirigim si tenen certa edat o comportaments que ens preocupen?
• Com estem honestament de disponibles pel que hi ha, per les seves experiències, enlloc de tenir una visió hermètica del que haurien de ser les seves decisions o realitats?

Esperem que aquestes preguntes us puguin acompanyar. La proposta no passa per trobar respostes clares o tancades sinó per generar un espai de diàleg, per seguir construint rutes que les acompanyin en la construcció dels seus plaers, vincles i desitjos.