Opinió

Sobre mòbils i escoles

Cada vegada és més freqüent veure com els pares exposen a aparells digitals als seus fills perquè es distreguin, sense tenir en compte els perjudicis que una activitat com aquesta pot tenir sobre el seu desenvolupament. S’ha demostrat que l’exposició continuada als mòbils, tauletes o pantalles digitals té un fort impacte sobre el desenvolupament cognitiu i la salut mental tant en nens com en adolescents, i que en adults implica un deteriorament important de la salut mental.

El neurocientífic Michel Desmurget en el seu llibre La fàbrica de cretins digitals: els perills de les pantalles per als nostres fills (ed. Península, 2020) afirma que una exposició major d’una hora diària a les pantalles digitals durant la infància porta com a conseqüència un augment dels problemes de concentració i atenció, problemes de son o de desenvolupament cognitiu, entre d’altres. Tot això té com a conseqüència un deteriorament de la capacitat d’aprenentatge i un mal rendiment acadèmic, perquè s’ha demostrat que minva l’atenció focalitzada, la que utilitzem quan llegim un llibre o resolem un problema matemàtic.

Existeixen evidències que demostren que en infants de 18 mesos cada mitja hora que dediquen al mòbil multipliquen per 2,5 la probabilitat de patir retards lingüístics. En el cas dels adolescents succeeix una cosa similar respecte a la son i al rendiment acadèmic a les quals cal sumar-li la possibilitat real de desenvolupar malalties mentals com l’anorèxia, la bulímia, obesitat, addiccions al tabac i a l’alcohol, ansietat i depressió. La Comissió de Mercat Interior i Protecció del Consumidor de la Unió Europea afirma que, segons alguns estudis, les persones mirem el mòbil més de cent vegades al dia i conclou que “els serveis digitals estan dissenyats deliberadament per a ser addictius i captar l’atenció”. El disseny del mòbil, amb les seves llums, els seus sons i les seves vibracions, i el disseny de les aplicacions de tota mena amb els seus missatges, notificacions, etc. provoquen constantment distraccions i funcionen com un reclam constant. La comissió apunta algunes qüestions interessants com la fi del “*Scroll infinit”, i apunta també cap al disseny i la forma d’interacció de les xarxes socials com un element a regular per a evitar caure en comportaments addictius que repercuteixen greument sobre la salut mental de la població, però especialment dels i les adolescents i adults joves.

Al nostre país existeix una espècie de consens segons el qual l’edat idònia perquè els nens i nenes tinguin un telèfon mòbil són els 12 anys. De fet, gairebé el 70% dels nens de 12 anys tenen mòbil segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. No obstant això, conscients de l’existència del problema, mentre esperem aquest marc regulador que no sabem quan arribarà, les famílies s’estan començant a organitzar; A Catalunya ja hi ha diversos instituts que han prohibit l’ús del mòbil, i diverses associacions de pares i mares estan començant a impulsar una iniciativa per tal que no sigui fins als 16 anys l’edat en la qual es “permet” tenir un telèfon mòbil als adolescents.

Des de les institucions hauria de recollir-se aquesta iniciativa per a evitar mals majors. Una de les qüestions recurrents en els últims temps ha estat el de la salut mental de la nostra joventut, i potser caldria començar a plantejar aquest tipus de qüestions com un element que contribueixi a cuidar-la. Una vegada es té un nombre considerable d’estudis que avalen la seva nocivitat, potser ha arribat el moment, en la línia del que planteja la comissió de la Unió Europea, de donar a aquesta mena de dispositius un tracte similar al tabac o a l’alcohol, o com a mínim a fer un plantejament seriós pel que fa a quan i com és recomanable exposar a la nostra infància als dispositius digitals.

La Generalitat té les competències en educació i, segons la consellera, apostaran per la pedagogia sobre l’ús dels dispositius, però alhora anuncien un marc regulador. Seria el més idoni, tenint en compte que cada vegada més escoles prenen partit sobre el tema i la pròpia conselleria reconeix que el 53% dels instituts ja han regulat d’alguna manera aquest assumpte. El que no té massa sentit és limitar-se a fer campanyes de sensibilització, tenint les competències adequades per a actuar, quan ja es té una noció clara que existeix el problema. De la mateixa manera que no es pot fumar a les escoles tampoc s’hauria de poder utilitzar el mòbil per a evitar, com a mínim, que durant aquestes hores lectives on es requereix concentració no estiguin pendents d’un artefacte que reclama atenció contínua i que, alhora, l’escola sigui un espai d’interacció real, no virtual, entre estudiants.

Des dels municipis hauríem de promoure campanyes de sensibilització per a contribuir a generar la consciència necessària sobre el que signifiquen aquests dispositius i el seu bon ús, així com el que significa l’exposició continuada per als infants. Promoure espais de divertimento lliures de pantalles digitals i espais on se’ls pugui donar eines a les famílies per a la criança, com per exemple les escoles infantils i, en definitiva, oferir instruments i alternatives perquè els infants estiguin acompanyats i que els adolescents tinguin espais on socialitzar sense necessitat d’utilitzar constantment el telèfon.

Es tracta de protegir la nostra infància i joventut, tant en el seu desenvolupament cognitiu com en la seva fortalesa mental, perquè no desenvolupin malalties. L’ús de la tecnologia, en aquest cas del mòbil, transcendeix l’àmbit de l’escola, però pot ser un bon lloc des d’on començar a construir un altre tipus de relació amb aquests aparells. El fet que cada vegada més persones se sumin al clam per a regular en l’àmbit escolar vol dir que cada vegada existeix una sensibilitat més gran cap a un tema del qual no existeix cap regulació. És necessari que la política actuï donant una resposta a una necessitat que s’intueix cada vegada major i de la qual encara no tenim, ni tan sols, una idea real de l’impacte que tindrà, tant en la nostra societat com en la sanitat.

Pot ser que faci falta tornar a alguns espais sense tecnologia i pot ser que en un futur molt pròxim existeixin restriccions reals sobre allò que tingui a veure amb l’ús de pantalles en la primera infància (entre els 0 i els 6 anys) per evitar atròfies cognitives, tal com afirmen els neurocientífics. De moment, sembla un bon principi que cada vegada més gent s’adoni del que significa, ja que la presa de consciència probablement porta a prendre precaucions dins de l’àmbit familiar optant per una altra mena d’educació, ja que, al fons del passadís, està la qüestió de la criança: no podem delegar en pantalles la distracció dels nostres fills i filles, ni delegar l’educació en dispositius electrònics; hem d’estar pendents, interactuar, transmetre i acompanyar perquè tinguin vides no sols saludables sinó també felices.