Reportatge

Recordant Benaiges: Una educació que no oblida

Molts són els mitjans que actualment s’estan fent ressò de la pel·lícula El mestre que va prometre el mar i de la història del personatge que la protagonitza, Antoni Benaiges. Una història que cobra vida l’any 2010 quan Sergi Bernal, geògraf i documentalista, visita les muntanyes de la Pedraja, situades a Burgos, amb l’objectiu de documentar l’exhumació d’una fossa comuna en la qual van trobar les restes de cossos de víctimes afusellades durant la Guerra Civil. En aquell moment, Sergi Bernal s’assabenta per un veí del poble de Bañuelos de Bureba que era molt possible que el cos del mestre del poble estigués en aquella mateixa fossa i decideix emprendre una investigació per tal de dignificar i recuperar la memòria soterrada del mestre Antoni Benaiges.

Benaiges, mestre català i republicà, va arribar l’any 1934 a un petit poble de la província de Burgos amb la il·lusió i el convenciment que l’educació i la llibertat guanyaria la batalla a l’analfabetisme d’aquella època. Sota els principis freinetians va aconseguir durant dos cursos despertar l’entusiasme per aprendre d’aquells alumnes i va prometre complir un dels somnis dels més petits: conèixer el mar. Però aquesta promesa es va esbotzar quan el 25 de juliol del 1936 Antoni Benaiges va ser torturat i afusellat pels falangistes.

La pel·lícula, El mestre que va prometre el mar, que està commovent als espectadors i encapçalant les llistes de pel·lícules més vistes, ha sigut l’estímul pel qual, després de veure el tràiler a l’aula, els alumnes de 6è de Primària de l’Escola Ferran de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet tinguessin la iniciativa de conèixer la història del mestre Benaiges. “Per què els va prometre el mar?” “Qui era aquest mestre?” “Va complir la seva promesa?”, van ser les preguntes que van fer que l’alumnat demanés a la tutora treballar la biografia d’Antoni Benaiges.

“Un fet històric ple de valors”

“No estava programat, però la curiositat de l’alumnat per conèixer qui era aquest mestre va fer que aturéssim altres projectes. Em va semblar una oportunitat treballar a través de Benaiges un fet històric ple de valors. Així que dit i fet, es van organitzar en la recerca amb només una instrucció establerta: plasmar la vida d’Antoni Benaiges a través d’una producció artística de format lliure”, explica Elisabeth Gil, tutora del grup.

Aquesta tasca, tal com explica l’Elisabeth, va permetre aprofundir en la recerca i organització de la informació, desenvolupar la comprensió lectora o potenciar la creativitat, entre altres sabers curriculars. Però també va despertar la curiositat de l’alumnat per saber més sobre el mestre, com per exemple per què el van afusellar o com aprenien els alumnes abans i durant la II República.

“Treballar la biografia d’Antoni Benaiges”, assegura l’Elisabeth, “ha sigut una experiència enriquidora per a l’alumnat. L’Escola Ferran de Sagarra està ubicada en un entorn on conviu un ventall de cultures, així com també moltes famílies amb un nivell socioeconòmic desfavorit. Per tant, donar a conèixer la història de persones com Antoni Benaiges possibilita educar en la democràcia. És a dir, aprendre i ensenyar a respectar la llibertat d’opinió i els altres, oferir el màxim d’oportunitats per a l’èxit personal dels nostres alumnes, valorar l’escola com a institució compromesa amb la societat que potencia l’aprenentatge i el coneixement i, per tant, vetllar per tal que l’alumnat tingui més possibilitats de no caure en dogmes”.

Explicava, en aquest mateix diari, Enrique Díez que per educar en la democràcia cal educar en l’antifeixisme, si no s’estaria educant en el pensament únic. Afirmació amb la qual coincideix Alex Rigol, historiador i docent ara jubilat, però actiu i implicat en la investigació de projectes vinculats a l’Amical de Mathausen i al projecte Stolpersteine, projecte pedagògic impulsat per la Regidoria de Memòria Democràtica que té com a objectiu recordar i homenatjar les persones de Barcelona deportades a camps de concentració nazis.

“Cal educar explicant què és el feixisme”

Relacionat amb l’anterior afirmació, l’Alex opina que és important treballar la història amb el màxim rigor acadèmic. “Cal deixar de banalitzar el feixisme, tot el que no ens agrada és ‘fatxa’. D’una banda, cal educar explicant què és el feixisme i què és l’extrema dreta, ja que són dos conceptes que no compleixen els mateixos paràmetres. I, per altra banda, per tal de prevenir actituds i pensaments ultradretans cal que a les aules es desenvolupi i es potenciï valors com la tolerància, el respecte a la diversitat, respecte a qui ens sembla diferent, per tal de no donar cabuda al racisme o a l’homofòbia”.

La seva trajectòria professional com a professor a l’Institut Francisco de Goya de Barcelona està repleta d’experiències per a la recuperació de la memòria democràtica, com la participació amb l’alumnat en els actes de commemoració de l’alliberament del Camp de Concentració de Mauthausen a Àustria o la participació en el projecte Stolpersteine, en el qual els alumnes coneixen la història de persones deportades i fan una proposta de col·locació de les Stolpersteine en indrets de la ciutat relacionats amb la biografia de les persones homenatjades.

“Endinsar-se en la història i en fets precedents a la història de la humanitat a través d’aquestes experiències”, explica Rigol, “sorprèn els alumnes. Molts d’ells no coneixien aquests fets, més enllà d’alguna pel·lícula o de determinades imatges que circulen per les xarxes. No coneixien les causes i les conseqüències de tot el que significa, però quan han tingut l’oportunitat de conèixer i entaular converses amb els familiars de deportats del seu propi barri s’adonen que és real. Els impressiona. Els colpeix”.

Aquestes experiències, tal com assegura l’Alex, resulten molt positives, ja que a banda d’humanitzar la història esdevenen una oportunitat clau per tal que determinats valors com l’empatia o el respecte s’extrapolin a situacions que es viuen a l’institut o altres contextos de la vida quotidiana.

Valors dels quals Enric Auquer, l’actor que dona vida a Antoni Benaiges a El mestre que va prometre el mar, considera imprescindibles. A partir de l’èxit de la pel·lícula i de la seva interpretació està sent habitual la seva presència en nombroses entrevistes, en les quals assevera que és important continuar educant en la memòria per evitar que adolescents i joves coregin el ‘cara el sol’,  himne que molts d’ells no saben ni el que representa, afirma l’intèrpret.

El paper de la docència

Himnes que, junt amb banderes franquistes, salutacions feixistes i proclames sexistes, homofòbiques i racistes continuen presents, com s’ha pogut veure a les concentracions davant Ferraz durant les últimes setmanes, i que ens convida a reflexionar sobre el paper de l’educació per dotar l’alumnat de les eines i els recursos per tal d’identificar qualsevol pràctica antidemocràtica i saber lluitar contra aquestes.

“Preocupen algunes imatges d’aquestes últimes concentracions i em fa por l’auge de pensaments feixistes o d’extrema dreta, sobretot dels nois i noies de classe treballadora. Molts d’ells participen per un seguiment grupal, per acollir-se a seguiments de les xarxes socials, un gran altaveu per a ells. Però molts d’ells no tenen un pensament o sentiment ideològic. És un tema complex”, confessa Àlex Rigol.

Que el paper docent és clau per tal de recuperar la memòria històrica i educar en democràcia, no admet cap mena de dubte.  Ara bé, tal com apunta Rigol, cal no oblidar que l’administració educativa té un paper imprescindible i molt sovint no el compleix. Afegeix que molts fets de la història es plasmen al currículum, però a vegades el temari es tracta massa de pressa o no es tracta per falta de temps o falta d’interès. La majoria dels docents que s’involucren en projectes d’aquesta índole ho fan per voluntat pròpia i a vegades són substituts o són traslladats a altres escoles o instituts, deixant en aquest sentit orfe el centre. D’altres, no tenen els suficients coneixements ni els recursos pedagògics per tractar determinats temes. “Menys burocràcia, menys hores de despatx i programacions, i més hores per poder formar-se i ensenyar millor. Això és el que necessita la docència”, ratifica Rigol.

Deia Freire que l’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. Així doncs, que l’alumnat conegui la història d’un mestre que va prometre el mar o que pugui conèixer les històries d’amor i mort que van viure les persones deportades als camps de concentració, és potser un petit i fonamental granet de sorra per fer una muntanya.