Quan encara se senten els retrunys provocats per la darrera tanda de les proves PISA, potser és un bon moment per incorporar algunes preguntes de fons al sempre necessari debat educatiu. L’educació dels nostres temps ja fa dècades que gira de manera centrar a l’entorn de l’anomenada “educació en la diversitat” o educació inclusiva. Hi ha raons per pensar que potser aviat haurem d’incorporar una altra perspectiva a la conversa: l’educació en la mobilitat. Qui escriu aquestes ratlles va néixer en un món on hi havia encara “subnormals”, “marietes”, “bojos”, “esguerrats” i gent “curteta” per diverses raons que solien tenir a veure amb diferències socials i ètniques: nens “pobres”, “gitanos”, “castellans”, “de pagès”, etc., completaven la nòmina dels estudiants “fluixets”. Encara funcionava socialment i institucionalment el concepte de “normal” i tot el que se sortia del normal s‘arraconava com a problemàtic per a la societat i motiu de desgràcia per als afectats.
L’establiment de la democràcia i de l’escola catalana a mitjans dels anys 80 va donar un tomb ràpid a aquesta situació i es van adoptar els plantejaments contemporanis i internacionalment homologables d’integració o inclusivitat: la inclusivitat dins les aules com a expressió de la inclusivitat que ha de caracteritzar la societat. També hi havia una ètica de la igualtat que inspirava les noves maneres d’entendre què era l’educació i, per tant, també canviava què s’entenia per mestra/e i per alumna/e. Específicament a Catalunya el canvi es va visualitzar de dues maneres principals: amb la coeducació i amb el bilingüisme català-castellà. Més enllà del fet que el castellà era la llengua de l’estat, calia decidir com estructurar una escola catalana amb un contingent nombrós d’alumnes de parla castellana provinents de les recents migracions. Fou especialment important el debat sobre si l’escola havia de separar per llengua, i aquí els partits d’esquerra acabaren també imposant el criteri d’integració/inclusió, amb els programes d’immersió com a ròtula (o potser com a ritus de pas?) que feien possible una escola compartida en català.
Tots aquests debats, però, es fonamentaven en un pressupòsit que a ningú ni se li va acudir de posar en dubte, i que tampoc no s’ha qüestionat fins ara: que quan parlàvem d’escola, sempre estàvem parlant dels mateixos nens i nenes. Hi havia hagut molta immigració. El 1981, el 36% de la població catalana era nascuda fora del territori, el 1986 era el 34% i deu anys després el 32%. Ara bé, tothom donava per fet que la gent havia vingut per quedar-se. Uns índexs de mobilitat tan grans no impedien de pensar en una escola dissenyada perquè els mateixos nens que entraven de petits en sortissin més tard a l’adolescència ja preparats i amb la idea general de quedar-se a viure i a treballar al país. Per això es posava èmfasi en assegurar que tota la canalla aprenia les dues llengües, català i castellà, i que ho feien per unes raons comparables al bilingüisme suís, belga, finès o quebequès: que responia a la lògica de la presència de les diverses llengües en la comunitat. La llengua estrangera (que aleshores estava canviant de majoritàriament francès a majoritàriament anglès) tenia una incidència nul·la en el debat educatiu.
Tots els actors implicats han actuat concertadament per mantenir la idea de l’educació en la diversitat inscrita en el paradigma de la inclusivitat
El plantejament de la inclusivitat va ser aleshores la lògica aplicada al gran canvi subsegüent que es va viure: quan van començar a treure el nas (en nombres més notables que abans) gent als carrers i nens a les escoles que venien d’un xic més lluny: marroquins i senegalesos primer, eventualment pakistanesos, romanesos, equatorians, etc. Aquest fenomen ja va començar a desmuntar els pressupòsits del sistema bilingüe vigent molt pocs anys després que s’implantés: criatures que no parlaven ni català ni castellà es presentaven a les escoles en un degoteig cada cop més intens. En les primeres reaccions desordenades en moltes escoles es van crear uns grups separats ad hoc i el govern impulsà primer un Pla d’actuació per a l’alumnat de nacionalitat estrangera 2003-2006, que fou substituït pel Pla per a la llengua i la cohesió social 2004-2005, amb revisions i actualitzacions el 2007 i el 2009, que ens han deixat fórmules com les “aules d’acollida”, així com els “Equips de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC)”. Tots aquests esforços han tingut la llengua catalana com un tema de constant debat i preocupació, i en segon terme la qüestió de la diversitat cultural i religiosa. Però sigui com sigui, amb més o menys encert o oportunitat, tots els actors implicats han actuat concertadament per mantenir la idea de l’educació en la diversitat inscrita en el paradigma de la inclusivitat. Seguim pensant aleshores que la nostra escola està educant els nostres futurs ciutadans.
Però és realment així? Si ens mirem les dades de moviments de població a Catalunya en general, veurem que seguim amb les mateixes xifres d’abans, vora un 35% de població nascuda fora de Catalunya, la meitat provinent de l’estranger. Ara bé, si ens mirem les dades de migracions descobrim que entre 2002 i 2021 s’han instal·lat a Catalunya 2.692.596 persones estrangeres, que ja elles soles serien el 34% dels catalans, a menys que… descomptem les 1.508.204 persones que han marxat de Catalunya en el mateix període, la majoria també estrangers.
Com ha de ser una escola en un món on moltíssima gent es mou contínuament?
Tot sembla indicar que quasi la meitat de les persones estrangeres que s’han empadronat de nou a Catalunya durant el nou segle han agafat criatures i famílies i han prosseguit el seu camí uns anys després, probablement nord enllà. És una dinàmica sobre la qual pràcticament no s’ha parlat, encara que resulta molt familiar a mestres i educadors socials si hi parles: la gent que marxa. D’alguna manera ens hem d’explicar que el curs 2020-2021 la Fundació Bofill comptabilitzi vora 20.000 matrícules “vives” fora de termini en les ciutats de més de 10.000 habitants a Catalunya. Sense comptar les escoles de pobles petits, això és una mitjana de 10 alumnes per centre de primària o secundària, i cal tenir present que les arribades no es distribueixen de manera equilibrada: uns en reben un o dos, els altres cinquanta.
El síndic de greuges i la Fundació Bofill han dedicat molts esforços a estudiar el problema de la segregació escolar, que és efectivament la cara fosca del sistema des del moment en què volem mantenir la inclusió com al seu pilar fonamental. Ara bé, per més bones intencions que posem en el tractament de la diversitat cultural i de les desigualtats econòmiques, les dinàmiques migratòries pot ser que ens estiguin bramant a la cara una nova realitat que maldem per ignorar al nostre risc. Podem anomenar “mobilitat” a aquesta nova realitat.
Una bona colla de reflexions sociològiques recents ens pinten la mobilitat com un dels fenòmens que caracteritza les societats contemporànies. És un dels conceptes clau per parlar de la globalització i dels seus efectes. En els debats públics se’n parla sobretot en relació a la immigració i al comerç internacional. Se’n parla com a repte a afrontar, però encara bàsicament com a anomalia que s’ha de contenir per la manera com trasbalsa la nostra vida, els nostres barris, les nostres escoles, els nostres negocis i botigues. Fixem-nos que el debat ja té una lògica discutible, com si el problema ho fos només pels que es mantenen a lloc. Els sociòlegs Mimi Sheller i John Urry defensen que la nostra civilització occidental està fonamentada en una ideologia del “sedentarisme”, en virtut de la qual no només la gent, sinó les institucions i els propis intel·lectuals, sociòlegs i antropòlegs malden per seguir parlant de les societats com formacions estables en l’espai i el territori.
Aleshores, és molt possible que aquest sedentarisme sigui el que ens impedeixi de parlar de coses que ja tothom veu, però que sembla que no tenen espai per parlar-ne. Com ha de ser una escola en un món on moltíssima gent es mou contínuament? Si ho pensem amb calma, tots trobarem persones properes que han de moure’s per motius professionals i per a qui la pregunta és pertinent. Una altra pregunta pertinent és: la gent que es mou, no té dret igualment a l’educació? Si no ens plantegem aquesta pregunta sense excessius partits presos, és poc probable que puguem abordar adequadament els reptes de la inclusivitat, i ens podem trobar amb què tornem a l’època en què arraconàvem els col·lectius que no quadraven amb els nostres esquemes.
