L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
Sol, i de dol (1947)
Les reformes educatives són una constant i sovint venen més de la imposició que no de buscar i treballar un necessari convenciment i/o acord. Aquests recanvis legals obvien sovint bona part de les reivindicacions dels docents i famílies, se centren en els aspectes més ideològics i subjectius i no busquen una millora global del sistema (formen part de la batussa política!); ens calen més recursos i més ben aplicats. En els darrers anys, el Departament d’Educació ha eliminat bona part de les nefastes retallades del 2010-2012, però retornar a un punt inicial no és un guany sinó una recuperació: el pas que toca fer és el salt cap a un escenari de més recursos i millor prestació del nostre servei públic de qualitat.
Però siguem realistes i no fem demagògia amb PISA. La incidència sobre els alumnes depèn de tres factors claus:
– Un 50% té a veure amb el tipus d’alumnes que arriben al sistema (quin és el seu estatus social, econòmic, cognitiu, lingüístic, patològic, etc.) i obviar això (el «bonisme» imperant vol amagar variables que incideixen fortament als centres educatius) és fer trampa. Continuar posant diners per garantir que els alumnes mengin bé, tinguin condicions saludables a casa, etc., és una responsabilitat de país i no d’un departament del Govern.
– Un 30% té a veure amb l’acció del docent a l’aula: la seva capacitat didàctica, els seus coneixements i el seu compromís ètic i professional (l’actitud). Cal fer confiança als docents i les direccions perquè facin propostes de millora (que ens deixin fer més). L’expertesa és als centres educatius i no en els estudis comparats de països que no tenen les mateixes circumstàncies. I sí, cal revisar-nos com a professionals per garantir la solvència en la tasca docent.
– Un 20% té a veure amb els mitjans que tenim per millorar la feina: espais, pantalles, laboratoris, condicions laborals, etc.
Cal sortir del bucle melancòlic i de la batussa entre profesaures i pedababaus que tan de mal ens està fent per posar les bases d’un model eclèctic
La nostra feina és una feina difícil i només s’aprèn a l’aula i fent de docent (i no repetint els mateixos errors). I, des dels responsables dels centres, intentant que les noves incorporacions agafin les bones praxis i no les dolentes. Potser també cal més confiança de la societat en els seus professionals. Al final, però, els docents som els mitjancers entre uns sabers i uns estudiants que són els que aprenen: l’esforç, la responsabilitat, la sobreprotecció, l’afecte, i molt, en com recepcionen l’esforç del docent.
Amb bon criteri la consellera Simó i el mateix president Aragonès han demanat fer pinya; sí, ens cal, ja que l’alternativa és fer llenya (per aquest Govern i pels que han de venir). Cal sortir del bucle melancòlic i de la batussa entre profesaures i pedababaus que tan de mal ens està fent per posar les bases d’un model eclèctic; fem de la gamma de grisos el nou paradigma. Certament, els fanàtics i alguns tertulians/editorials no voldran canviar ni d’opinió ni de tema. La dieta metodològica variada, l’observació formativa i la millora de les condicions de feina dels docents són les primeres armes per guanyar un futur millor per a les noves generacions. Això sí, ara toquen fets, no només paraules.
