El 29 d’abril del 2020 s’estrenava a la plataforma Netflix el documental Un amor secret (A Secret Love, 2020), dirigida per Chris Bolan, nebot nét de Terry Donahue, protagonista absoluta del mateix amb la seva parella Pat Henschel, amb qui portava més de sis dècades com a parella, ocultant aquesta relació lèsbica a la societat en general i a la seva família en particular, que les identificava com a dues bones amigues vivint juntes. Donahue, amb més de noranta anys, va ser diagnosticada de Parkinson, i va decidir que ja havia arribat el moment de revelar la veritat. I ho va fer de manera sublim en una producció commovedora, un al·legat crític amb la injustícia soferta durant tota una vida, convertint el documental en una palanca de representació prodigiosa avui dia. Perquè la representació importa.
És evident la invisibilitat del col·lectiu LGTBIQ+ a la ficció audiovisual durant dècades al llarg del segle XX. La representació és important perquè normalitza la diversitat i dota de representativitat el col·lectiu, generant de forma implícita una genealogia als que busquen referències, tan importants en la formació del caràcter, especialment en la joventut. L’evolució natural de la ficció d’acord amb l’evolució de l’entorn va provocar l’aparició de personatges del col·lectiu, la majoria com a secundaris, malgrat que moltes vegades amb la llosa de representar-los de forma estereotipada o esbiaixada, amb comportaments que fregaven la representació, en realitat, de malalties mentals. Però, podia ser pitjor, prevalen encara més les produccions on la representació del col·lectiu apareix al subtext de la trama, no directament per les evidències i els diàlegs, sinó a través del comportament o pistes que puguem percebre. El subtext, gairebé sempre, és percebut més clarament per aquelles persones sensibilitzades pel tema en qüestió, que identifiquen més fàcilment els patrons mostrats pels personatges.
Bé, en realitat, hi ha una cosa pitjor que tenir almenys el subtext… que és no tenir res. Terry Donahue va jugar durant la seva joventut en la posició de receptora a l’All-American Girls Professional Baseball League, organització esportiva que va inspirar la pel·lícula Elles donen el cop (A League of They Own, 1992), dirigida per Penny Marshall, i protagonitzada, entre altres, per Geena Davis, Dottie Hinson, Lori Petty i Madonna. La pel·lícula s’inspirava en els successos reals succeïts l’any 1943, quan es va impulsar una lliga de beisbol femenina en plena Segona Guerra Mundial, quan molts dels jugadors masculins estaven mobilitzats a l’exèrcit. A la pel·lícula ni s’intuïa ni s’entreveia que hi pogués haver alguna jugadora lesbiana. Per cert, el protagonista de la pel·lícula era, en realitat, un singular entrenador interpretat per Tom Hanks.
El documental Un amor secret es va estrenar directament a la plataforma Netflix, sense poder fer un programat recorregut previ per festivals. El motiu va ser per un problema imprevist i inesperat: el confinament mundial provocat per la pandèmia de la Covid-19. Aquesta circumstància no va ser un obstacle perquè finalment tingués una gran acceptació per part del públic a nivell internacional. La vida en parella de Terry Donahue i Pat Henschel va deixar de ser un secret. Al documental no només les vam conèixer a través de les seves entrevistes o de mostrar vídeos i imatges familiars del seu passat, sinó també per posar en evidència les barreres socioculturals que les van portar a amagar la seva relació durant tota la vida. De cop, van deixar de ser les dues amigues que vivien juntes per convertir-se en parella a ulls de tot el món.
El visionat del documental va emocionar Marina Velasco Marta, que va identificar ràpidament una història similar a la seva família, en concret de la seva tieta àvia, que havia mort recentment, sense que haver tingut una oportunitat com van tenir Donahue i Henschel. Velasco es va proposar contribuir a donar veu a persones de la tercera edat que poguessin convertir-se en protagonistes del seu propi relat, en un treball de visibilitat de la memòria d’una generació que no ho van tenir fàcil. El resultat arriba a les llibreries com la seva òpera prima: la novel·la gràfica Que no se olvide (2023), publicat pel segell Salamandra Gaphic del Grup Editorial Penguin Random House. L’obra va guanyar el XVI Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, que li va permetre disposar d’una quantia econòmica que la va ajudar a portar endavant el projecte el darrer any. En el veredicte, el jurat va destacar Que no se olvide per ser «una història que visibilitza un passat ocult i perseguit, usant un grafisme personal i expressiu per narrar el testimoni íntim d’aquells i aquelles que van viure la seva identitat sexual des de l’absència de referents i la por de ser assenyalats en una societat que els rebutjava i relegava al secret». En aquesta edició es van presentar 57 projectes, tant d’autors nacionals com d’internacionals.
L’obra de Velasco s’estructura en forma d’entrevistes entrellaçades, com si es tractés d’un documental (narrant el procés en què es van concebre i desenvolupar), realitzades de forma virtual durant aquell primer any de la pandèmia. Recull sis testimonis de sis persones molt diferents entre sí, amb experiències vitals també molt diferents, però alhora amb moltes coses en comú. La novel·la gràfica està estructurada en sis parts que ens permetrà acompanyar els veritables protagonistes al llarg de les diferents etapes de les seves respectives vides, mostrant-les de forma cronològica: trobar-se, on mostra la dificultat de trobar referències amb què es puguin identificar o, simplement, comprendre el que els estava passant en la seva infància i joventut; sortir, allò que suposa o suposaria «sortir de l’armari», de manera voluntària o involuntària; conseqüències, mostrant algunes de les atrocitats sofertes explicades en primera persona; evasió i llibertat, o les dràstiques solucions per fugir de les situacions indesitjades o la por perenne del dia a dia (impressionants els testimonis dels que van haver de fugir a una gran ciutat per guanyar anonimat i respecte); amors, per narrar com van ser els seus amors i/o la seva vida en parella; i, finalment, el present, per reflexionar sobre com hem arribat on som, els progressos aconseguits i el que encara falta per recórrer. També per denunciar que alguns dels comportaments reprotxables i atacs injustificats, tant verbals com físics, es continuen produint a la nostra societat actualment. Com a exemple, una de les entrevistades, llevadora de professió actualment, reconeix que a l’hospital ningú no sap que la seva parella és una dona, i reprodueix en una vinyeta una conversa escoltada entre un infermer i una infermera a la planta: «—Ja és aquí el nen de la 302?». «—Sí. És el de les dues mares, ¿oi?». «—Si… Pobre…». «—Doncs sí, perquè un nen necessita una figura paterna».
Al bloc de l’autora, en articles escrits just acabada la novel·la gràfica abans de la seva publicació, Velasco reconeix que la gestació de l’obra «va néixer de l’educació pública». Amb estudis de Biologia, va continuar fent estudis a l’escola d’art i va ser a segon curs d’il·lustració quan va proposar com a projecte final una novel·la gràfica que serviria d’exercici acadèmic i, també, de concepció de la idea i d’avantprojecte molt elaborat per presentar al Premi. Aquest treball previ segur que va ajudar a convèncer el jurat que ja es va trobar amb idees molt clares del que seria l’obra final.
En aquest mateix article, l’autora insisteix en el lema que «la bellesa recau en la imperfecció» que es tradueix en un estil personal caracteritzat per la simplicitat en el traç fugint del realisme per fomentar l’expressivitat dels personatges, amb primers plans de les cares i les mans i emplenant les vinyetes d’una escenografia d’objectes quotidians que ens situen en un context temporal determinat i en una localització concreta. El ritme i la composició de la pàgina fa comprensible el discurs malgrat els canvis temporals i els canvis d’entrevistat, demostrant una gran maduresa i experiència en la planificació del guió, tant textual com gràfic. El resultat és extremadament respectuós amb els entrevistats, convertint-los en aquells protagonistes que ells mateixos no van tenir per als que llegim la novel·la gràfica. Els temps han canviat, afortunadament, però encara queden molts passos a fer. Com a exemple, els protagonistes de la novel·la gràfica tenen canviat el nom i la fisonomia per no ser reconeguts per familiars i/o companys de feina… el novembre del 2023.
