D’ençà de la publicació dels darrers resultats de l’informe PISA hi ha hagut moltes aportacions per intentar entendre el perquè de les davallades.
Hi ha moltes coses de diferent ordre que ja s’han dit i no cal repetir. Per la meva part, només vull aportar uns granets de sorra i plantejar tres preguntes que em volten pel cap.
En primer lloc, per què aquest informe ens fa tant d’impacte? Un sistema educatiu ben segur que ha de tenir i té criteris per a ser avaluat regularment. De la mateixa manera que l’ensenyament dels professionals en exercici, l’aprenentatge de l’alumnat i el funcionament dels diversos òrgans que configuren els centres educatius individualment i en el seu conjunt. No és pas que cregui supèrflua l’avaluació. De cap manera.
No obstant això, ¿com és que els resultats assolits a Catalunya en altres avaluacions impulsades per la pròpia administració responsable no són coneguts? O, si més no, no es publiciten i els resultats de l’informe PISA sí. Com és això? I el mateix cal aplicar-ho a l’administració de l’Estat, que suposo que també recull els resultats del conjunt de les CCAA, però que tampoc tenen presència als mitjans de comunicació.
¿Quin escreix de valor ens aporta l’informe PISA elaborat per l’OCDE? A més dels resultats ¿es tenen en compte les inversions en Educació, les ràtios, la qualitat de l’ensenyament i d’altres molts factors que incideixen en l’assoliment de l’alumnat?
En segon lloc, des de fa temps em pregunto ¿com pot ser que alguns dels països europeus i asiàtics que en les darreres edicions del PISA llurs alumnes han presidit el rànquing de bones puntuacions siguin, al mateix temps, els que registren majors índexs de suïcidis entre el seu jovent? I un dels quals, potser en el qual ens hem emmirallat més els darrers anys, és el país que segons una agència d’avaluació de felicitat reuneix ser «el més feliç del món» i alhora, en el qual s’acumula gran nombre de suïcidis entre els joves. I, per acabar-ho d’adobar, darrerament, també algun alumne o exalumne ha protagonitzat algun tiroteig a la seu de llur centre educatiu.
Els pediatres, psiquiatres, psicòlegs i d’altres professionals de la salut insisteixen en la no adequació de l’horari compactat
El tercer apunt és més local. Una mesura important de l’estalvi en les famoses retallades d’Educació cap al 2010, va ser la compactació dels horaris d’ESO i, com a conseqüència, l’eliminació dels menjadors dels Instituts i de les beques menjador. En el seu moment hi va haver professorat que ho va celebrar, però potser no es va parar massa atenció al retruc que aquesta mesura podia tenir. Situació especialment greu en zones amb alumnat vulnerable, pels quals l’àpat del migdia podia ser el més complet del dia, i també en zones rurals on l’alumnat quan acaba l’horari d’estada a l’Institut ha de desplaçar-se al poble on resideix per tal de menjar.
El cas és que últimament, arran de l’augment dels trastorns de l’alimentació, l’escassedat d’hores de dormir i d’altres fets no saludables instal·lats en la vida quotidiana dels joves i que recentment acaparen les notícies, els pediatres, psiquiatres, psicòlegs i d’altres professionals de la salut insisteixen en la no adequació de l’horari compactat. Àdhuc assenyalen que aquest podria contribuir al poc rendiment de l’alumnat. No crec que les explicacions siguin tan lineals, però és un aspecte més a considerar i de fet aquesta situació ja s’està revertint en Instituts-Escola on s’ha tornat a fer horari partit i a incloure menjadors.
Per acabar, tinc l’esperança que tots els experts i polítics que intenten entendre què ha passat tinguin amplitud de mires i vagin més enllà d’explicacions simplistes com algunes de les que fins ara s’han dit.
