Actualitat

Entre l’alfabetització i la prohibició del mòbil en centres educatius

Les coses, a vegades, es barregen de tal manera que és difícil discernir què va ser primer, l’ou o la gallina. El cas dels mòbils a l’escola sembla un nou cas de cap de turc. Fa mesos, un grup de famílies catalanes va començar un grup de Telegram sota la premissa de la petició de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre les i els menors de 16 anys. Mesos després, la ministra d’Educació, FP i Esport, Pilar Alegría, recollia el guant que ningú acabava de voler mirar. Començant pel seu secretari d’Estat.

Tal vegada com l’últim pas després que, amb la publicació de PISA 2022, s’han succeït onades de titulars de premsa que asseguraven que els dispositius digitals distreuen a l’alumnat en les classes. Això, a pesar que el propi responsable de l’estudi, Daniel Salinas comentés que l’informe no parla de prohibició, sinó d’un ús ajustat i educatiu dels dispositius. Durant la roda de premsa va comentar que, de fet, l’OCDE no va parlar de l’ús que s’havia de fer de les pantalles i que quan era educatiu, semblava millorar els resultats acadèmics.

El país que va oblidar les seves autores

També va comentar que la prohibició de l’ús, fins on havien pogut comprovar amb les dades, podria resultar contraproduent per a noies i nois a causa de la manera en la qual s’acostaven, després de la jornada escolara, a les pantalles.

El cas és que José Manuel Bar, secretari d’Estat d’Educació, també va insistir en aquella roda de premsa, en què no s’intentaria retardar la modernització i digitalització de les aules. Uns dies després, sembla que les coses van canviar.

Alfabetització necessària

“Entenem que el problema no és el dispositiu sinó ús que es fa d’ell i el contingut al qual es té accés”. Carmen Morillas, responsable de la FAPA Giner de los Ríos, assegura que la prohibició no sembla el camí, sinó que les coses haurien de passar per l’educació i l’ús mesurat en els centres educatius.

María de la Mar Sánchez, docent de la Universitat de Múrcia i experta en tecnologia educativa, està d’acord. “La prohibició pot ser contraproduent”, assegura aquesta professora, partidària d’una alfabetització i d’un necessari suport per part de les administracions tant a centres educatius com a famílies per a poder dur-la a terme.

Tot apunta al fet que davant situacions complexes, la política cerca la rapidesa en la resposta perquè sembli que s’estan prenent cartes en l’assumpte. En aquest maremàgnum la nova ministra d’Infància i Joventut, Sira Rego, anunciava que es formarà un grup de 50 experts per mesurar l’impacte que tenen les tecnologies digitals en la infància. En el grup hi haurà representació de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, de Plataforma d’Infància o de Save the Children.

Des d’aquesta mateixa ONG s’assenyala que “és important que es limiti el seu ús en hores lectives per a l’objectiu educatiu, així com per a ajudar a gestionar l’ús de les tecnologies per a l’entreteniment o interrelació personal en els moments adequats”. L’organització insisteix que, quan s’usi com a eina educativa “l’ús no ha d’impactar negativament en l’aprenentatge, sinó que hauria de ser emprat de manera progressiva segons l’etapa educativa, per a tasques concretes i sempre per docents amb formació per a extreure els majors beneficis en l’aprenentatge”.

Pilar Alegria va assegurar la prohibició en primària (cosa que Sánchez pot entendre) i la regulació, més aviat restrictiva, en secundària. Madrid, Galícia i Castella-la Manxa tenen una regulació que prohibeix a noies i nois utilitzar els seus mòbils en els centres educatius excepte excepcions, com a problemes mèdics o per a usos pedagògics. De moment, no se sap en quines possibilitats remena Educació. En la resta de comunitats autònomes queda a la decisió dels centres educatius que, normalment, prohibeixen el seu ús.

Per a Jorge Flores, fundador i director general de Pantalles Amigues, educar i acompanyar en l’ús d’aquestes tecnologies, també el mòbil, és una qüestió que ha de recaure en la família, en un primer moment. És clar que els centres tenen un paper a fer, encara que no tot. “És una qüestió col·lectiva”, creu, en la qual les famílies (amén de les administracions, les empreses tecnològiques o els centres) tenen un paper important de cerca de recursos formatius per a poder transmetre als seus fills valoris i coneixements per a fer un bon ús dels telèfons.

En qualsevol cas, Flores està d’acord amb la prohibició i la limitació tal com s’ha plantejat. “Encara que ens agradaria que s’usés adequadament, això no passa. Consumeix molt temps del professorat que han de vigilar, que han de controlar que no hi hagi problemes de convivència. A més, són una distracció addicional per a l’alumnat”. Per a ell és clar, “no és el moment que portem el repte a les aules, bastant tenen els docents”. Flores asegura que “prefereixo a un docent centrat en l’aula, en el que ocorre, en el coneixement a un altre que hagi d’estar vigilant mòbils o controlant els problemes que es puguin donar”.

Morillas assenyala, també, la responsabilitat que tenen en tota aquesta història les companyies que desenvolupes aplicacions. La representant de les famílies de la pública madrilenyes afirma que caldria establir alguna regulació que mirés a les empreses que s’estan lucrant amb l’ús del seu programari que, a més, utilitza algorismes pensem per a “enganxar” a nois i noies. “L’Administració no fa el que deu: controlar a les empreses que ofereixen aplicacions amb una programació addictiva sabent que es dirigeix a població NNA (nenes, nens i adolescents)”.

Per a Sánchez, els col·legis també són importants per a l’alfabetització i, en ells, l’AMPA. Ara bé, assenyala que en aquesta Conferència Sectorial anunciada per al gener, “podria acompanyar-se d’un acord d’alfabetització, amb un pressupost i inversió, per a ajudar als centres, així com amb convenis amb altres ministeris per a ajudar a les famílies. Tant de bo que fora aquest l’enfocament”.

Digitalització i prohibició

Aquesta mare insisteix en l’educació i en què “el centre és lloc privilegiat per a fer-lo”. Però com una eina pedagògica més, “no que el col·le ensenyi a descarregar el WahtsApp”.

“Em pregunto què no es veu, què hi ha darrere”, comenta María de la Mar Sánchez.  En qualsevol cas, assegura l’experta en tecnologia educativa, que “hi ha un problema en l’ús que els adolescents fan del mòbil perquè tenen un dispositiu abans d’estar preparats per a usar-lo”, sigui per falta d’alfabetització o de maduresa, explica.

Per a ella, l’aposta continua sent l’alfabetització, fins i tot en el cas d’una prohibició d’ús del telèfon abans dels 16 anys (“necessiten formació igualment”). Per a ella, en part, tota aquesta qüestió s’ha vist alimentada per una important quantitat de famílies “fartes de la digitalització d’alguns centres”, aquesta que acaba utilitzant el llibre digital exactament igual que el de paper.

Sánchez opina que la digitalització i la tecnologia han de “sumar”, no fer el mateix. I recorda, igual que Morillas com, durant el confinament, va ser precisament el mòbil el que va salvar la situació de moltes i molts menors que només tenien aquest dispositiu per a seguir d’alguna manera el curs lectiu.

L’experta té clar que existeixen riscos quan es parla de prohibició. El primer és que quan es comenta la necessitat de posar portes al camp, no es parla d’alfabetitzar, i això ho continuaran necessitant les i els joves a partir dels 16 anys. A més, assegura, quan ha parlat amb alguns centres de secundària sobre aquesta prohibició, li han parlat que, a vegades, noies i nois utilitzen els dispositius precisament com a mecanismes per a reptar a l’autoritat, per confrontar amb el professorat la possibilitat d’una expulsió, per exemple.

Aquesta experta també assenyala que la prohibició i la falta d’alfabetització pot ser una cosa que acabi repercutint en les i els estudiants d’entorns menys afavorits “perquè reben menys acompanyament perquè les seves famílies no saben o no poden donar-li-ho”.

Famílies en peu de guerra

Bona part del que està ocorrent, més enllà de les dades de PISA, té a veure amb les protestes que van començar a Barcelona quan grups de famílies van anar reunint-se en Telegram per posar-se d’acord en una reivindicació: que les administracions regulin l’accés als mòbils per a noies i nois majors de 16 anys. Cansades de la pressió social abans d’aquesta edat, tant d’altres famílies com de les seves filles i fills, miren cap als poders públics perquè prenguin cartes en l’assumpte.

El moviment s’està estenent més enllà de Catalunya, a altres comunitats autònomes, com Madrid, però no només. En diferents grups, les famílies van discutint possibles línies d’actuació amb la mira posada en aquesta regulació de la possessió de dispositius mòbils abans dels 16.

Carmen Morillas creu que encara que es prohibeixin els telèfons intel·ligents en edats primerenques, NNA continuaran tenint accés des d’altres dispositius i, per això, insisteix en la necessitat d’educació i formació sobre l’ús  d’aquestes tecnologies. Creu que la publicació per part dels mitjans, d’informacions en les quals es parlen de successos relacionats amb els mòbils acaben provocant por i rebuig cap als dispositius, però “té a veure amb l’ús indegut”, no amb els telèfons en si.

Per a Jorge Flores, la prohibició de l’ús dels mòbils abans dels 16 anys, com han sol·licitat moltes famílies, “és irrealitzable” per diversos motius. A aquesta edat, diu l’expert, noies i nois ja han après molt, “han fet moltes transicions ja” i no tot el col·lectiu es troba en la mateixa línia evolutiva, de desenvolupament, com sí que pot estar-ho en edats prèvies, com els 13 o 14 anys.

A més, creu que a aquests 16 anys, “no podrem influir en res” si la família es despenja llavors amb el dispositiu. “No tenim ni capacitat ni a vegades autoritat” per a dir-los ja res als xavals. Es tracta d’una edat molt complicada com per a introduir un “element complex”.

Finalment, creu que la labor de les famílies ha de ser prèvia, ha d’haver-hi un acompanyament per garantir alguns drets de les i els menors, com amb la participació i el seu millor desenvolupament amb les eines al seu abast. “Fer-les renunciar a una vida connectada és restricció massa severa i innecessària fins als 16 anys”, opina. La decisió sobre a quina edat han de tenir mòbil passa per conèixer la intersecció entre dos vectors, comenta. Un relacionat amb la maduresa i les característiques de la persona (que a vegades es relaciona amb la seva edat) i, l’altre, pel que les famílies sabem i el temps que podem dedicar-los. “Amb una persona madura, conscient, previnguda, encara que jo no dediqui molt temps, igual li ho puc donar als 13; si tinc a un que és un bala, haig de dedicar-li molt temps” a aquesta edat.

Això sí, Morillas assegura que a la FAPA, les famílies criden per preguntar per qüestions que res tenen a veure amb les tecnologies, com la situació de les aules TEA, sobre les beques de menjador escolar… “Tenen altres prioritats”, assegura encara que, concedeix, “és un tema delicat”.

En aquesta línia, Sánchez també assegura que més enllà del soroll dels mòbils, l’educació enfronta altres problemes com pot ser que encara hi hagi aules en edificis prefabricats, que en una aula només hi hagi dos portàtils o les dificultats per a fer front a la diversitat a les aules per falta de recursos humans i materials.