Quan estrenin aquesta pel·lícula -falten pocs dies- no us la perdeu. Per mi, és una de les millors pel·lícules que mostren el món educatiu.
Dirigida per Ílker Çatak i interpretada en el seu paper principal per Leonie Benesch, ens presenta una professora idealista, per dir-ho d’alguna manera, que es preocupa pels seus estudiants i un dia descobreix uns petits robatoris que destaroten la pau escolar. Les primeres mirades s’adrecen cap a un nen alemany, però de pares de fora, i els mètodes que fan servir l’equip de mestres perquè reconegui la seva culpa no acaben de convèncer la Carla Nowak, aquest és el nom de la professora.
Pel seu compte -poques vegades demana ajuda i això ho dic com a retret- iniciarà unes investigacions que intensifiquen el problema una cosa de no dir. La pel·lícula demostra que els fets i les decisions que semblen insignificants poden derivar en situacions molt greus i devastadores emocionalment parlant.
Al llarg de la història apareixen temes com la protecció de la privacitat, els prejudicis, el bullying, l’ús de les tecnologies sobretot quan intensifiquen els problemes, les xarxes socials, les diferències de criteri entre el grup de professors, el paper de la direcció de l’escola, les relacions mestres-alumnes, la manera de comunicar-se, el pes de les famílies, l’organització escolar i la resolució de conflictes…
El fora escola i l’escola es barregen inexorablement
De la Carla no en sabem pràcticament res. Ni on viu ni quina és la seva situació personal. Només que tota la seva vida queda lligada a les conseqüències del robatori que ella ha decidit investigar.
L’escola és un reflex de la societat. Cada problema escolar sorgeix de la mateixa societat, no n’inventa de nous i aquesta pel·lícula tan recomanable és una mostra evident dels valors que es viuen fora de les aules i que malden per introduir-se dins de cada centre.
Per cert, no hi ha gairebé cap seqüència que passi fora les parets del centre. Tot el que veiem en aquest microcosmos fa referència al context més general de la societat que estem construint. El fora escola i l’escola es barregen inexorablement.
Jo patia pel final. Com acabarà aquesta història tan complexa? Un mal final et pot espatllar tot el que has vist o llegit anteriorment. Però estalvieu-vos el patiment. El final, d’una ambigüitat aclaparadora, és esplèndid perquè no et dona una resposta tancada. Mostra i et deixa a la intempèrie. L’espectador és responsable de la interpretació que ha de fer. Em trec el barret.
