Anàlisi

Valors al perfil laboral del professor

El 2 de febrer de 2024 s’estrena a les sales de cinema espanyoles la pel·lícula La sala de professors (Das Lehrerzimmer, 2023), pocs dies després de l’anunci d’haver estat nominada als Premis Óscar en la categoria de millor pel·lícula internacional. La pel·lícula va ser seleccionada pel seu país després que aquesta guanyés fins a cinc premis de l’Acadèmia Alemanya de Cinema (els coneguts popularment com a premis Lola), que incloïen millor pel·lícula, director, actriu, guió i muntatge, i ho va fer imposant-se a la clara favorita d’aquesta edició, la pel·lícula Sense novetat al front (Im Westen nichts Neues, 2022), que havia guanyat precisament el Premi Oscar a la millor pel·lícula internacional tot just tres mesos abans. De fet, havia guanyat fins a quatre Premis Óscar, a més de nombrosos guardons internacionals.

En veritat, no va resultar una sorpresa inesperada, després de la rebuda que va tenir la pel·lícula a la 73a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín, on es va alçar amb el Premi Europa Cinemas Label a la secció Panorama. Sala de professors és la quarta pel·lícula dirigida pel cineasta berlinès d’ascendència turca, Ilker Çatak, que signa el guió amb Johannes Duncker, literalment, el seu company de classe a l’escola alemanya a Istanbul, quan l’ara cineasta va anar a viure als dotze anys quan els seus pares van tornar al seu país. Tots dos s’inspiren en diversos successos reals que han viscut ells personalment o per persones properes, per utilitzar aquests esdeveniments com a detonants versemblants de la trama de la pel·lícula, que és molt més complexa i rica del que es podria suposar tenint en compte la simplicitat del que descriu la sinopsi de la pel·lícula.

La pel·lícula està protagonitzada per una jove professora polonesa que imparteix les matèries de matemàtiques i educació física d’una classe de primer curs a un institut de secundària d’Alemanya. L’actriu Leonie Benesch encarna magistralment el paper d’una persona idealista i compromesa amb la seva vocació, amb uns valors associats a la justícia i, alhora, amb una certa consciència social que l’empeny a actuar de manera prudent i assertiva. Després d’uns robatoris de bitllets a les carteres personals a la sala de professors, la manera com reacciona l’escola no és acollida amb bons ulls per la professora, i decideix actuar amb una idea senzilla i contundent alhora: deixar la càmera del seu portàtil encesa mentre se’n va a classe, amb la jaqueta (i la cartera amb els diners) al respatller de la cadira.

L’ham dona els seus fruits i al vídeo es percep clarament la camisa de la persona que està robant la cartera de la professora. Quan aquesta revisa el vídeo, només hi ha una persona a la sala amb una camisa igual, una de les administratives de la secretaria de l’escola, interpretada per l’actriu Eva Löbau, que fa una actuació contundent a partir de l’instant de rebre l’acusació de que ella era la lladre dels darrers robatoris a la sala de professors. Contundent i creïble actuació, ja que en tot moment defensa la seva innocència, tenint en compte que les proves no són concloents (només s’entreveu la camisa de la persona que roba).

Casualment, la persona acusada és la mare d’un dels seus alumnes, interpretat per Leonard Stettnisch, convertit en un jove actor revelació a la pel·lícula, un estudiant que, aparentment, és el millor de la classe, mostrant grans dots per a les matemàtiques. Aquest perfil és interessant, ja que tant professora com alumne intenten analitzar la situació seguint el mètode científic i basar-se en evidències contrastades i no en opinions, amb el perill que suposa caure en prejudicis de tota mena. I aquí és on la pel·lícula s’esplaï en tota la seva extensió, mostrant sempre únicament el que passa dins de l’institut, sense que l’espectador conegui res més dels personatges que el seu comportament en les diferents situacions mostrades, que en són unes quantes.

En aquest sentit, el director fa algunes decisions tècniques que són fonamentals per al resultat final. Primer de tot, escull una mida de fotograma amb una relació d’aspecte 4:3, és a dir, la proporció dels aparells antics de televisió (a diferència de la proporció panoràmica 16:9, per exemple, habitual a les llars actuals). Aquesta mida de pantalla, més estret, ajuda a potenciar la sensació de tensió i pressió, també amb l’ús de primers plans, acompanyat, a més, de plans seqüència de diversos minuts, cosa que implica l’ús de càmeres portàtils de forma freqüent, encara que no sempre. La directora de fotografia de la pel·lícula, Judith Kaufmann, aconsegueix crear aquesta atmosfera de pressió a l’aula, amb els alumnes i amb la reunió de pares, a la sala de professors, als passadissos i lavabos o a les petites reunions a la mateixa escola. I tot això acompanyat amb una música que emfatitza encara més la tensió, prevalent les notes sostingudes, fomentat el suspens a l’espectador.

L’argument funciona com un drama amb una intriga (el robatori) que es transforma en una pel·lícula on el que és interessant és el procés en si, la manera com van succeint els fets i les seves conseqüències, propagats com un efecte papallona a partir de deixar la càmera del portàtil encesa, una bola de neu que l’espectador no és capaç de suposar el que pot succeir a continuació. És sota pressió que intuïm el caràcter de les persones, i aquí hi podem veure reaccions molt diferents de diferents perfils. I tot passa en un entorn concret, l’escola, que funciona com un mirall de la societat, a manera de metàfora, amb el seu equip directiu, el reglament intern, el quart poder (el diari escolar escrit pels alumnes dels últims cursos), els seus integrants (professors, personal d’administració i serveis i alumnes) i, per si no n’hi hagués prou, també pels pares.

El director de la pel·lícula, nascut el 1964, entén que els pares actualment tenen un factor diferenciador del que podien tenir els seus: la capacitat de comunicar-se ràpidament i grupalment, especialment amb l’arribada dels grups virtuals al mòbil. Aquest suposat avantatge pot contribuir a biaixos fomentats per informació alhora esbiaixada o incorrecta, i pot influir directament en el treball a l’aula del professor. Una de les escenes és representativa de la pressió amb què treballen, quan la protagonista corre al bany i recupera una bossa d’escombraries de la paperera i la utilitza per respirar, amb l’esperança que li serveixi per tranquil·litzar-se. La sensació d’impotència davant de la multitud de limitacions dels professors, l’assetjament escolar entre companys, les intromissions dels pares o els criteris pedagògics contradictoris és realment asfixiant.

Sala de professors planteja diversos dilemes morals interessants, començant per si és lícit o no deixar un vídeo gravant en una sala on no hi ets. La genialitat de la proposta apareix en contemplar com flueixen de manera natural quan alguns són totalment diferents. Per exemple, s’intueix a la protagonista una acceptació voluntària d’assimilació cultural quan demana al col·lega que no li parli en polonès. Per exemple, s’aprecia un comportament racista per part d’un grup de professors davant del dubte de si un alumne podria ser el causant dels robatoris, i el més curiós és que l’actor que encarna el líder d’aquest grup de professors no és precisament una persona blanca, rossa i d’ulls blaus, cosa que resulta interessant com a reflexió. Els prejudicis no es miren al mirall.

Potser la contradicció més important s’expressa a la pròpia protagonista, una professora àvida de fer justícia, que afirma que «el que passa a la sala de professors es queda a la sala de professors», per intentar a continuació censurar el diari intern de l’escola, per evitar que es tergiversin encara més els esdeveniments, o potser perquè no se sàpiga del tot la veritat del que està passant, si és que, a aquestes alçades de la pel·lícula, coneixem realment la veritat. O potser no és el més important. Potser el més important és saber quina és la veritable funció del docent i quina responsabilitat tenim envers els nostres alumnes. ¿Podem manipular els estudiants perquè denunciïn els seus companys, sense la presència dels seus pares a la reunió? Podem culpar un alumne del que faci la seva mare? Podem culpar un alumne que vulgui ajudar la seva mare? Una persona amb prejudicis pot ser un bon professor?

Un dels aspectes que percebem a la trama és la necessitat de trobar un culpable, independentment de la claredat de les evidències. També de les ànsies col·lectives per ser jutges i botxins, exposant els nostres prejudicis racials i socials. La diversitat percebuda és notable, tant a l’aula amb els alumnes com amb els pares, però també a la sala de professors. Aquesta diversitat queda contaminada pels prejudicis estigmatitzants, moltes vegades mostrats involuntàriament per part de l’emissor, dotant l’el·lipsi d’un gran poder a l’espectador, que deu imaginar el que no hem vist a la pantalla, per poder fer-nos la nostra pròpia opinió. I no només sobre el que està passant, sinó sobre la funció última del professor.

El final de la pel·lícula (bé, un dels finals, no es perdin els crèdits) té una inspiració curiosa, i fa referència a un relat curt que havia llegit a la seva joventut el director de la pel·lícula i li havia provocat un cert neguit durant anys. Va pensar que això era just el que estava buscant per provocar una emoció similar a l’espectador. Així que va fer llegir el text al seu company de pupitre a l’escola, el coguionista, que també va quedar afligit. El conte en qüestió que va servir d’inspiració a l’escena final és de l’escriptor nord-americà Herman Melville (1819-1891), i porta per títol Bartleby, l’escrivent (Bartleby the Scrivener: Story of Wall Street, 1853), considerat un text precursor de l’existencialisme… així que no es preocupin, si noten alguna emoció en acabar la pel·lícula, és que són vius.