Menorca i Barcelona, Menorca i Catalunya han mantingut una relació entranyable, des de temps enrere. En determinats moments, fruit d’un folklorisme i provincialisme mal intencionat, algú ha titllat aquesta relació de colonial. I, molt possiblement, als senyors de l’excelsa burgesia els va anar d’allò més bé aquest qualificatiu. Però poca cosa més. Els vincles entre les persones d’ambdues ribes són profunds, sentits, sincers, amables i desitjats. Uns vincles que ens han enriquit mútuament. Compartim molt: la mediterrània, la tramuntana, la parla, la cultura; compartim i alhora ens diferenciem. I precisament per les diferències ens complementem.
I si parlem d’educació els vincles encara s’estrenyen més. Les concepcions de Ferrer i Guàrdia van arrelar més a Menorca que en altres indrets i les experiències van arribar a ser més exitoses. Pocs mesos després que Maria Montessori apliqués el seu mètode a Barcelona, mestres menorquines van fer un curs amb ella i l’aplicaren a l’illa. També pocs mesos després (1932) que el grup Batec de Lleida apliqués i difongués les pràctiques Freinet, mestres menorquins confegien amb entusiasme revistes escolars impreses amb la impremta de gelatina i les intercanvien arreu, també fora de l’Estat. El Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca sempre va estar en contacte amb la Federació de Moviments catalans. Les nostres escoles d’estiu s’omplien d’excel·lents professors catalans, aconsellats sempre per l’estimada Pilar Benejam. Apreníem dels processos d’innovació educativa catalans i fèiem la nostra. Sempre a poc a poc. A Menorca, tot va a poc a poc. A Barcelona sempre correu. Permeteu-me expressar una idea, possiblement no compartida, però que crec fonamentada: moltes vegades hem arribat a llocs semblants; uns a correcuita; uns altres a poc a poc. Per camins diferents; a ritmes desiguals. Però assenyadament.
A Menorca, tot va a poc a poc. A Barcelona sempre correu
El seny menorquí té trets ben característics: allò nou cala lentament. Primer observem; després valorem; després pensem. No ens n’acabem de refiar. I, finalment, ens decidim a actuar sense copiar. Apliquem contextualitzadament. Sempre al ritme de l’illa. Compassat. I no en solem fer ufana. Pocs són conscients del que realment es fa. Però es fa i es fa bé: la feina ben feta té bon aire, diu un refrany. El ressò d’aquesta feina és ben pobre. Però bé, al capdavall, numèricament només som com un parell de carrers barcelonins.
Parlem, idò, de les mirades preocupades. Hem après molt dels processos innovadors catalans. Hem mirat amb il·lusió. Mirades convençudes i sinceres que ens han permès avançar i millorar. Ens hem amarat de la recerca educativa de les vostres universitats; una recerca propera, compartida i dissenyada conjuntament amb el professorat. Hem conegut experiències educatives de primera mà i hem assistit, gojosos, a trobades, congressos i jornades. I ho seguim fent. Però ara també mirem amb preocupació.
El debat educatiu actual, a Catalunya, es percep força enrarit. Possiblement, els resultats de PISA han accentuat la crítica. Però ve d’abans. Hi ha crispació als comentaris. Desassossec i certa frustració que desemboca en desafortunats comentaris, crítiques destemprades i insults enrevessats. Pur verí. Els mitjans de comunicació van plens de crítiques destructives i sinistres com si quelcom malèfic s’hagi apoderat de l’opinió pública. Els cops van a tort i a dret. Destralades a institucions, mestres, famílies, centres educatius. Destralades que volen destruir i no aporten alternatives. Llegeixo molt i tinc recollides moltes evidències d’aquest debat.
Educar és construir futurs i, per construir-los, sempre necessitem possibilitats, potencialitats, utopies
De criticar en sabem tots i la crítica sense solucions és una pràctica quotidiana en la qual tots hi volem participar. El problema és que som educadors i com educadors hem de saber que davant un problema tenim el deure de cercar-hi possibles solucions. Educar és construir futurs i, per construir-los, sempre necessitem possibilitats, potencialitats, utopies si es vol. Per difícil que sigui pensarem en positiu. Buscarem alternatives; sense perdre de vista la realitat (per crua que sigui) però sense defallir. En alguns casos fracassarem (com tothom) però amb el convenciment que hi hem esmerçat el millor del nostre ésser. En la professió d’educar, el desànim i la frustració són un luxe que no ens podem permetre.
Per aquests motius mirem amb preocupació. Miro amb preocupació un debat crispat que penso que no duu enlloc. És una mirada preocupada des de l’afecte i l’admiració. Entenc molt bé que poseu en entredit aquestes afirmacions: què ens ha de venir a dir un menorquí que mira des de la reserva? (de la Biosfera…) Teniu raó. Ben poc. Cap lliçó d’un menorquí jubilat que ja no toca aula!
Insultar, menystenir, destruir i atacar no ens fa millors. Els comentaris destructius (alguns anònims) al capdavall d’articles d’opinió no formen part de la llibertat d’expressió. Són l’expressió del sense sentit. De la impotència. De la feblesa argumental. Qui realment desitja que les coses millorin aporta arguments, proposa alternatives i les justifica. Això és el que em preocupa. I, us asseguro que no ho miro des de la llunyania.
M’agradaria llegir més reflexions assenyades, amb propostes innovadores (no tornar a velles receptes caduques i obsoletes) des de criteris sòlids. M’agradaria seguir llegint propostes engrescadores, fonamentades, reflexives i aplicables. M’agradaria seguir aprenent de la llarga, complexa, rica i sòlida innovació catalana. I aportar-hi el que humilment sigui possible. Podria dir que m’agradaria seguir aprenent com abans, però això seria molt ingenu. Els temps canvien i, gairebé sempre, temps passats mai no foren millors. Simplement m’agradaria seguir aprenent i compartint. Seguir il·lusionant-me amb projectes ambiciosos. Nous temps, noves realitats, noves visions i nous reptes. Debatent alternatives. Voldria que la desqualificació no obscurís la bona feina de centenars d’educadors i educadores que, des de diferents opcions i perspectives, donen el millor que tenen per capgirar els dos grans drames planetaris que copsen el nostre enteniment: la desigualtat creixent i la destrossa de l’extraordinària biodiversitat planetària.
Des de Menorca, afectuosament.
2 comentaris
Per davant, saludo Pere Alzina amb qui comparteixo història pedagògica, cadascú des la seva situació. M’afegeixo al seu clam per una entesa, front a crispacions. Efectivament, hi ha més confrontació interessada per dominar la situació de l’educació que confrontació de coneixement per millorar la misèria de l’educació. Així, nous actors com l’OECD estenen els objectius que dominen l’economia i la comunicació: una escola universal, sí, però que no afavoreix la igualtat. Una confrontació a la carrera d’inovacions miraculoses, transformadores, fragmentades per ocuparels llocs de domini públic, talment com tilelles mogudes per mans fortes de qui no en veiem la cara.
No es parteix de la renovació pedagògica del segle XX que es pot ajustar i potenciar amb les disponibilitats de tecnologia digital. Contràriament, es confia en al tecnologia digital enlluernadora sense saber res de pedagogia o inventat-se la pedagogia cada dia. L’Administració està seguint el mateix joc amb barroquisme legislatiu. Els sindicats docents ho fien tot als recursos econòmics que reivindiquem. Les universitats fan segons el finançament i subvencions, atentes a les convocatòries, no a les necessitats educatives.
Respecte a la reculada de la llengua catalana, vàrem veure el 2005 que era per efecte de l’anglès (mal ensenyat) i per falta de gust per les llengües, totes, incloses les d’altres cultures presents. Així, alumnes que havien après el català, no volien parlar-lo. La Societat Catalana de Pedagogia vam emprendre una recerca, explicativa, participativa i constructiva que va desembocar en “Fem l’Escola Plurilingüe” (Publicada per Horsori Editorial, 2022). Ignorada, l’Adminsitració segueix fent normativa i comissions, els sindicats segueixen reivindicant mitjans. A Catalunya, no millorem per falta de competència i per falta de voluntat.
Moltes gràcies Martí per aquestes assenyades reflexions. Esper, sincerament, que el debat asserenat sigui capaç d’identificar i valorar tot el que ens uneix per damunt del que ens pugui separar. Bé s’ho val si pensem en tots els fillets i les filletes que se’n poden beneficiar: qui manco té més pot guanyar si l’escola assegura la dignitat i l’equitat.