Hi ha municipis que implementen una política d’escolaritat equilibrada de manual: sistematitzen les accions en base a dades a temps real, es coordinen entre els diferents agents, i estableixen criteris i objectius estratègics i operatius concrets. I ho fan posant a l’alumne en el centre de l’acció en un fràgil, difícil però possible equilibri amb l’interès col·lectiu. I, tot i així, aquests municipis veuen com les dades la dissimilitud de la distribució de l’alumnat amb NESE no milloren significativament d’un curs a l’altre, malgrat la dedicació d’un ingent nombre de recursos tècnics, humans i econòmics.
Segons les dades de què disposem[1], es tracta de municipis on entre el 4% i el 12% del total de l’alumnat està matriculat en dissimilitud[2]. La dissimilitud a primària pot arribar al 23% de tot l’alumnat matriculat, mentre que a secundària ho fa fins en un 12%[3]. Aquests percentatges són molt o són poc? Són alts o són baixos? Són acceptables o no ho són?
Una primera resposta pot ser “no ho sabem”. Una segona resposta pot ser “depèn”. Però també hi haurà qui rotundament afirmarà que són bones dades, de la mateixa manera, que altres diran que són inacceptables.
Aquesta divergència de visions és possible donat que no hi ha hagut un debat sobre quin és grau acceptable de dissimilitud (l’absència de dissimilitud és una quimera), i si aquest ha de ser un estàndard per tot el sistema educatiu de Catalunya, o si cal establir-ne de diferents en funció de circumstàncies de cada municipi. I el debat s’ha de fer en base a dades micro però d’abast de tot el territori, projecte només a l’abast del Departament d’Educació.
Amb o sense un indicador referent sobre el que seria una dissimilitud acceptable, cada municipi ha d’analitzar quants, quins i a on estan els centres que concentren la dissimilitud, i evitar la temptació de comparar-se amb un municipi veí o aparentment similar en un altre territori; la comparació només és possible si dos municipis són idèntics en termes de segregació urbana, perfils socioeconòmics i demogràfics, estructura del sistema educatiu, etc. I no hi ha dos municipis iguals, llevat d’aquells que són petits o molt petits.
El marc legislatiu actual parteix del dret a la llibertat d’elecció de centre mentre hi hagi places vacants, fet que es contradiu amb l’escolaritat equilibrada
La lectura de les dades ad hoc en cada municipi, i per tant, no extrapolable a altres, permet obtenir una valoració… ad hoc. Sovint la conclusió a la qual arriben els municipis compromesos amb la distribució equilibrada i que han analitzat les dades és que el marge de millora real de la dissimilitud és limitat, un cop analitzat el context sobre el qual s’ha d’actuar. I a més, aquesta millora ho és de manera inversament proporcional als esforços tècnics i humans que caldrà dedicar.
Els motius d’aquesta limitació són principalment de dos tipus. En primer lloc, el marc legislatiu actual parteix del dret a la llibertat d’elecció de centre mentre hi hagi places vacants, fet que es contradiu amb l’escolaritat equilibrada, que cerca limitar precisament aquesta llibertat (tant pels alumnes amb NESE com pels alumnes no NESE). Una pluralitat de factors fa que sovint hi hagi vacants i per tant, l’acció de l’escolaritat equilibrada queda compromesa. Alguns d’aquests elements són la disminució de la població en edat escolar en termes absoluts, les dinàmiques d’elecció de centre, els sistemes d’assignació de centres en el període ordinari, les directrius de les resolucions d’admissió de cada curs (almenys fins ara), l’actual concert de la xarxa d’escola concertada, etc.
D’altra banda, les CGA sovint han d’escollir entre realitzar una assignació basada en un criteri d’escolaritat equilibrada o evitar possibles efectes derivats d’aquesta assignació considerats contraproduents (abandonament escolar, petició de canvi de centre, agrupament de germans, problemes d’adaptació de l’alumnat, etc.). En termes generals, s’acostuma a optar pel segon cas.
En definitiva, incrementar els nivells de similitud en la distribució de l’alumnat amb NESE entre els centres educatius només serà possible en un paradigma social (i, per tant, també polític i legislatiu) en què es donin les següents circumstàncies.
D’una banda, cal que hi hagi un consens que l’interès col·lectiu està per sobre de l’interès (dret) individual. I de l’altra, que la distribució en total similitud de l’alumnat amb NESE en els centres educatius sigui percebut precisament com un interès (i dret) col·lectiu. I no és arriscat afirmar que estem lluny d’aquest paradigma social, i que, possiblement, com a societat ens hi estem allunyant.
Així doncs, tot i cercar millorar l’actual eficàcia de les polítiques d’escolaritat equilibrada, a l’empara d’assolir millors rendiments escolars per part de l’alumnat, però també per construir una societat cohesionada, és prioritari complementar l’acció de l’escolaritat equilibrada amb altres polítiques. Ara ja sabem que l’escolaritat equilibrada té un efecte i recorregut limitat en el context actual, però això ha de ser un estímul per continuar treballant per assolir els objectius que ens proposem, que són més vigents i necessaris que mai: una societat més justa i igualitària.
[1] Programa d’Equitat Educativa, Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona
[2] S’entén per dissimilitud el nombre d’alumnes (des d’INF3 a PRIM6, i d’ESO1 a ESO4) que d’haver estat matriculats en un altre centre, per tal que el repartiment dels alumnes amb NESE (i els no NESE) que ocupen una plaça reservada, estiguin distribuïts de manera proporcional entre tota la xarxa de centres sufragats amb fons públics. Aprofitem per recordar que la dissimilitud/similitud es mesura a partir del % dels alumnes matriculats en dissimilitud, i no només a partir de les dades de detecció (un increment de la detecció no significa automàticament una disminució de la dissimilitud)
[3] Les diferències de la dissimilitud estan relacionades amb uns menors percentatges d’alumnat amb NESE a secundària, i a que en general, el nombre de centres és menor en relació a la primària, fet que suposa, en termes generals però de manera universal, una major distribució equilibrada.
