L’ús dels mòbils entre els joves és un debat que està a l’ordre del dia. És evident que el seu ús creixent, així com la manca d’eines i estratègies des dels diferents àmbits polítics i socials per abordar les múltiples derivades de la seva utilització, és una realitat que cada vegada més preocupa a una gran part de la societat. Per què? Per múltiples causes, però sobretot perquè d’una manera o altra, estem veient les conseqüències de no haver posat cap tipus de límit, tampoc a nosaltres mateixos –els adults– des de l’aparició i el creixement exponencial i frenètic d’aquestes tecnologies.
Alhora, més enllà de la utilització d’aquests dispositius cadascú a casa seva, l’hi hem de sumar una nova problemàtica: la seva implantació en l’àmbit educatiu a partir del que es va anomenar la innovació educativa a les aules d’arreu del país; aprendre a través de les pantalles, sense tenir en compte les conseqüències d’aquest ús, ha estat també una realitat que ara hem de saber tractar i que requereix una reflexió profunda de com es prenen les decisions en aquest país, també en matèria d’educació. Així doncs, veure els impactes creixents de l’ús de les pantalles en el desenvolupament de les capacitats cognitives així com de les habilitats interpersonals –comunicatives, d’empatia, d’autonomia– escoltant els professionals que es dediquen a estudiar-ho així com aquelles que dediquin gran part de la seva vida a abordar les conseqüències d’aquestes exposicions em sembla de mínims tenint en compte la situació.
Ara bé, a mi em sembla interessant abordar per què ens relacionem infants, joves i adults amb aquests dispositius, ja que d’una manera o altra totes les persones vivim en un món interconnectat en el qual quedar-ne al marge és pràcticament impossible avui dia, i quines alternatives proposem. D’aquesta manera, més enllà d’abordar el debat des de si s’han de prohibir els mòbils a les aules o si els pares han de saber marcar-se límits a ells mateixos i també als joves i infants pel que fa a l’exposició a aquestes pantalles, m’agradaria parlar sobre quina és l’alternativa que nosaltres podem oferir, en concret als joves, perquè coneguin la vida més enllà d’aquests dispositius; en què estem fallant els adults si tenim infants i joves que trien de manera constant i diària relacionar-se a través dels telèfons mòbils, de les xarxes socials i de les múltiples aplicacions a les quals tenen accés. Com ens està també ofegant un sistema que sovint premia la immediatesa, la rapidesa, la individualitat per sobre de la reflexió, la tranquil·litat i el col·lectiu. I sobretot com aquests sistemes de funcionament ens prenen allò més important: el temps per viure en comunitat.
Sembla que avui dia tinguem més interès en explicar quins són els fracassos dels joves actuals
Així doncs, ens estem imaginant altres escenaris possibles? I encara diria més, estem donant les eines i posant els recursos per tenir altres imaginaris? Sembla que avui dia tinguem més interès en explicar quins són els fracassos dels joves actuals així com la seva situació de vulnerabilitat –que, per cert, són fracassos dels quals nosaltres ens som responsables, així com de la vulnerabilitat i precarietat a les quals els estem exposant– que no pas en explicar, més enllà de les prohibicions, quines són algunes de les alternatives que ens poden ajudar a revertir aquesta individualització, aquest aïllament, aquesta incapacitat de relacionar-se entre iguals, aquesta vulnerabilitat emocional en la que es troben molts joves.
I una de les respostes la vaig trobar l’altre dia quan vaig tenir l’oportunitat d’acostar-me a un espai dinamitzat per joves, en el que ells estaven al centre de l’activitat en un espai públic d’un poble i podien ser qui volien ser sobre l’escenari. No hi havia cap jove enganxat al mòbil durant aquella estona; els joves parlaven entre ells i ballaven al ritme de qui estava cantant en aquell moment. Més de 15 joves van passar per l’escenari aquella tarda. I és que els joves, el que potser necessiten –de la mateixa manera que necessitàvem nosaltres quan ens organitzàvem als nostres barris per defensar el dret a l’espai públic i reivindicàvem un oci que no fos negoci per tal de desmercantilitzar les nostres vides– és tenir espais per poder relacionar-se, per poder decidir com es volen relacionar i a través de quines activitats; els joves necessiten que els adults els cedim poder per poder desenvolupar activitats que els agradin, que els permetin relacionar-se des de la igualtat. Quan els joves coneixen aquests espais, quan els joves parlen entre ells, quan tot deixa d’estar mediatitzat per un aparell i quan es dilueixen en la comunitat; els joves tasten una mica de la llibertat que en algun moment nosaltres també hem necessitat. Tasten el que és sentir, viure i responsabilitzar-se d’allò que estan vivint, d’allò que estan pensant i d’allò que estan fent.
Per tant, més espais per joves, més activitats pensades des dels joves i per a les joves, fora de la mirada adultocentrista, més comunitat i més espais autogestionats i polítiques de joventut pensades amb una mirada actual i menys prohibicions i assenyalaments cap aquells que, senzillament, estan vivint i sobrevivint en un món que, no ho oblidem, no són ells qui l’han construït. Si no els cedim el poder d’imaginar-se i fer realitat d’altres escenaris a la comunitat, ben segur que no ens en sortirem; ni ells, ni nosaltres.
