Entrevista

Anna Simó: “És urgent incidir en la igualtat d’oportunitats”

La consellera Anna Simó veu “imprescindible” assolir un acord polític en matèria d’educació que duri com a mínim dues legislatures i remarca que els reptes educatius són també els de la societat en general perquè estan interrelacionats, com ara l’abandonament escolar, la pobresa infantil o la segregació. Defensa que tothom pugui accedir a les activitats extraescolars i que els docents mereixen més reconeixement per la seva feina.

Catalunya ha reduït les dades d’abandonament escolar prematur (AEP) en passar del 16,9% del 2022 al 14% del 2023, segons les dades extretes de l’Enquesta de Població Activa. En el conjunt d’Espanya, la taxa és del 13,6% i l’objectiu europeu seria arribar al 9%. Hi ha una millora que no és suficient. Què s’ha fet i què cal fer per disminuir aquest abandonament?

El que importa, des del meu punt de vista, és tenir un bon diagnòstic de quines són les múltiples causes de l’abandonament, quins són els primers avisos que pot rebre el sistema sobre que un alumne pot acabar abandonant i posar les mesures perquè el sistema pugui oferir noves oportunitats a l’alumnat en cas que això passi. Per tant, estem parlant d’un treball personalitzat amb l’alumnat i d’una visió que no hi ha cap alumne que, com passava a la meva època, el que val va a batxillerat o el que no a FP; és a dir, que no hi ha cap alumne que valgui o no valgui. El sistema ha de trobar els recursos i el suport als centres perquè puguin fer en condicions la seva feina.

Precisament, al Departament estem acabant el pla estratègic contra l’abandonament escolar en què estem treballant en deu àmbits i, a més, el Consell d’Educació de Catalunya fa les seves jornades, enguany a l’Hospitalet de Llobregat i sobre abandonament escolar, per reflexionar-hi. El que cal és fer una bona detecció i posar bones mesures. I entenc que la diversificació d’itineraris per a l’alumnat, tenint en compte els diversos perfils i les diverses actituds davant del fet de l’aprenentatge, és una de les claus de l’aprenentatge personalitzat. En tot cas, és important tenir un pla de xoc, que el tindrem i el compartirem aviat, i que hi hagi aquesta cultura que tothom serveix i tothom té el seu talent, per mirar de trobar diversos itineraris i donar noves oportunitats a tot l’alumnat.

En aquests deu focus es contempla la pobresa infantil? Perquè l’alumnat més perjudicat acostuma a ser el més vulnerable. La setmana passada el Síndic de Greuges explicava en un informe que hi ha 400.000 infants vulnerables i també mencionava petits signes de millora, ja que el risc de pobresa ha passat del 28,6% al 27,5%. Quina resposta pot donar l’escola, i les institucions educatives, per oferir a tothom una educació de qualitat?

A l’escola se’ns demana tot. Tots els problemes socials, generats o no a l’escola, la immensa majoria no generats a l’escola, hem d’ajudar a resoldre’ls. Això jo intento veure-ho com una oportunitat del paper i del valor que es dona a l’educació socialment, però és evident, i això el Govern ho comparteix perquè n’hem parlat freqüentment, que l’escola sola no pot lluitar contra la segregació o contra les desigualtats d’origen de l’alumnat.

L’escola sola no pot lluitar contra la segregació o contra les desigualtats d’origen de l’alumnat

Crec que un bon pas és el pla de xoc contra la pobresa infantil que el Govern va aprovar a l’octubre a instàncies del Departament de Drets Socials  i que continua treballant-hi per abordar tots els reptes que tenim de país, que no estan aïllats els uns dels altres. Els reptes de l’educació no estan aïllats dels reptes que tenim socialment. I tenim un paper, evidentment. Jo defenso que és un paper per la igualtat d’oportunitats de l’alumnat i per l’equitat, però les coses no es resolen en quatre dies.

Ha parlat de la segregació. D’una banda, hi ha experiències, com la de Terrassa, que en cinc anys ha passat de ser de les ciutats amb els pitjors resultats a fer una gran remuntada, com indica l’índex de dissimilitud. D’altra banda, alguna vegada ha afirmat que en tres o quatre anys, “la segregació escolar en aquest país serà història”. 

Si continuem amb la dinàmica d’ara.

En què es basa?

Primer, reconeixent la valentia i l’encert dels signants del Pacte contra la Segregació Escolar, començant per la Sindicatura de Greuges. Després, d’en Josep Bargalló com a conseller d’Educació i de totes les organitzacions més representatives de la comunitat educativa i del món local. Treballem braç a braç amb la Sindicatura en aquest rendiment de comptes que hem tornat a fer, crec que és la via. I anant posant en marxa totes les eines que ens n’hem anat dotant per a la millora contra la segregació. El decret d’admissió –per planificar l’oferta– per mi ha estat una peça importantíssima, però es necessita la consciència dels ajuntaments i dels centres concertats. L’índex de dissimilitud –per a la distribució equilibrada de l’alumnat– de zona afecta a tots els centres educatius del Servei d’Educació de Catalunya d’una zona.

Jo aquí parlaria, a més de la Sindicatura de Greuges i del Departament d’Educació en el seu moment encapçalat per Bargalló, de tres perfils que són claus: la inspecció educativa, sense la qual això no seria possible; el món local, i els ajuntaments s’hi deixen el coll, i Terrassa ho ha fet; i els centres concertats, que han entès i han apostat per aquest pacte. I, evidentment, els docents i les direccions, però crec que aquestes tres figures són claus perquè la segregació escolar sigui història d’aquí uns anys.

Quin paper tenen les extraescolars en l’equitat de l’alumnat?

Per mi, el treball del fora escola, de l’educació a temps complet, és un treball d’enriquiment en la línia de la igualtat d’oportunitats i de l’equitat. Per això, em vaig comprometre a elaborar en aquests pròxims mesos un pla d’educació a temps complet, que hem de fer amb el món local i amb els departaments que ens poden ajudar, que subvencionen i fan ajuts per al lleure educatiu i el fora escola, el Departament de Cultura pel que fa a cultura popular i tradicional i a biblioteques, Vicepresidència, Presidència, Secretaria General de l’Esport… N’estic esmentant alguns, però em quedo curta. És important que fem aquest esforç i que tinguem aquest pla. Hem començat a trobar-nos i el primer que hem de fer és saber què estem fem cadascú per no solapar-nos i quantificar tot el que fan els ajuntaments i els diversos departaments perquè, per exemple, els plans educatius d’entorn són això, plans que van més enllà de l’horari lectiu, i podem comparar els resultats. Va més enllà de les extraescolars, és una aposta pel fora escola, amb dinamització i treball conjunt amb el món local, amb tallers enriquits, perquè els resultats educatius milloren. Per això, hi aposto.

Parlant de resultats educatius, l’informe PIRLS situava Catalunya a la cua en comprensió lectora, com PISA, afegint matemàtiques i ciències, i des del Departament s’han posat en marxa diverses mesures, com l’aposta per les biblioteques escolars o la formació del professorat. Hi ha marge de millora, però sovint diu que aquest tipus de projectes necessiten temps. Quan començarem a veure els resultats?

Per mi l’important és, i ho he dit al Parlament, alinear els objectius de totes les formacions polítiques, que poden ocupar aquest Departament en qualsevol legislatura, per garantir inversió i focalització en allò que acordem durant almenys dues legislatures. Sobre PISA, i no sempre se m’ha interpretat adequadament, jo dic que PISA no ens ha agafat per sorpresa perquè teníem PIRLS, del 2016, i teníem les competències bàsiques que fem anualment. A les competències bàsiques del 2022 ja es parlava de l’efecte pandèmia i es veien els resultats i, en aquell moment, el conseller Cambray va presentar quin era el pla de reforç de matemàtiques i lingüística, i l’any 2023 vaig veure brots verds en les competències bàsiques. El que hem de veure és si aquesta tendència es consolida el 2024, si ens quedem igual o si baixem.

Per tant, ja s’han tirat endavant mesures, i vam acordar amb una majoria de diputades i diputats la creació d’un grup de treball que en diem grup d’impuls de millores educatives format per 18 persones que han estat o estan en els centres. Els hem demanat, forçant molt la màquina, que en dos mesos puguin tenir conclusions. Per què? Perquè es puguin aplicar el curs vinent i que puguem preparar-ho.

Hi ha alguna iniciativa d’aquest grup de treball amb què no hi comptava i que li ha permès al Departament ampliar la mirada?

Jo vaig donar la benvinguda al grup quan va venir al Departament, acompanyada de part de l’equip, i em vaig comprometre a tornar a veure’ls quan acabessin la seva feina. Fins que no tinguin les conclusions sobre la taula, jo no les sé. Hem intentat que puguin treballar tranquils i preservant-los del focus mediàtic, sense estrès.

És possible un acord polític en matèria d’educació?

És imprescindible. Crec que el monogràfic al Parlament va ser una gran oportunitat. El va proposar Junts, estic convençuda que no tenia només l’objectiu d’assolir un gran pacte per l’educació, sinó de retre comptes per les seves desavinences amb el Departament, però, gràcies a aquell monogràfic, ara tenim un seguit de resolucions. No són resolucions globals i toquen diversos temes, però ara el meu esforç és mantenir la confiança per poder anar avançant tots plegats perquè hi hagi una continuïtat en aquelles polítiques que acordem i en les inversions que pertoquen fer en el sistema durant almenys vuit anys.

Els reptes en el món educatiu són enormes: abandonament, segregació, inclusiva, extraescolars, educació emocional… Tot, bé i a curt termini, no és possible. Quines serien les prioritats que es podrien pactar?

Tot és prioritari, però per mi l’urgent són totes aquelles polítiques que incideixin positivament en la igualtat d’oportunitats, en l’equitat del sistema. Ja sé que és molt genèric perquè ho engloba tot, perquè crec que és el gran repte que tenim ara, i és el que ens està donant les proves de competències bàsiques. Totes les avaluacions que estem fent de sistema, com PIRLS i com PISA, que també ens estan indicant que aquí hi ha un problema de desigualtat social, socioeconòmica, com indica la feina que va fer Lucas Gortázar i el seu equip analitzant PISA, amb aquells gràfics tan demolidors sobre on es trobava la pedra de toc dels resultats educatius. Segregació i, sobretot, l’origen socioeconòmic de les famílies. La desigualtat. Per això es confia tant en l’educació. A mi m’agrada girar les coses. Per això se li exigeix tant a educació. Perquè crec que és la millor eina, amb el permís del Departament de Salut i de Drets Socials, és la millor eina de política pública per fer un abordatge d’arrel de les dificultats que com a societat tenim de justícia social i igualtat d’oportunitats per a tothom.

L’urgent són totes aquelles polítiques que incideixin positivament en la igualtat d’oportunitats, en l’equitat del sistema

Entre les mesures que s’han pres per millorar resultats acadèmics i afavorir l’hàbit lector, hi ha les biblioteques escolars. Un dels factors que fa que els infants llegeixin més, segurament és que tinguin referents, familiars i de docents, que agafin llibres. Les famílies i el professorat llegeixen poc?

El que ens diuen les evidències, les dades, és que les famílies sense biblioteca pròpia, i no em refereixo a grans biblioteques, sinó a famílies sense hàbit lector, solen tenir infants amb poc hàbit lector i sense vocació de llegir. Aquí és on entra l’escola, la biblioteca escolar i tota la feina del currículum d’infantil i de primària. Però els infants estan a l’escola un temps i, per això, en el marc del Pla del Llibre i la Lectura, i ha mesures de treball amb les famílies, que són mesures amb les quals des d’Educació ens hem compromès. L’escola també ha de fer, en aquest cas, de compensatòria a l’hora d’acompanyar i d’activar les famílies que no tenen hàbit lector.

Una altra mesura té a veure amb perfeccionar la formació del professorat per traslladar millor l’aprendre llegint, les matemàtiques o el català. Si es posa el focus ara, és perquè abans no se n’havia focalitzat prou?

Jo puc parlar del que estem fent ara, de l’anàlisi. Crec que la confrontació demagògica sobre mètodes, sobre si és millor aprendre amb el ma-me-mi-mo-mu o amb l’enfocament global en la lectoescriptura, no és el debat, amb tots els respectes. El que sí que cal és que cada centre, cada docent, a infantil i primària sobretot però també a secundària, pugui fer la seva reflexió sobre si el sistema, el mètode mixt o no, que esta tirant endavant des de fa anys amb la lectoescriptura, li dona resultats òptims amb l’alumnat que té ara, no amb el que tenia fa 20 anys. Ara hi ha un alumnat acostumat a molts estímuls, que té un temps de reflexió i d’atenció molt més curt que el que teníem llavors. Aquesta reflexió ja em semblaria una gran reflexió, i és en el que estem acabant de treballar i que presentarem en els pròxims dies als serveis territorials i als coordinadors pedagògics i caps d’estudi.

Amb tantes mesures, pot ser que a vegades es prenguin decisions massa ràpid o sense tenir en compte alguns punts de vista? La setmana passada es va anunciar que no es farien les proves orals de català de les competències bàsiques i, en menys de 24 hores, es va dir que es farien amb alguns canvis.

Enguany, hi ha les primeres proves Lomloe de diagnosi de mitja etapa, és a dir, de 4rt de primària i 2n d’ESO. Són unes proves que el Departament havia treballat amb l’obligatòria, que era matemàtiques i comunicació lingüística, i nosaltres hi afegim ciències, perquè vam considerar que era bo fer-ho. No són proves externes, les ha de passar el mateix centre, són diagnòstiques. Quan vaig analitzar-ho i vaig escoltar el que em deia el Consell Superior d’Avaluació, el que en aquell moment em deia el president era que estàvem posant molta atenció als centres en avaluació, perquè tenim les competències bàsiques de final d’etapa, les orals de les quatre llengües al final d’etapa, a més a més, les noves de Lomloe… I avaluar tant els centres, jo crec que no és bo. No podíem deixar de fer les de competències bàsiques ni unes que estan prescrites per llei, que són les Lomloe. Vaig dir, concentrem-nos en això i mentrestant preparem una bona prova, censal, externa, per a l’any 2025, que no recaigui sobre el pes del centres; així tindran dues i no tres. Això, sense jo pensar en conseqüències que podrien tenir sobre el Pacte Nacional per la Llengua.

En el moment en què comuniquem als centres, després de parlar amb les direccions, que enguany extraordinàriament no es faria i que l’any vinent continuaríem, hi ha un neguit des del Departament de Cultura, la Plataforma per la Llengua i Junts. I se’ns diu que això és com si es deixés de treballar per la llengua. Que no és així, que continuem treballant, estem oferint 5.500 places de C2 per als docents, estem fent cada vegada més activitats als centres pel català i per a la millora del català, i estem avaluant més. Les proves d’avaluació de mitja etapa analitzen comprensió lectora i oral en català i castellà, que aquestes no hi eren. A més a més, tenim les de comprensió oral, lectora i expressió escrita a primària de competències bàsiques, i les de comprensió oral i lectora a secundària. És a dir, estem analitzant fins a tres vegades en dues etapes; però, parlant amb Plataforma per la Llengua, vaig dir, d’acord, que hi hagi una anàlisi el 2024, fem una mostral externa, amb tres o quatre mesos per organitzar-la, però que no importuni els centres, que era la meva idea inicial, no sobrecarregar els centres. Aquest va ser el canvi i aquesta és la base que ho va motivar, per responsabilitat i criteri.

La sobrecàrrega dels centres és alhora la saturació dels docents. Començàvem el curs amb 81.335 docents, 1.190 més que el curs anterior. Hi ha més docents que mai. S’han fet oposicions. Però falten professionals per fer substitucions. Com és que els números no surten?

En determinades especialitats –falten–. A infantil i primària, no. A secundària. Se’ns van jubilant docents i la professió docent és una sortida per a moltes persones que han estudiat els seus graus especialitzats: enginyeries, filologies, etc., però no és suficient. Entomo tota la responsabilitat que tinc com a Departament perquè les coses es facin millor i, per això, ara, amb els sindicats, hem acordat que abans d’acabar el mes de febrer els farem una sessió monogràfica de totes les mesures que estem prenent per intentar millorar la provisió de llocs de treball, de baixes, etc. I, si hi ha alguna idea més, digueu-nos-ho, i ho tirem endavant.

A mi em dol quan sento crítiques demagogues i poc respectuoses amb la feina dels docents

Hem pres mesures que són bones, com ara pactar àmpliament amb els sindicats el gener del 2023 la reducció d’una hora lectiva, això ens ha assecat la bossa. Són mesures que hem pres i que tenen altres efectes. Per tant, per intentar flexibilitzar la borsa o intentar promoure vocacions, necessitem quatre anys mínim. Cal que l’alumne de batxillerat o de formació vocacional superior vulgui fer el pas; això no és immediat, però estem treballant-ho, farem una campanya que ja la tenim gairebé dissenyada per incentivar l’alumnat que faci filologies. Els sindicats també han de donar la seva versió: paga millor, millora les condicions als centres i veuràs com tindràs més docents. Jo crec que no és suficient, però no vull esmenar la plana als sindicats i per això volem parlar-ne.

Tradicionalment, hi ha hagut una tendència a emmirallar-se en països com Finlàndia, però en les últimes dècades el gran canvi educatiu s’ha donat a Portugal, que és més proper culturalment i geogràficament: en 20 anys ha passat d’unes taxes d’abandonament del 50% al 6% gràcies a acord polític, educació obligatòria fins als 18 anys, inclusió, menjador escolar gairebé gratuït, inversió en extraescolars… Ho han estudiat?

En vam parlar amb el ministre (d’Educació portuguès) João Costa, que va venir aquí. Ens vam reunir, vam coincidir amb moltes anàlisis i el vaig presentar en una conferència al Cercle d’Economia. A més, la Direcció General d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa va anar amb entitats de l’àmbit educatiu a Portugal a veure el sistema d’educació a temps complet. Jo crec, però, que no ens em d’emmirallar, en el sentit de copiar fil per randa, en Finlàndia o Portugal, sinó que el que hem de fer és treballar sobre evidències internacionals, veure si allò que funciona a nivell internacional és aplicable o no aquí i respondre als reptes que tenim aquí. També podem parlar d’Uruguai, de Xile i d’altres països que tenen una educació a temps complet. Es tracta de tenir el teu propi model i fer polítiques educatives des de les evidències.

No començarem a partir del 12 de setembre

L’inici de curs vinent serà… La setmana del 2 de setembre o la del 9 de setembre?

Espero d’aquí pocs dies ja poder parlar de calendari i fer proposta. Ara hi estem treballant i aviat podrem fer retorn amb les direccions, els sindicats i el Consell d’Educació de Catalunya. El que sí que dic és que no començarem a partir del 12 de setembre. El que haig de fer és escoltar el que se’m diu: si hi ha temps, si no hi ha temps, i les implicacions que té durant la resta del curs. Jo he de fer entendre que per mi és un guany que els alumnes puguin començar abans i, per tant, hem de trobar aquest equilibri que crec que necessita la comunitat educativa i el Departament per recuperar confiances. La confiança no passa només per la presa de decisions, sinó per la manera com les prens: escoltant i respectant l’altre. Després, pots estar d’acord o no amb la presa de decisions.

D’aquí no res no ens adonarem i arribarà el nou de curs. Algun missatge que vulgui donar?

Tots els d’aquesta entrevista però, en tot cas, insistir que socialment s’ha de valorar molt la feina que fan els docents i els professionals de l’educació. A mi em dol quan sento crítiques demagogues i poc respectuoses amb la feina dels docents. Comptem fins a deu abans de fer-ho i posem en valor la feina que fan. Crec que és molt millor treballar sentint-se reconeguts per les famílies, que no vol dir acríticament, per la seva administració educativa, per seva la consellera i per la societat en general. Després, jo haig de fer tot i més perquè treballin en millors condicions als centres, però sí faria una crida social de suport i reconeixement.