Un dels persistents dilemes en la política educativa és quins són els criteris que han de guiar el disseny de l’oferta educativa en la Formació Professional (FP): segons les suposades necessitats del mercat laboral, segons l’observada inserció laboral de cada itinerari, segons la demanda dels i les joves o en funció del sistema productiu que es pretengui projectar en un futur. Les dades ens demostren que les preferències entre aquests criteris no sempre coincideixen i que l’encaix no sempre és fàcil.
Sigui com sigui, el desequilibri de l’oferta d’FP en clau de gènere és molt destacat: 15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen en els Cicles Formatius de Grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois, 4 d’elles amb un 96% de presència masculina: instal·lació i manteniment, fabricació mecànica, transport i manteniment de vehicles i electricitat i electrònica.
I aquest enorme desequilibri en l’oferta formativa a què respon? El primer que ens pot venir al capdavant és perquè simplement hi ha més nois que opten per aquesta via formativa. I aquí és quan les evidències trenquen el sentit comú i fan necessàries recerques i reflexions que vagin més al fons de la qüestió. La distribució de l’alumnat en CFGM per sexe el curs 2020/21 era de: 57,8% nois i 42,2 noies. Aquestes dades seguien el mateix patró de paritat en els cicles formatius de grau superior, però no per a la FP Bàsica on clarament hi havia una major presència de nois, concretament un 70%.
Malgrat l’observada paritat de participació de nois i noies en l’FP, el que sembla innegable és que històricament un gran sector de les branques de la FP ha estat més pensada i dissenyada per als nois. I aquí una altra vegada caldria preguntar-se el perquè. Són diversos els supòsits que es poden plantejar sobre aquest tema: l’FP ha estat la via pensada per a l’alumnat amb trajectòries educatives menys reeixides (més suspesos, repeticions, participació en grups de diversificació curricular) i aquí estan sobrerepresentats els nois?, és que això respon a una major masculinització de les ocupacions per a les quals qualifica l’FP, sobretot els graus mitjans? Encara que intueixo que la resposta és una combinació entre tots dos factors, per a mi, la pregunta rellevant és què fem sobre aquest tema: creiem que és important modificar aquest fort biaix de gènere en l’FP? Per què, per a què, com?
En els últims anys, la formació professional s’ha presentat com una de les receptes clau per a reduir les taxes d’abandonament escolar primerenc per diverses de les seves particularitats: es tracta d’un itinerari més curt, més especialitzat en un ofici i gaudeix d’una inserció laboral més immediata, entre altres aspectes a destacar. D’altra banda, en els últims anys, encara que de forma moltíssim més modesta, estem prestant major atenció a les noies que deixen els estudis de manera primerenca. I aquí hem de preguntar-nos: aquesta clara masculinització de l’oferta de la FP podria estar frenant a un sector d’aquestes noies a continuar amb la seva trajectòria educativa? Si és així, semblaria necessari intervenir políticament sobre aquest tema.
Els escassos estudis que s’han focalitzat a explorar com són les trajectòries i experiències educatives de noies que opten per itineraris masculinitzats ens asseguren que per a res és un camí de roses. Les noies que opten per itineraris formatius masculinitzats han de fer front a un gran nombre de desafiaments en contrast amb els nois que s’escolaritzen en sectors tradicionalment més feminitzats. Primer, en el seu pas pels estudis experimenten un major qüestionament de les seves destreses i han de fer majors esforços per a demostrar la seva vàlua que els seus companys. A més, l’evidència ens mostra que han d’enfrontar-se a un llenguatge pejoratiu i a actituds condescendents per part dels seus parells homes. Posteriorment, en la seva inserció en el mercat laboral aquestes dificultats no sols continuen, sinó que empitjoren. Les noies en itineraris laborals masculinitzats han de fer front a una major dificultat per a ser contractades, més enllà de la precarització generalitzada de les dones en el mercat laboral.
Llavors, quina és la solució a totes les qüestions plantejades fins al moment? Caldria intentar confrontar aquestes pautes de discriminació que experimenten les dones en itineraris formatius masculinitzats? Hem d’ampliar l’oferta d’itineraris professionals estereotipadament femenins? Hem d’ampliar l’oferta de cursos menys esbiaixats en termes de gènere? Personalment, no tinc una resposta clara. El que sí que tinc clar és que és fonamental que la fi no ha de ser buscar la paritat en les estadístiques de participació d’alumnat en l’FP sinó, més aviat, transformar les institucions educatives: revisar els continguts que s’ensenyen en aquesta etapa educativa, repensar les estructures organitzatives i les plantilles de docents, modificar les cultures institucionals i la forma en la qual operen de manera que ens assegurem que nois i noies li vegin sentit al que estan aprenent, i sobretot, se sentin a gust en el seu pas per l’escola. També és fonamental incidir en les etapes educatives anteriors i aquí l’orientació educativa té un paper clau. Cal contribuir a ampliar els horitzons i les expectatives educatives i laborals de les noies perquè cap jove s’autoexclogui de cap itinerari formatiu (com passa amb l’oferta STEM responent a les sigles en anglès de Science, Technology, Engineering and Mathematics) per sentir que no és capaç.
Finalment, hi ha en l’actualitat una fixació acadèmica i política amb què més noies estudiïn carreres universitàries STEM. Per què tot el debat sobre el biaix de gènere en l’educació se l’emporten les carreres universitàries STEM? Per què no ens preguntem per què no volem que més noies optin per itineraris masculinitzats en sectors menys qualificats? No soc ingènua, intueixo la resposta. Però per a mi, l’important és que hem de posar tota la nostra obstinació a resignificar què vol dir que una professió sigui feminitzada i masculinitzada, que intentem equilibrar el menor prestigi i les pitjors condicions de les professions feminitzades, que valorem com a societat les professions que no es traslladen a un valor productiu en el mercat laboral però que dediquen la seva jornada a cuidar les nostres persones més vulnerables, que els oferim d’una vegada per sempre unes condicions dignes com en la resta de professions que sí que gaudeixen d’un major reconeixement social.
