Opinió

El menyspreu al professorat

L’educació torna a estar sobre la taula. Des dels informes PISA, que ens donaven uns resultats que alguns no s’esperaven, tothom s’ha bolcat a analitzar què havia passat. La veritat és que feia temps que se sabia que les polítiques educatives del nostre Departament d’Educació durant els últims anys, no funcionaven. Les queixes dels sindicats, amb vagues incloses, de molts professionals, d’alguns analistes i de moltes famílies, ho feien evident, però el Departament, curiosament, no se n’havia assabentat.

De tot el que està passant a l’educació a Catalunya, hi ha un aspecte que a mi em sembla molt important i que no se’n parla suficient: el menyspreu del professorat, sobretot en els centres públics. Un menyspreu que es manifesta amb protestes, desànim, estrès, malestar, deserció, i una gran desil·lusió. Si partim de la base que a l’aula qui cuida i ensenya els infants i adolescents és el professorat, que aquest estigui cansat i empipat és la pitjor cosa que li pot passar a l’educació. I si, a més, des de l’Administració, els mitjans de comunicació i les famílies, se sent menyspreat, és encara més difícil treballar amb ganes i il·lusió.

Un menyspreu que es manifesta amb protestes, desànim, estrès, malestar, deserció, i una gran desil·lusió

I, a més de ser negatiu per l’educació de l’alumnat, a mi, personalment, em sap un greu especial. Primer, perquè jo sí crec que l’educació és el futur, ja que a l’aula, infants i adolescents aprenen coneixements, valor, actituds i ideologia, i això vol dir que la societat del demà tindrà molt a veure amb l’educació d’avui. Però també perquè, per a mi, la docència ha sigut una experiència molt positiva i, per sort, he viscut èpoques en què majoritàriament, el professorat treballava amb un cert entusiasme i, fins i tot, amb il·lusió.

I per què parlo de menyspreu al professorat? Doncs és una llista molt llarga, però jo assenyalaré alguns aspectes que crec han portat a aquest desànim col·lectiu.

El menyspreu del Departament és un dels més importants, ja que se suposa que, ja que l’educació pública és “la seva”, l’hauria de cuidar, o sigui, hauria de cuidar els seus treballadors i treballadores. I no ho fa. No ho fa perquè no escolta, no fa cas, no es fa càrrec de les dificultats que molts docents troben a les seves aules, perquè imposa horaris sense sentit, redacta currículums impossibles d’entendre, carrega amb una burocràcia absurda, imposa metodologies que no funcionen i, finalment, quan els resultats són dolents, li dona la culpa aquest mateix professorat que fa temps anava avisant de com estaven les coses.

L’educació és el futur, ja que a l’aula, infants i adolescents aprenen coneixements, valor, actituds i ideologia

Tenim, malauradament, un sistema educatiu totalment segregat, una doble xarxa que fa que l’alumnat es concentri per classe social en uns mateixos centres i això implica que hi ha un munt de centres públics d’“alta complexitat” que no vol dir més que han permès que es concentri en uns mateixos centres l’alumnat amb més dificultats, socials, econòmiques, culturals i psicològiques. Però això no es té en compte i ni se soluciona, es dóna per suposat que el professorat ja se’n sortirà, encara que la quantitat d’alumnes per aula amb problemàtiques diverses faci dificilíssim fer bé la seva feina. I això crea malestar i frustració.

D’altra banda, amb les ganes de ser els “més innovadors del mundo mundial”, han anat implementant mesures que no han fet més que complicar la vida al professorat i, a més, sense resultats positius. Primer va ser l’EscolaNova21 que, sense cap criteri clar ni cap avaluació coneguda, quatre organitzacions privades van decidir quines escoles eren les “avançades” i quines no, menyspreant la tasca quotidiana i els bons resultats de moltes escoles que, sense cap propaganda, feien molt bé la seva feina, i van obligar a molt professorat a adaptar-se a allò que aquestes quatre organitzacions havien decidit que era “el millor per l’alumnat del segle 21”. Després es va demostrar que no era així, però ningú es va fer enrere. I tot plegat el que aconseguir va ser augmentar la segregació, aquesta vegada dins la pública, i augmentar la competitivitat entre els centres, cosa totalment nefasta en un sistema educatiu públic que, se suposa, s’hauria de basar en l’equitat i la cooperació, i no en la desigualtat i la competència.

Aquesta competitivitat, a més, ha obligat els docents a convertir-se en “publicistes” i organitzar unes “portes obertes” per tal de captar els “millors clients” per a la seva escola o Institut. El que, a més de no ser aquesta la tasca que li correspon al professorat, és una barbaritat pel que significa. El sistema públic d’educació és un tot i el departament hauria de vetllar perquè tots els centres fossin d’igual qualitat i les famílies no haguessin de peregrinar centre per centre per poder “escollir el millor”. Hem acabat que més sembla que els centres públics siguin una sèrie de “franquícies” del Departament que no pas formant part d’un sol sistema educatiu.

Diners i diners per comprar aparells que ningú ha demanat i que, cada cop està més clar que la seva utilitat és molt limitada pel que fa a un millor aprenentatge

I tot això ha estat possible gràcies a un Decret de direccions i un Decret de plantilles, que ha tancat la boca a una part molt important del professorat, sobretot el que era interí o ocupava una plaça “a dit”, i el seu lloc de treball depenia de la voluntat de la direcció. Donar aquest poder a les direccions ha estat un dels errors més grans del departament. Només dir, que som l’única comunitat autònoma en què això es practica. I dic que ha sigut un gran error, primer perquè l’educació és una tasca col·lectiva i no pot dependre d’una persona o un petit grup de persones, però sobretot perquè això ha degradat la funció del professorat, ha limitat la seva capacitat de participar en les decisions del centre, ha destruït la democràcia i ha convertit els claustres en llocs on no es discuteix res,  ha obligat els docents a competir entre ells i elles per conservar la plaça, ha obert la porta a prevaricacions, injustícies i equivocacions. I, evidentment, ha creat un gran malestar.

Entre les moltes imposicions del departament, via direccions i amb el silenci del professorat, podem parlar de la seva dèria per” les pantalles”. Diners i diners per comprar aparells que ningú ha demanat i que, cada cop està més clar que la seva utilitat és molt limitada pel que fa a un millor aprenentatge. Quan la persona que està a l’aula demana menys alumnes, més hores per coordinar-se, per atendre les famílies, més professionals per atendre la diversitat i dur a terme l’“escola inclusiva”… I res d’això arriba perquè “no hi ha diners”, però de cop arriben pissarres digitals, tauletes, ordinadors, i fins i tot nou mobiliari… Que ningú ha demanat, un es pot imaginar que això es viu, perquè ho és, un menyspreu pel professorat.

Una altra de les imposicions són un grapat de “metodologies” que, en molts casos, impliquen un augment substancial de feina i uns molt mals resultats. O sigui, fer treballar més en actuacions que el mateix professorat està veient que no funcionen, és un altre menyspreu i una font de malestar. I podríem parlar de “l’aprenentatge per competències” (que ningú té clar exactament què vol dir), dels “aprenentatge per projectes” que no té res d’innovador i fa molt temps se sabia que no funcionava, per un aprenentatge de les matemàtiques (Innovamat) que ha obligat, sobretot als/les mestres de primària, a abandonar tot el que feien (i funcionava) per una tècnica que no saben ben bé com funciona i que les famílies no entenen res. I tot això, perquè quan arribin els PISA es demostri que no ha funcionat. Com s’ha de sentir el professorat que ha hagut de canviar els seus mètodes perquè així ho ha decidit la direcció del centre, via Departament-Fundació Bofill, que ha hagut de fer un sobreesforç per una cosa que ningú havia avaluat ni comprovat la seva eficàcia? No és això un menyspreu per la tasca dels i les mestres?

Fer treballar més en actuacions que el mateix professorat està veient que no funcionen, és un altre menyspreu

I, finalment, resulta que ara els docents “no han d’ensenyar”, han “d’acompanyar” i, sobretot han de vetllar “per la salut emocional” del seu alumnat. O sigui, que els hi estan dient que ja no han de fer de mestres, com s’ha fet tota la vida, ensenyant el seu alumnat, sinó que han de fer de “coaching”, han de fer cursets d’autoajuda, de constel·lacions, de ioga… I de teràpies vàries, algunes terriblement dubtoses. No és això una manera de degradar la tasca dels docents? I, per tant, d’augmentar el seu malestar?

Però no solament és el professorat. En els centres hi ha també altres professionals que tenen les seves demandes, tampoc escoltades, i que són de clara injustícia: sobretot pel que fa a les seves condicions laborals, diferències de salari per la mateixa feina i precarietat laboral. Tot plegat fa augmentar també el malestar en els centres.

Podria continuar, però crec que bàsicament, és molt important que des dels responsables de l’educació d’aquest país, vetllin per una educació pública que sigui de qualitat i per això el primer que han de fer és respectar el professorat, escoltar el que diuen que passa a l’aula, fer cas de les seves demandes i no imposar qualsevol invent abans d’haver-se assegurat que realment val la pena. Cal retornar la dignitat a la funció docent i el respecte que es mereixen els seus treballadors i treballadores. Cal confiar en ells i elles i no només en “experts” que no estan al peu de l’aula i que, moltes vegades, no saben ben bé del que parlen. Cal retornar el benestar i la il·lusió a les persones que es dediquen a formar i educar els nostres infants i joves.

Si el Departament, que és el titular de l’educació pública, no respecta els seus docents, com volem que l’alumnat els respecti? I sense respecte no hi ha educació possible. I sense il·lusió és molt més difícil educar. I sense les condicions i els recursos necessaris, és del tot impossible.