La guerra és incompatible amb la democràcia, la justícia social o la llibertat. Secundar-la, contribuir al fet que es cronifiqui, també. Igual que la inacció, el silenci còmplice o fins i tot el suport al genocidi a Palestina. Igual que l’existència i ampliació de l’OTAN. Igual que els cridats a preparar-nos per a una tercera guerra mundial de dirigents europeus. El mateix que l’augment de pressupostos per a la guerra. El mateix que les inversions en armament i en destrucció el retorn de la qual, mitjançant deute, serà exigit als pobles que sofreixin aquestes guerres i que establiran “governs a distància” d’aquests pobles en mans dels països, la banca i els fons financers que posseeixen aquests deutes (com es fa a Llatinoamèrica, Àfrica, etc.).
Els discursos bèl·lics “patriòtics”, narratives de salvació a través de la guerra i el genocidi, només contribueixen a l’auge dels neofeixismes. Com estem veient en el règim sionista d’Israel (governat per ultradretans) o als Estats Units (poca diferència real hi ha entre Bush i Trump) o en la vella Europa (amb cada vegada més governs en mans de l’extrema dreta o la dreta extrema).
Enfront de la deslegitimació permanent de la democràcia per part del neofeixisme i la dreta extrema, excepte quan els serveix a ells per a arribar al poder i continuar controlant-lo, hem de donar exemple per part de la comunitat social i educativa, començant pels centres educatius públics (ja sabem que els concertats tenen amos i ideologia “pròpia”), d’una pràctica educativa democràtica radicalment coherent. Una pedagogia democràtica que s’orienti a la formació de ciutadania crítica que sigui capaç de defensar l’actual democràcia representativa existent, però que també sigui capaç d’imaginar i avançar cap a una democràcia participativa real.
Per això, consolidar les febles democràcies que tenim passa inexorablement per exigir als nostres dirigents, que han estat triats en democràcia, que detinguin les guerres o els genocidis com el de Palestina o el Congo. Perquè les futures generacions creguin realment en la democràcia això és avui un objectiu tan urgent com necessari, que no sols salvarà vides i l’immens sofriment de milions de persones, sinó que apuntalaran les democràcies existents i la democràcia com a valor i dret fonamental. No hi ha democràcia sense justícia social, sense igualtat i sense pau.
La guerra és incompatible amb la democràcia, la justícia social o la llibertat
No obstant això, els dirigents europeus, en la seva boja deriva autoritària, ens anuncien que ens preparem per a una tercera guerra mundial amb l’epicentre a Europa, com ha declarat la ministra de la guerra espanyola, Margarita Robles. En la seva boja deriva antidemocràtica, enfront de les immenses manifestacions dels seus pobles, continuen permetent i fins i tot encoratjant el genocidi a Gaza, tancant l’orella davant el genocidi al Congo (no sigui que es posi en perill l’extracció del coltan per als nostres telèfons), ampliant l’OTAN i augmentant el finançament militar amb els nostres impostos, amb els impostos dels pobles als qui volen manar a matar-se entre ells. Què vagin els seus fills i filles! Si volen la guerra, que siguin ells i elles els qui es matin entre si!
Per això hem d’educar en els centres educatius en i per a la democràcia, des del compromís inequívoc d’una educació per a la pau. Una educació democràtica per a la pau des d’una Pedagogia de la Desobediència davant el rearmament militarista i genocida.
Una pedagogia democràtica exigeix la pràctica de la desobediència civil activa contra un sistema injust que permet el genocidi (com ha documentat la relatora de l’ONU, Francesca Albanese) de més de 32.000 palestins per un règim que se sap impune davant la comunitat internacional, que mata de fam a la població i justifica l’apartheid a Israel per interessos econòmics i geoestratègics. Un sistema que extreu recursos del Congo a costa d’un altre genocidi silenciat. Que augmenta obscenament els pressupostos per a la guerra mentre una de cada cinc famílies no pot pagar la calefacció de la seva casa a Espanya i el 26,5% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social.
Una pedagogia democràtica exigeix la pràctica de la desobediència civil activa contra un sistema injust que permet el genocidi
No podem continuar sent “indiferents” ni “obedients” davant un model social, econòmic, ideològic i polític que justifica i condueix a la violència, la desigualtat, la insolidaritat, el saqueig del bé comú, l’ecocidi del planeta, l’odi a l’indiferent, la intolerància i el fanatisme. La veritable munició d’aquest model no són només les bales de goma o el gas lacrimogen; és el nostre silenci i la nostra indiferència còmplice.
Com diu Howard Zinn, la desobediència civil no és el nostre problema. El nostre problema és l’“obediència civil”. El nostre problema és que multitud de persones a tot el món han obeït els dictats dels líders dels seus governs i han anat a la guerra, on milions han mort per causa d’aquesta obediència… El nostre problema és que a tot el món la gent és obedient davant la pobresa i la fam, davant l’estupidesa, la guerra i la crueltat. El nostre problema és que la gent és obedient mentre les presons estan plenes de pispes i els grans lladres regeixen el món. Aquest és el nostre problema.
Hem de convertir els centres en autèntiques escoles de democràcia per a qüestionar aquest model social tan absurdament injust i per a construir alternatives pacífiques, justes i en pro del bé comú siguin una estratègia habitual que corresponsabilitza l’alumnat, no sols en la dinàmica democràtica dels centres, sinó en la construcció d’una altra societat i implica a tota la comunitat educativa en la convivència i la defensa de la pau de manera radical.
El nostre problema és que a tot el món la gent és obedient davant la pobresa i la fam, davant l’estupidesa, la guerra i la crueltat
En aquests dies totes les matèries, totes les assignatures, tot el professorat hauria d’incloure en les seves classes, en el seu temari, les arrels del genocidi palestí, les causes del genocidi al Congo, la història del conflicte a Ucraïna, les conseqüències de l’augment dels pressupostos per a la guerra, el qüestionament dels anomenats de dirigents europeus a una tercera guerra mundial en sòl europeu… En matemàtiques, en llengua, en coneixement del mitjà, en música, en educació física, en totes i cadascuna de les matèries.
La millor democràcia que s’aprèn a l’escola pública és la que es viu en ella. Educar en i per a la democràcia, com una manera d’aprendre a conviure en igualtat, en pau, en justícia social i en llibertat, implica que les pròpies escoles siguin un exemple de democràcia i de convivència. Perquè dels joves que avui s’estan formant dependrà la democràcia del demà. De la seva implicació en la resolució dels conflictes i del seu compromís amb la pau i la democràcia dependrà avançar i consolidar una democràcia forta i assentada i la construcció d’una societat més justa i la prioritat de la qual sigui el bé comú.
Com plantegen Nichols & Berliner (2007): “Hauríem de ser el número u en el món en percentatge de joves de 18 anys que estan políticament i socialment implicats. Molt més important que les nostres puntuacions en matemàtiques i les nostres puntuacions en ciència és la implicació de la generació següent en el manteniment d’una democràcia real i en la construcció d’una societat més justa per als quals més la necessiten: els joves, els malalts, els ancians, els aturats, els desposseïts, els analfabets, els famolencs i els desemparats. S’haurien d’identificar les escoles que no poden produir ciutadania políticament activa i socialment útil i divulgar les seves taxes de fracàs en els diaris”.
