A partir d’aquestes afirmacions, em va venir al cap La escuela del mundo al revés de l’Eduardo Galeano, aquella en què “s’ensenya a patir la realitat en lloc de canviar-la, a oblidar el passat en lloc d’escoltar-lo i a acceptar el futur en lloc d’imaginar-lo”. Com pot ser que a l’escola no hi tingui lloc la felicitat? Com pot ser que l’alumnat no pugui cercar-la? És que només hi ha una felicitat?
És veritat, que durant les últimes dècades, i sobretot després que Margaret Thatcher afirmés que l’objectiu era “canviar el cor i l’ànima”, el concepte de felicitat s’ha enfosquit. Com argumenten Eva Illouz i Edgar Cabanes, l’ideari neoliberal, les polítiques basades en la indústria de la felicitat i una part de la neurociència, s’han apoderat del concepte i dels possibles significats, deixant-lo en mans de l’individualisme que té com a principis fonamentals: crear individus que desvarien en creure’s capaços de treure el millor de si mateixos, oposar resistència als sentiments negatius i esdevenir controladors dels pensaments i dels desitjos, sense deixar-se influenciar pels factors de l’entorn.
Però tot i aquests fets, no podem regalar aquest absolut tan preuat, els seus significats i la seva recerca amb tanta facilitat. Encara més, tenint en compte l’educació problematitzada i alliberadora de Paulo Freire, l’escola que tingués en compte la felicitat hauria de contrarestar aquesta felicitat fictícia i els seus significats buits, a través de dotar d’espais i de temps per poder construir significats conjunts. Així, des de la praxi (acció i reflexió), aconseguiríem reivindicar i resignificar el concepte contraposant-lo a l’imposat pels opressors, ja que hi ha, i, hi ha d’haver, altres formes d’entendre la felicitat i una escola que busca la felicitat per l’alumnat. Per exemple, aquella felicitat que cavalca entre la sensibilitat i la intel·lectualitat.
Semblaria que amb tota la controvèrsia de l’educació emocional estiguem creant burros feliços i no ciutadans inconformistes; és millor ser homes insatisfets que porcs satisfets, que diria John Stuart Mill. És a dir, alumnat que busca el plaer superficial basat en l’emoció i que no busca anar més enllà i cercar els plaers superiors. No obstant això, que la poesia, la literatura, la filosofia o les ciències, no són disciplines que fonamenten l’educació de savis insatisfets? Que no són aquestes, psicotècniques que conviuen entre l’emoció i la raó, per tant, entre les dues felicitats utilitaristes?
Veig diversos models a l’escola que volen teixir ponts entre la reacció i la cognició. Per exemple, quan a part de prendre consciència que tenim un volcà a dins, s’analitzen les situacions, es reflexiona sobre els possibles factors que ens porten al malestar i les injustícies personals i socials per transformar-les. O també, el nou sentit socioemocional de l’àrea de matemàtiques, ja que pretén buscar l’equilibri entre la comprensió emocional personal i sociohistòrica, i la reflexió del context i dels coneixements apresos, per aprendre les matemàtiques. Altra vegada, em fa pensar que si menyspreem aquestes realitats i ens enceguem amb els dogmes, estem construint l’escola del món al revés, aquella que afirma que els pobres feliços són burros, i no són burros perquè siguin pobres i feliços, sinó que són pobres i feliços perquè són burros.
Tant de bo aconseguim sortir dels debats i discursos dicotòmics (felicitat no, felicitat, sí; projectes no, projectes sí; llibres no; llibres sí) i aconseguim crear espais de debat profund i públic
Un altre exemple de felicitat, seria aquella que només és apta pels que no són egoistes, ja que la mateixa felicitat depèn de la felicitat dels altres. Podria l’escola obviar aquesta felicitat? Podem esquivar les accions fraternals dels infants que diàriament ens alliçonen als adults? Com quan la mainada comparteix l’esmorzar perquè saben que a algun company li agrada; quan decideixen aparcar els seus somnis i desitjos per no desestabilitzar les creences familiars; quan es preocupen per tu, pels teus, de manera honesta i transparent i sense esperar res a canvi. Sense deixar cabuda a aquesta felicitat, estaríem a l’escola del món al revés, la que entén els altres com a éssers a qui vigilar, en comptes d’ajudar.
D’altra banda, podria semblar, però, que la cerca de la felicitat s’hagi de perdre en els plaers immediats que ens evoquen a gaudir del present efervescent, sense tenir en compte el passat i el futur. No seré jo qui negui els goigs instantanis o que desitgi una educació pública que focalitzi l’atenció en aquests, sinó que reclamo l’oportunitat de gaudir a l’escola dels plaers, sobretot, els plaers a llarg termini. Tots aquells plaers que ens permeten recórrer camins plens d’alts i baixos, que no s’aconsegueixen sense dosis d’esforç i constància; plaers que només gaudeixes quan pares, mires enrere, i t’adones de tot el camí que portes, i també, del que et queda.
Plaers com els que veiem regularment a l’escola. En especial, quan decidim amb l’alumnat crear una situació d’aprenentatge per aprendre a ser un bon científic (amb tot el que això comporta: recerca, descobriments, desenganys, aprenentatges i coneixement); o el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura: per una banda, quan pots veure la cara de satisfacció d’un alumne en el moment que entén el significat de la primera paraula que llegeix després de dies d’intentar-la llegir; o, d’altra banda, quan compares, reflexiones i valores les rebequeries i els ais, mentre avalues com escrivien al primer trimestre, i com estan escrivint ara, ja acabant el curs.
Com passa amb el procés d’aprenentatge, encara que a vegades la recerca cap a l’ideal pugui ocasionar moments dolorosos i portar-nos per camins desagradables, aquests han de formar part de l’escola que té en compte la felicitat.
Ja acabant, el significat del concepte perd rellevància quan l’entenem sense la relació amb la realitat. És per això que l’escola que tingués en compte la felicitat, l’entendria a través de les dialèctiques amb l’entorn i els altres. Seria en aquestes sinergies que les condicions materials possibilitarien les regles del joc, ja que permetrien que cada infant pogués decidir com fer la seva recerca de la felicitat. Permetria allò que els Estats Units d’Amèrica van recollir com a dret fonamental a la seva Declaració d’Independència: el dret a tot ciutadà a cercar la felicitat.
Així, evitaríem deixar la recerca en un buit existencial, pel fet que estaria condicionada per la dignificació de l’entorn (salut, treball digne i necessitats bàsiques cobertes). L’escola que tingués en compte la felicitat, lluitaria estretament amb els altres col·lectius perquè en Marc no hagués de patir cada dia per si el desnonen de casa; perquè la Fàtima pogués rebre l’atenció bàsica per poder curar els seus problemes d’esquena i no depengués del pagament a una assegurança de salut; perquè en José no passés fam fins a l’hora de dinar i pogués tenir un plat a taula.
Tant de bo aconseguim sortir dels debats i discursos dicotòmics (felicitat no, felicitat, sí; projectes no, projectes sí; llibres no; llibres sí) i aconseguim crear espais de debat profund i públic. Converses per construir un món que no estigui del revés en el qual tothom tingui cabuda, independentment de l’origen, capacitat, classe social o identitat. Una escola que s’allunyi de les pors i que ens permeti aprendre, somiar i equivocar-nos, mentre totes ho transformem tot; mentre totes cerquem la felicitat.
No hi ha comentaris
Un gran, gran article i reflexió
M’apunto a la idea de no potenciar debats dicotòmics, que és un dels problemes més absurd que patim. Recordo aquell que treu el nas de tant en tant: la família educa, l’escola instrueix. Un article excel.lent.
Unes reflexions molt encertades!
Cercar la felicitat ha d’ésser un dels motors de la vida, però ben entesa i a tots els àmbits.
Enhorabona!!! Un super article!!
Un article brillant que trenca una llança a favor de la felicitat ben entesa, la que caldria fomentar (ni autocomplaent ni la dels plaers immediats). Gràcies, Arnau!