Aquests dies, de viatge d’estudis per Itàlia, he pogut gaudir de nou de l’amfiteatre de Verona (conegut com “l’arena). Un edifici de més de 2.000 anys que ara acull concerts i un famós festival d’òpera. Mai deixa de sorprendre l’arquitectura romana, capaç de crear edificis que, encara avui, tenen una funcionalitat inalterada. En aquest cas, un espai per a 30.000 espectadors que té les boques d’entrada i sortida, grades per veure l’espectacle a l’arena des de qualsevol lloc, etc. que encara són perfectes. El famós “pa i circ” dels romans (complementat pel teatre i l’amfiteatre) posava en valor com el “divertimento” dels habitants de l’imperi era una prioritat política per distreure’ls dels altres problemes socials. Aquestes “arenes” encara avui els he pogut gaudir a Roma (anomenat “colosseu” per les dimensions), Tarragona, Verona, Pompeia o El Djem.
D’uns anys ençà s’ha posat de moda posar aquest “substantiu” a equipament esportius diversos: estadis de futbol, poliesportius, equipaments culturals, etc. Així trobem camps de futbol com l’Allianz Arena de Munich, Puskás Aréna de Budapest, Johan Cruijff Arena d’Amsterdam; pavellons poliesportius com el Ball Arena de Colorado, Little Caesars Arena de Detroit, State Farm Arena d’Atlanta, Buesa Arena de Vitoria, Bilbao Arena de Bilbao, etc.
L’expressió Baixar a l’arena (política o de l’àmbit que sigui) és simptomàtica de la força heretada d’aquesta arena romana
És evident que la primera arena, la part de l’amfiteatre, ha superat els seus límits inicials no ja per definir un amfiteatre sinó qualsevol recipient d’espectacles esportius o culturals. Fins i tot, les velles arenes de les places de toros (també hereves de l’espectacle) poden renombrar-se així: la de Barcelona, Las Arenas (el nom ja ho diu tot!) ara és un centre comercial i la de Tarragona, esdevinguda la Tarraco Arena, manté -encara- l’arena del terra per acollir espectacles.
I ara que estem d’eleccions, el terme arena també, metafòricament, esdevé el lloc de les lluites polítiques (sense espases de gladiadors però amb vencedors i vençuts). L’expressió Baixar a l’arena (política o de l’àmbit que sigui) és simptomàtica de la força heretada d’aquesta arena romana. I com va dir Roosevelt en el seu famós discurs del 1910 (“The man in the arena”) la lluita i la crítica a l’arena política són ferotges però és el lloc on trobem els valents. Lluitem?!
PS. No és el crític qui compta; no l’home que assenyala com ensopega l’home fort, o on podria haver-los fet millor el que fa les accions. El mèrit és de l’home que és realment a l’arena, el rostre del qual està embrutat per la pols, la suor i la sang; qui s’esforça amb valentia; qui s’equivoca, qui es torna curt una vegada i una altra, perquè no hi ha esforç sense error i mancança; però qui realment s’esforça per fer els fets; qui coneix els grans entusiasmes, les grans devocions; qui es gasta en una causa digna; qui en el millor de les coses coneix al final el triomf de l’alt assoliment, i que en el pitjor, si fracassa, almenys fracassa mentre s’atreveix molt, perquè el seu lloc no sigui mai amb aquelles ànimes fredes i tímides que no coneixen ni la victòria ni la derrota.
