Educació i racisme

M’agradaria fer algunes pinzellades sobre el paper que l’escola, i les docents, tenim en la lluita o la perpetuació del racisme institucional educatiu, ja que l’escola, com a espai de trobada, però també de confrontació, pot accentuar les desigualtats o pot ser esmorteïdora. D’entrada, l’escola no pot donar per suposat que hi ha igualtat. Això és impossible perquè la societat no és equitativa. Davant d’això, pot intentar treballar per assolir aquesta fita o ometre-ho i actuar com si tot l’alumnat partís amb les mateixes condicions.

Suposadament, l’escola no és racista, és un espai on s’accepta i es tracta a tothom per igual, independentment del seu origen, de les seves creences o del color de la seva pell. Per a demostrar que és integradora, els centres escolars poden incorporar la lluita contra el racisme en els documents de centre (PEC, NOFC o en els plans d’acollida). Això no assegura que s’abordi el racisme de manera preventiva i que quan es produeixin casos es tractin adequadament, encara més, pot ser que el fet de tenir-ho contemplat sobre el paper pugui servir només com autojustificació (el paper ho aguanta tot). Sovint als centres es procura parlar dels orígens diversos de l’alumnat i promou que es coneguin. Així es parla de diversitat, i es pensa que és suficient per a eliminar la xenofòbia (però el fet de conèixer algú no implica que l’acceptem). I el problema rau en aquesta manera de tractar la diversitat de cultures amaga la racialització de gran part de l’alumnat. Les persones racialitzades (les que no són blanques occidentals) són aquelles als qui la societat ha assignat una categoria racial que dictamina el tractament discriminatori que reben.

El procés de racialització també inclou factors com ara l’origen migratori, la manera de parlar o trets físics, i esdevé un procés polític de jerarquització social (inferioritzant les no blanques). Si a l’escola s’obvia la racialització, s’obvia la discriminació inherent a aquesta. Si només parlem de diversitat, és fàcil que culturitzem a la diferència, és a dir, que atorguem a les que no són “nosaltres” unes característiques que li pressuposem que són degudes a la seva cultura. D’aquesta manera, obviem que les altres, possiblement tenen unes realitats materials diferents que tenen molt de pes en la diferència. És a dir, que atribuïm comportaments i situacions a la diferència cultural i no a les desigualtats socials. Així naturalitzem les diferències i li triem el context social. Atribuir les diferències a la cultura (que alhora és llegida com a inferior) és una manera de convertir la desigualtat en un aspecte immòbil, invariable, que no depèn de nosaltres, però aquestes diferències es poden reduir.

A l’escola s’han d’explicar els processos històrics d’explotació i saqueig, el colonialisme

Una eina que serveix per a perpetrar el racisme a les escoles és el currículum. Quan es parla a les aules entre les relacions centre/perifèria es reprodueixen les dinàmiques colonials, ja que s’enalteix el passat colonitzador, superioritzant la cultura pròpia. Aquest imaginari de superioritat es transmet a l’aula i pot reforçar les dinàmiques de poder nord/sud que ja operen a l’aula. A l’escola s’han d’explicar els processos històrics d’explotació i saqueig, el colonialisme, dels països de la perifèria global, dels països anomenats “subdesenvolupats”. I cal explicar com aquests processos continuen encara avui i són de les causes principals dels processos migratoris.

Cal parlar al currículum de colonialisme i d’esclavitud. Perquè Catalunya té un passat colonial i perquè va haver-hi un gran enriquiment dels negrers catalans. També cal explicar  la Gran Redada de 1749, o l’expulsió progressiva de diferents poblacions, com la jueva o la morisca. El colonialisme del segle XXI es pot explicar també des de les àrees de ciències naturals, perquè són processos amb un fort impacte ambiental. No només per l’impacte que es genera per l’espoli dels recursos als països de la perifèria global, sinó perquè també els residus són retornats a aquests països externalitzant l’impacte ambiental (per exemple, Espanya envia més de la meitat de la brossa electrònica que genera a l’Àfrica). Doble dany. Alhora també hi ha l’enfocament que aquestes relacions colonials són molt perjudicials per a la infància (no la d’aquí, és clar). L’extractivisme mineral, la moda ràpida o el reciclatge de material electrònic o plàstic, està molt lligat amb explotació infantil al “tercer món”. Aquest colonialisme implica un racisme globalitzat invisibilitzat i naturalitzat. Les relacions centre/perifèria són violentes i molt destructives per a una gran part de la població. Qui produeix, per què produeix, per a qui es produeix, són preguntes que s’han de respondre a les aules. Per a entendre el racisme, cal entendre com opera el poder global, que és supremacista blanc. També cal donar importància al vocabulari. Quan “nosaltres” colonitzem un espai ho anomenem conquesta o descobriment (per exemple el continent americà), quan ens colonitzen a nosaltres ho anomenem invasió (per exemple la invasió musulmana medieval).

Continuant amb el currículum, aquest obvia la qüestió de la raça, però indirectament sí que tracta altres qüestions relacionades amb ella que impedeix afrontar les realitats de les discriminacions racials. Com per exemple s’explica el concepte de Nació. Aquest concepte està lligat a uns valors, una cultura i una tradició molt concretes, lligades al concepte d’Europa. Aquest concepte de Nació es crea en contraposició del que no comparteix aquests valors, cultura o tradició (per tant, en contraposició a l’altre). El concepte de Nació és un concepte idealitzat (que representa la superioritat ètica, cultural i és més desenvolupada), que exalta unes característiques concretes i marca una frontera amb qui no compleix aquestes característiques. En conseqüència, cal desenvolupar una mirada crítica col·lectiva a aquesta idea, ja que suposa un problema perquè les migrades i racialitzades puguin construir el seu concepte d’identitat i de pertinença, pel fet que no podran compartir part de les idees identitàries idealitzades pels indrets on són “acollides”.

El currículum no parla de races, però sí de migració. Ho fa de manera superficial, molts cops només en termes econòmics o demogràfics i sense contextualitzar-la. No s’explica les lògiques capitalistes d’opressió, domini i d’espoli, de les guerres pels recursos, o  les migracions climàtiques. La migració està lligada a un problema de qui acull. Es veu a la migrant com algú indesitjable (tot i que sovint necessària, com es pot veure en l’estratificació racial laboral), algú que només pot oferir la seva força de treball, sense agència. Cosificades, deshumanitzades. I no podem oblidar que si la migració és un problema, o és principalment per les migrades, que són les que han hagut de deixar tot.

Les expectatives que les docents tenen en l’alumnat racialitzat pot marcar les expectatives del mateix alumnat

Dit això, vull focalitzar-me ara en les docents. Malgrat que ens pesi, cal tenir present que (tot) el professorat té un biaix racial. Per exemple, és important tenir present que les expectatives que les docents tenen en l’alumnat racialitzat pot marcar les expectatives del mateix alumnat. És fàcil trobar docents amb expectatives baixes respecte a aquests perfils, condicionades per prejudicis racistes, que poden propiciar desmotivació de l’alumnat (sovint trobem que els plans d’orientació cap a l’alumnat migrat/racialitzat sol ser més cap a FP i amb menys projecció cap a estudis superiors).

No estem en una societat postracial. El professorat que obvia el context racial perquè “només veu persones” i suposadament tracta a tothom per igual, està tractant a l’alumnat com si fos homogeni, i és evident que no ho és. Per tant, s’ha de tenir en compte la diversitat de l’aula (la racial també) per poder combatre les desigualtats i discriminacions que es generen gràcies als privilegis. Si el professorat vol ser antiracista ha de parlar de racisme, ja que per erradicar el racisme cal poder identificar-lo. També ha d’empoderar l’alumnat inferioritzat, posar-lo al centre i ha d’abordar alhora el tema de la migració a les aules, perquè és una qüestió que no s’aturarà.

Cal descolonitzar el currículum i generar una crítica al model d’explotació global, desmitificant el suposat passat gloriós i reconeixent el supremacisme colonial. S’haurà de treballar la provenció del racisme, ja que els conflictes racials sorgiran tard o d’hora a l’aula, perquè surten també a la societat. En aquest aspecte, és important evitar la cultura de la impunitat, i fer-ho des d’una mirada restaurativa. El fet que el racisme tingui un caràcter estructural afavoreix que les conductes racistes no siguin sempre considerades com a agressions (de vegades perquè hi ha altres motius de discriminació) o se’n minimitza la importància. La inferiorització de l’alumnat racialitzat, a més, pot afavorir que no es doni veracitat a la seva versió.

Una manera de superar la lògica del “nosaltres” i “elles” és treballar perquè l’alumnat desenvolupi identitats compartides i això es pot fer amb l’educació en valors transversals (com podria ser el feminisme, la justícia social o l’ecologisme). A través d’identificar-se amb els mateixos valors, uns valors majoritàriament acceptats i emancipadors, es pot superar les diferències.

També cal alertar que l’escola pot promoure l’assimilació (quan una cultura és absorbida per la cultura dominant) i no la integració (que permetria la convivència d’ambdues cultures o fins i tot la creació d’una cultura nova), com a requisit que han d’acceptar les migrades, relegant el seu llegat a quelcom folklòric o de l’àmbit privat.

El racisme s’encarrega de recordar a les persones racialitzades que no formen part del concepte d’ésser humà universal, que la història dels seus pobles no és part de la història de la humanitat, que els seus coneixements són inferiors. Ens cal, doncs, descolonitzar les ments, també la de les colonitzadores. Unes ments perquè encara perceben que el que han fet (i fan) és correcte. I les altres per evitar que creguin que la situació que estan vivint és la normal (tot i que estigui normalitzada) o que elles en són les culpables.

En resum, això va molt més enllà d’aconseguir que hi hagi moltes més profes racialitzades (que gairebé no hi ha i, per tant, manquen referents per a l’alumnat), d’utilitzar més referències no occidentals a les aules, o de fer “el dia del país d’origen” de tot l’alumnat. Ens calen docents que facin autocrítica de la blanquitud des de l’escola, des del sistema educatiu, perquè és una institució que és un element estructural bàsic de la matriu de dominació, que forma part d’un sistema que encara avui dia jerarquitza segons el color de la pell.