Escrit tot just quan fa un dia que ha aparegut una nova neta a la meva vida adolescent i torno a haver d’aprendre a posar bolquers. Sembla que li posaran com a nom Ona. Arriba una nova ona d’infància i hauré de descobrir com inicia el seu camí una vida en què tot està encara per viure, i he de recordar que tot dependrà, al llarg de molts anys, d’allò que les persones adultes construiran al seu voltant.
Aquesta “aparició”, en mig de les meves activitats de predicador educatiu, m’ha fet pensar en els recorreguts vitals, que com un infant més, haurà de fer. Haurà de viure i tindrà un recorregut vital ple d’esdeveniments. Haurà de rebre un conjunt d’estímuls, vivències, seguretats, oportunitats i acumularà una història educativa. Anirà a escola, descobrirà altres persones adultes fora de la seva llar que la miraran amb ulls acollidors, l’animaran a descobrir i donaran respostes a les seves curiositats. Anirà fent història escolar, recorreguts d’aprenentatge.
M’he posat a escriure perquè tenia un motiu proper més per pensar en el mar de les infàncies, tot interrogant-me una vegada més: ¿de què depèn el relat existencial que van construint i que està mediat (condicionat) per tot allò que les persones adultes estan disposades a fer, sense voler predeterminar les seves vides? Vides d’infància plenes de privacions que, massa vegades, no tenen infància; vides d’infància plenes d’estímuls de manuals d’autoajuda per a pares desconcertats; vides d’infància acotades a la propietat de la llar, projeccions primerenques de vides adultes sota control; vides… Vinc d’una setmana de xerrades, ara sobre el currículum, ara sobre l’educació en el món digital, ara sobre la salut mental… I he buscat la calma posant-me a escriure la “fitxa” breu de tot allò educatiu que hauríem de garantir a totes les “ones” que van naixent.
Convé no oblidar que la humanització no és possible sense abraçades. Bona part de la seva felicitat futura dependrà de la repetida vivència de sentir que importen a algú (vinculacions, afectes, vivències de seguretat, felicitats adultes que impregnen, etc.). Per això, els programes econòmics (treball i prestacions) han de garantir temps per fer de pares i mares i els programes educatius miren d’ajudar a descobrir als pares i mares què vol dir el fet que una infància hagi aparegut a les seves vides (no s’és mare o pare automàticament).
Convé no oblidar que la humanització no és possible sense abraçades
Aviat vindrà el temps de llar d’infants (de primers anys d’escola infantil) i no estaria de més recordar que ha de ser universal (de maneres diverses, flexible, per a tots els infants). El primer espai eductiu no familiar en el qual han de poder descobrir altres adults i altres infants, noves finestres per mirar i descobrir el món. Entorns en els quals les famílies traspassen les seguretats que té l’infant a les noves professionals de l’educació. Entorns en el que moltes infàncies podran tenir les oportunitats educatives que no proporcionen les famílies i, totes, podran alliberar-se dels entorns tancats de la pròpia llar. Serà, a més, el primer territori per descobrir altres vides d’infants i les primeres comprovacions de la necessitat de la presència de l’altre per ser feliç. No estaria de més recordar (massa anys recordant-ho) que no es tracta de llocs per guardar nens mentre els pares treballen i, també, que els nens amorosament cuidats a casa tenen dret a anar a una altra llar alguns moments de la seva jornada, estar sota una altra cura i viure unes altres relacions (també és un dret tot i que el pare o la mare no treballen i poden cuidar-los).
Quan les diferents etapes educatives més “escolars” comencin (avui, si més o als tres anys) convindrà que els adults no oblidin tres grans criteris: no es pot escolaritzar tota la seva vida; existeixen formes diverses d’aprendre i seria bo que l’infant no perdi la seva curiositat per saber; s’aprèn a llocs diversos i no només a l’escola.
Existeixen formes diverses d’aprendre i seria bo que l’infant no perdi la seva curiositat per saber
Parlem de fer possible la humanització i cal no oblidar quina mena de persona i de ciutadà volem que siguin en el moment que tinguin tota l’autonomia. Eduquem i una part de l’educació està associada a processos d’aprenentatge. Ni podem ni hem d’omplir les seves vides ni d’escola ni d’activitats extraescolars. L’educació va molt més enllà de les activitats escolars. Tan obligatori és anar a l’escola com a les activitats lúdiques (allò que de manera no massa correcta anomenem oci educatiu). Tenen dret a vides de museu, aula i parc.
Quan arribi, la vida escolar de l’Ona, malauradament, segur que l’escola encara estarà atrapada en la contradicció de ser o no ser una continuació de la resta de la vida. Seguirà sent urgent connectar aprenentatges i vida, que allò que aprenen a l’escola tingui vida i allò que viuen sigui considerat aprenentatge escolar. En temps virtuals i digitals ja haurà desaparegut el dins (de l’escola) i el fora i els dilemes de l’aprenentatge seran com aconseguir que no perdin el desig de saber i el plaer de descobrir que aprenen. Intento imaginar la tutora integradora de sabers i experiències del 2034.
En pensar en el desenvolupament de les vides dels infants em retornen matisos de la primera pregunta: on s’aprèn a ser persona? És possible en una escola atrapada entre currículums, protocols i tallers temàtics? M’amoïna pensar que massa adults seguiran reclamant control i bones notes. M’agradaria confirmar que tothom, en algun lloc escolar, troba algú que ajuda a pensar, que fa dubtar, que ensenya a cercar respostes. Voldria estar segur que poden aprendre a crear, a expressar-se, a comunicar. La darrera línia de la “fitxa” educativa que estic escrivint, hauria de ser garantir que entre els mestres de la seva vida sempre trobin alguns, algunes, que no els agrada com està el món i els estimulen a pensar com canviar-ho.
I, quan s’acabi el seu itinerari escolar bàsic i, uns i altres, a casa i a l’escola, facin balanç, tothom estarà feliç perquè la seva Ona, el seu pedaç de mar d’infància, té ganes d’anar al teatre, sap expressar-se, no s’empassa cap informació sense valorar-la, sap parar-se a descobrir com se sent, ha experimentat el que significa relacionar-se i conviure amb infants diversos, dels que ha aprés formes diverses d’imaginar la vida.
