Entrevista

Ana Basanta: “Calen llibres que expliquin que hem de fer coses, que no hem de callar, que hem de conèixer la història, la memòria”

A Ana Basanta li agrada molt escriure i ho fa bé. Com a escriptora té obres d’assaig i novel·les. Ha escrit Doctor no voy a rendirme (Diëresis), Días que valieron la pena (Tandaia), Halcón de los Andes (Libertarias) i Líbano desconocido (Libertarias), i és coautora d’Inconformistes. Cròniques socials a la Barcelona de la crisi (Angle Editorial). A aquest llistat hi acaba d’afegir La aldea del silencio (Distrito 93).

La aldea del silencio ens trasllada a la postguerra civil espanyola. Què la va decidir a dedicar un llibre a aquest període de la nostra història?

És com una assignatura pendent per mi, perquè és una època que m’apassiona. És una època de la qual ja s’ha escrit moltíssim i també és un repte voler donar la teva senya d’identitat d’alguna manera. És una època que jo no he viscut, però que per mi és molt propera, i les seves conseqüències per mi també són molt properes. Quan vaig veure un dia una fotografia d’un senyor assegut en un banc, ràpidament em va transportar a aquella època. Això va passar fa quinze anys. El llibre va donar moltes voltes al meu cap i al final vaig crear La aldea del silencio, que és la meva manera d’entendre una part de la postguerra en un microcosmos del nord-oest d’Espanya que podria estar entre Lugo, Astúries i Lleó. Podríem situar-lo en aquella zona i és com crec que moltes persones la van viure. És aquella zona pel tipus de menjar, pel tipus de paraules, de muntanyes, perquè no hi ha mar. M’agrada molt aquesta zona perquè té unes muntanyes que tenen molta història.

La memòria és important, les persones que van lluitar pels ideals s’han de conèixer

El poble de Castro do Lobo, on es desenvolupa la novel·la, existeix?

Castro do Lobo no existeix. Això sí, hi ha molts castros per la zona de Galícia. Des de petita he viscut diferents estius a Galícia perquè els meus pares són d’allà i hi ha una influència. He viscut els llocs com a llegenda, com a zones en què hi havia llops, i d’alguna manera m’he deixat influenciar per aquests records.

Quin percentatge hi ha de ficció i quin de fets i personatges reals?

La història és tota inventada, però, clar, jo no he viscut als anys 40, 50, 60, i ja que tinc el luxe de parlar amb persones que sí que han viscut aquesta època i que han estat en pobles, volia empapar-me d’aquell ambient. Empapar-me d’aquell ambient no vol dir copiar però sí preguntar a persones com la meva mare, per exemple, com eren les festes del poble, perquè jo recordo molt les festes del poble de quan jo era petita i adolescent. Les orquestres les recordo moltíssim. Però persones que les havien viscut en aquella època em van explicar coses tan senzilles com que era possible que sonés la música, com hi havia llums si no hi havia electricitat. I no hi havia les atraccions que jo recordava. Llavors, el que hi ha de real és l’ambient del qual m’he volgut empapar, però no hi ha cap personatge real en el qual m’hagi inspirat.

Quan escrivia el llibre pensava a qui li podia interessar? A qui l’adreçava?

M’agradaria ser tan intel·ligent com per saber a qui li pot interessar i a qui no, però suposo que si hi ha històries que a mi em poden remoure potser hi ha persones a qui també els poden remoure. Quin tipus d’històries són? Tant en el periodisme com en la literatura, m’agrada crear històries que fan dubtar de les creences establertes, ja no només en aquesta novel·la sinó en altres temes que escric. A mi em crida l’atenció quan veig que al principi d’una pel·lícula et presenten un poble ben bonic on sembla que no hi passa res i de cop i volta t’apareix un assassí en sèrie. Aquesta història pot tenir això: un poble molt bonic, on la gent és molt amable, però, compte!, darrere dels somriures amables, de les mirades aparentment inofensives, hi ha molta història. M’agrada allò de la punta de l’iceberg. Crec que pot interessar a qui vol veure més enllà de les aparences, a qui vol veure més enllà d’una casa bonica, d’una família agradable, a qui creu, com jo, que darrere de les persones i les famílies hi ha moltes històries. Les històries que no s’expliquen, que passen de generació en generació, m’atrauen. No sé exactament quin és el públic a qui li pot interessar. Novel·la històrica? Sí, és veritat. També crec que hi ha un element que és com universal, i és la família. Més enllà de si l’autor o l’autora és d’un país del nord, del sud, d’un continent o d’un altre, la família, amb totes les seves formes diverses, és molt comuna a tots els països.  És un públic molt ampli.

M’agrada crear històries que fan dubtar de les creences establertes

Al llibre hi ha personatges bons i dolents o molt dolents. Quins valors vol promoure?

En la vida, en el periodisme, en la literatura, quan expliquem una història és perquè o és notícia o perquè al final hi ha un gir. En aquesta història hi ha bons i dolents i m’agrada pensar que, sense fer spoiler, hi ha un missatge d’optimisme, i que quan arriba al final, a la pàgina 150, el lector pot acabar amb un petit somriure, ni que sigui de l’ànima, per dir-ho d’una manera molt mística. Si no hi haguessin dolents, no faríem literatura, faríem una altra cosa. Igual que les notícies, que n’hi ha de bones i de dolentes, però si no hi ha un fet rellevant no les expliquem, i això és el que m’impulsa a crear, en aquest cas, una novel·la.

Una novel·la, doncs, amb una conclusió positiva

És també una crítica. Hi ha diversos missatges i cada personatge té el seu propi missatge. Un és el valor de l’amor que no és romàntic però que pot ser-ho. El protagonista transmet diversos tipus d’amor. Li pots dir amor, tendresa, amabilitat, comprensió… Se li veuen coses molt positives, i molt negatives també. M’agrada aquest personatge perquè qui llegeix el llibre pot entendre que una persona, una bona persona, faci aquest gir. Pot fer-lo o pot no fer-lo. M’atreia la idea d’entendre la psicologia interior d’un personatge que pot ser pla o pot no ser-ho, però que el lector entengui que si un dia li agafa un rampell, un impuls, és una cosa que ens pot passar a tots. És un personatge proper. Què vull explicar també? Hi ha un silenci col·lectiu a la postguerra, però també pot existir en una escola o a la feina. Al llibre hi ha un assetjament. Hi ha una persona o un grup o un sistema que maltracta una família. Si passa això és perquè hi ha un munt de persones que saben la veritat i callen. I a mi això m’interpel·la. M’interpel·la com a periodista, m’interpel·la com a persona, com a cooperant perquè també estic lligada a algunes entitats socials. I també com a escriptora. Més enllà d’explicar una història que pot ser bonica, m’agrada aquesta denúncia social de no val callar quan s’ha de parlar, quan s’ha de denunciar, quan s’ha de sortir al carrer. Cal manifestar-se, cal fer suport al teu veí o a la teva veïna. No cal sempre fer grans accions. O una gran acció també pot ser transmetre de pares a fills uns valors, o entendre els pares, o el company o la companya de la feina per dir-li: què t’ha passat? Com estàs? Què necessites? Hi ha molts petits missatges al llibre.

Ana Basanta, què és més? Periodista? Escriptora? Cooperant?

M’agrada pensar que soc una mica de tot. Podria dir que sóc eclèctica, que no m’acabo de decidir. Depèn del dia em sento més cooperant en el sentit que tinc relacions amb persones cooperants i em sento molt propera a aquest àmbit. Però el meu dia a dia és ser periodista, la meva manera de mirar la vida i de comunicar-me és amb el periodisme, amb els reportatges, amb les notícies, amb les entrevistes. I al final també soc escriptora. M’encantaria ser novel·lista sense deixar les altres dues branques. Em passo el dia pensant en escenes, en personatges i en com resoldre una situació i m’agradaria fer més novel·la. Per un afany d’inconformisme, ara m’agradaria ser una mica més escriptora, perquè és el que estic treballant menys, per una qüestió de temps, no de ganes.

Les històries que no s’expliquen, que passen de generació en generació, m’atrauen

Llegint La aldea del silencio pots imaginar el llibre convertit en sèrie o pel·lícula d’una plataforma audiovisual.

M’ho imagino. En el meu cervell hi ha escenes i personatges i diàlegs. Puc tenir com alguna influència cinematogràfica i sí que m’imagino aquesta història en una pantalla. Estarà o no estarà, no en tinc ni idea; probablement no, però sí que m’ho imagino d’aquesta manera.

Amb la revifada de l’extrema dreta a molts països com el nostre, creu que podríem tornar a viure situacions com les que passen al seu llibre?

Amb la revifada de l’extrema dreta calen llibres com La aldea del silencio. És molt agosarat dir-ho, perquè el llibre l’he escrit jo, però calen llibres que expliquin que hem de fer coses, que no hem de callar, que hem de conèixer la història, que hem de conèixer la memòria. La gent jove, no sé si és de dretes o si és d’esquerres, no soc analista política, però se’ls ha d’explicar aquest passat recent i, si és possible, de la mà de les persones que l’han viscut. No hi ha tant culpables o no culpables, sinó gent que pateix. Quan ens referim a persones que pateixen, jo no puc parlar ni posar-me en el lloc de les famílies que han perdut els seus éssers estimats, siguin del bàndol que siguin, a la guerra que sigui, al continent que sigui, en una guerra o en una història petita. Evidentment, soc anti extrema dreta, segur, però penso molt en el patiment de la gent. Les persones que governen haurien d’intentar evitar-lo més enllà de les ideologies. I tornant a la teva pregunta, és clar que s’ha de conèixer el passat i fa molta por el que està passant.

Els governs autonòmics del PP i Vox estan derogant les lleis de memòria històrica i les canvien per altres en què equiparen les accions dels dos bàndols que es van enfrontar a la guerra que van començar els franquistes. Com ho veu?

Ens queda la literatura, ens queda el periodisme, ens queda la cooperació per fer moltes coses i de moltes maneres. Hi ha moltes maneres d’aturar els extremismes i la desinformació. Hi ha molts analistes que expliquen que hi ha com una onada de pessimisme i que molts joves, per anar a la contra, es deixen enlluernar per alguns aspectes o  discursos de Vox. La veritat és que no ho entenc. Per això continuo llegint i escoltant persones que saben més que jo. Jo ja havia estudiat el que era la guerra, però quan vaig llegir a Las ratas, de Miguel Delibes, que hi havia unes persones en una cova que es menjaven una rata vaig entendre el que era la guerra i la postguerra. Torno al patiment, la destrucció. Tot el que sigui destrucció hauria d’anar fora. El llibre parla del patiment d’una generació, d’una altra generació, i, sense oblidar aquest patiment, és possible que bàndols, famílies, persones, veïns, que en algun moment de la vida han anat per la seva banda, es puguin trobar en un ambient on és possible que canviïn les coses. Si no, no estaria escrivint.

Quan va veure el president del Parlament balear estripant la fotografia d’Aurora Picornell, una sindicalista comunista assassinada per falangistes durant la guerra, com va reaccionar?

Amb molt de dolor, perquè ja no és que t’agradi o no t’agradi un polític, és una manca de respecte. Hi ha persones de dretes i d’esquerres que tenen un mínim de respecte, que no sobrepassen aquesta línia vermella. Ens hem d’entendre, guanyi qui guanyi les eleccions. Crec que s’hauria de ser més punitiu en aquest cas, no només pel càrrec que ocupa, que també, sinó pel missatge que dona, que tot val. No, no val tot. La memòria és important, les persones que van lluitar pels ideals s’han de conèixer. Si algú no vol que això es conegui, m’estan donant la raó a les coses que jo vull explicar. Les persones que no coneguin qui hi havia en aquella foto potser ara tenen ganes de saber qui era i per què va estripar-la el president del Parlament balear.

La aldea del silencio agradarà més als lectors progressistes que als conservadors? 

Totalment. Però no és exclusiu. Està pensat per a persones que tenen una ment oberta i que són capaces de veure més enllà de les aparences. I amb això jo no estic dient que ser progressista sigui de bones persones. Persones bones i dolentes ens en trobarem a tots els llocs.

Ha escrit llibres de cooperació, de viatges, d’activistes, de la postguerra… Quin serà el següent?

Tinc una història pensada, però encara no he escrit ni una línia. Té a veure amb la mort i amb totes les històries que ens emportem a la tomba. Està pensat des d’un punt de vista ni negatiu ni positiu sinó de curiositat. Quan acomiadem una persona podem acomiadar el pare, però és que el pare també és el fill, el cosí, el germà, el veí, o podem acomiadar l’amiga, però l’amiga també és la mare… La història que tinc pensada té a veure amb totes les cares d’una mateixa persona.

Canviarà d’escenari?

Serà en una ciutat. No parlarà de mi, però sí d’aspectes de la vida que comparteixo, i jo soc urbanita. Si faig aquest llibre com el tinc pensat, copsarà molts punts de vista meus i haurà de ser evidentment en una ciutat. I en més llocs.