La revolució industrial que es propagava des de mitjans del segle XIX va impulsar profunds canvis socioeconòmics. El seu impacte a les valls del Pirineu, que pràcticament vivien aïllades per les dificultats de transport i les inclemències del temps, va ser profund, provocant un èxode massiu de mà d’obra cap a les grans ciutats. La manca de carreteres i la disminució de la població va ser un còctel mortal per al territori, provocant una profunda crisi econòmica al territori que es va estendre una vegada entrat ja el segle XX.
Amb l’avenç de la industrialització i les noves necessitats d’inversió, l’Estat exigia cada cop més el pagament en monedes, per facilitar la gestió dels impostos, evitant el canvi que tan important havia estat fins aleshores. En el cas específic dels pobles que vivien relativament aïllats, la migració temporal era una solució per a la recerca de nous ingressos i, en especial, de diners per poder fer les compres necessàries la resta de l’any. En aquest context apareixen les conegudes com a trementinaires, un col·lectiu bàsicament femení (hi ha documentats pocs homes dedicats i pocs homes que acompanyessin les seves dones en els viatges). Eren treballadores que viatjaven per l’Alt Pirineu pels antics camins de la transhumància, recol·lectant plantes i venent herbes medicinals que elaboraven elles mateixes. Venien i aplicaven ungüents, pomades i emplastres tant a persones com a animals per guarir malalties com refredats, bronquitis, pneumònia, diftèria, fractures o inflamacions.
Entre els productes elaborats, eren especialment conegudes com a fabricants i venedores de trementina, així com per la seva experiència en com trobar els ingredients (a la natura i en drogueries), i com elaborar el producte final. Sens dubte, era el producte més sol·licitat i el que els va donar nom, molt demanat per la seva utilitat per desinfectar ferides de tota mena. És una substància que s’extreu de la resina dels pins, i l’ungüent es fabrica afegint-hi pega negra i oli d’oliva que, escàs, compraven al llarg del camí. La trementina la podien fabricar durant el viatge, cosa que els evitava transportar molt de pes a sobre i, a més, adaptar-se a la demanda. Tot i així, era característic veure-les carregades de llaunes i bosses al cos, a més de les eines per tallar les plantes i els utensilis per preparar les pomades o ungüents.
El paper d’aquestes dones en aquells moments era fonamental, tenint en compte les grans distàncies a cobrir i la dificultat de desplaçar-se, cosa que podia impedir que arribés un metge a llocs relativament inhòspits, per la qual cosa era fonamental la transmissió oral del coneixement de mares filles durant generacions d’aquestes cures ancestrals. De fet, no es conserva cap llibre de receptes d’aquesta professió, i se sap que l’última persona que la va exercir ho va fer fins al 1982. En concret va ser Sofia Montaner i Arnau (1908-1996), nascuda al poble d’Ossera, a Lleida. Va començar a treballar als deu anys amb la seva àvia i la mare. Part del seu llegat, com el de tantes altres com ella, es pot veure al Museu de les Trementinaires a Tuixent, inaugurat el 1998. Ella va ser de les últimes noies a continuar la professió de la seva mare, a la que va dedicar tota la vida fins a la jubilació.
«La contribució de les trementinaires s’ha de situar en el context d’una societat i d’una economia on la pluriactivitat, sovint associada a la mobilitat, era una estratègia bàsica de subsistència. El declivi de l’activitat es va produir progressivament al llarg del segle XX fins a la seva desaparició completa. En destaca la reaparició posterior, a l’inici del segle XXI, com a figures de museu, és a dir, una conversió en un bé patrimonial i en un símbol d’identitat local», afirma el catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, el Dr. Joan Frigolé Reixach, al seu llibre Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent (2006), que és un dels estudis més complets publicats fins avui sobre les trementinaires, divulgant els resultats d’una investigació realitzada per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la seva col·lecció de Temes d’Etnologia de Catalunya.
En certa manera, s’ha invertit el rol de les trementinaires, que tenien la responsabilitat de portar els seus productes al llarg del país: «El territori recorregut per les trementinaires era sobretot rural, amb àrees de poblament dispers i altres de concentrat, però també periurbà i, en menor mesura urbà, ciutats grans a les quals adaptaven les seves formes de venda. El territori pel qual es desplaçaven incloïa la major part de la franja litoral i prelitoral, lloc d’hivernada dels ramats transhumants. Les trementinaires, segons les temporades, recorrien diferents parts de Catalunya», afirma el Dr. Frigolé al seu estudi. Ara, són elles les que protagonitzen una atracció cultural rellevant al territori, una manera diferent de fer negocis, però amb la mateixa intenció: portar recursos a la zona.
A aquest pol d’atracció museístic cal afegir, ara, un còmic universal. Amb guió i dibuix de Jaime Martín, s’ha publicat Un fosc mantell (2024), arribant a les llibreries al maig, gairebé simultàniament, les edicions en castellà i català (amb traducció de Daniel Cortés Coronas), publicades per Norma Editorial, i, en francès (amb traducció d’Alejandra Carrasco Rahal), amb dues edicions, la normal i una especial numerada, publicades per Editions Dupuis (l’acció de les dues editorials ha estat fonamental per finançar el treball durant tres anys de l’autor). L’obra compta amb un pròleg de l’assagista i escriptora Layla Martínez, autora, entre d’altres, de la novel·la Carcoma (2021), que ens adverteix en el seu text de presentació del que trobarem a les pàgines següents de Martín: «…És probable que escoltis un murmuri que et parlarà d’oficis perduts i llegendes a punt de ser oblidades, de les pors que dormen sota el llit i les ombres que habiten a l’interior dels miralls…».
Un fosc mantell esdevé al voltant de 1885. Ho sabem per una indicació sobre el moment en què el científic Louis Pasteur (1822-1895), va realitzar el descobriment de la vacuna de la ràbia, quan va aconseguir salvar la vida d’un nen de nou anys que havia estat mossegat per un gos rabiós. A la història de Martín, la malaltia infecciosa epizoòtica té una presència important i terrorífica, pel que suposa amb certesa en aquesta època: una mort anunciada, i terriblement dolorosa. En aquesta situació, i en altres on veurem la curandera protagonista, s’entreveu el paper de les dones pel que fa a la cura i les tasques relacionades amb les malalties i amb la mort.
La protagonista de la història és Mara, una dona que, aparentment, va ser maltractada pel seu marit, que l’acabaria abandonant diversos lustres enrere. Mara és trementinaire, encara que la veiem com ella mateixa presagia que està realitzant els seus últims treballs, la seva edat avançada li està condicionant per poder realitzar el treball en condicions, amb llargues caminades per camins enfangats, pujant i baixant muntanyes i, de vegades, dormint a la intempèrie. La veurem ensenyant a una aprenent, i a altres dones i nenes dels pobles circumdants, amb un exemple de sororitat perenne al llarg del relat.
En aquestes interaccions veurem també el paper de la dona a l’àmbit rural. De com les herències requeien en els fills homes. De com les filles eren proposades en matrimoni als veïns solters solvents pels mateixos pares. De com les úniques oportunitats per progressar implicaven ineludiblement emigrar cap a les fàbriques que demanaven mà d’obra. Per cert, al còmic s’indica el salari de nens de sis anys treballant en aquestes fàbriques, tot i que estava prohibit en aquella època, però hi ha evidències que així era.
Martín, que ha realitzat un treball de documentació impecable, introdueix en una de les pàgines una referència a un personatge que va existir en realitat, el sacerdot Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916), un representant destacat de l’integrisme catòlic de l’època. És citat en l’homilia pel capellà del poble, quan fa una arenga en contra d’aquelles persones que a les ciutats han estudiat a «escoles sense Déu»: «La escuela laica es el demonio. Hay grave pecado en enviar a ella a los niños. Pecan mortalmente los padres que cometen esta iniquidad. Pecan como si precipitasen de un derrumbadero a sus hijos. Como si vendiesen a sus hijas a la prostitución», exclama, en castellà (igual que la guàrdia civil, també a la versió catalana), el capellà als feligresos, recordant les paraules de Sardà.
La capacitat narrativa de Jaume Martín es pot contemplar en tota la seva extensió. Intercalant moments dramàtics amb instants costumistes, alternant amb elements fantàstics a la trama i amb elements de suspens. I tot això, des d’una perspectiva de gènere molt interessant, portant el protagonisme de la història a una dona empoderada, capaç de generar negoci i una xarxa de contactes comercials extensa, d’intercanviar favors i ajudar molta gent en el recorregut, a més de curar-los. El color juga un element fonamental en la història, tant per diferenciar els estrats socials per la roba (els poderosos vesteixen amb tons blaus foscos i morats, per exemple), com per indicar les inclemències del temps (especialment la textura del fred), com de les condicions dels camins, amb fang i poca il·luminació. El morat i els tons violetes destaquen a la portada, on veiem una jove fugint en un bosc de coníferes, utilitzant el color com a al·legoria de la mort. Abans que un sostre de vidre, és possible que, en aquella època, les dones del món rural es trobessin amb un mantell, un mantell fosc.
