La història de les llengües ens diu que una situació de conflicte o bé es resol a favor de la llengua minoritzada (recuperació, sovint lligada a un estatus jurídic que ho fa possible) o a favor de la llengua nouvinguda (sovint amb un estatus jurídic a favor seu). El bilingüisme és l’etapa intermèdia.
Si això no hagués passat mai, ara a Catalunya, parlaríem iber; però no, som l’evolució lingüística amb un seguit de capes d’altres ètnies/llengües incrustades. Les llengües en si no són res, ni provoquen res, ni els nadons, ni els llibres… Però és els contextos sociolingüístics on té lloc aquest conflicte, sí. Els mecanismes psicolingüístics a favor d’una o una altra (per opressió, per moda, per prestigi, etc.) afavoreixen un canvi de llengua així com les legislacions a favor o en contra de la llengua minoritzada.
Ser immigrant hauria de ser una etapa breu i no un estat
Viure en un país que té una llengua pròpia com si ho fessis al teu d’origen vol dir que no fas teu aquest teu nou país: perquè no el veus teu, perquè creus que la teua cultura és superior i que tens el dret menystenir l’altra, perquè tens unes dificultats per aprendre’l, perquè no t’han facilitat l’accés a la nova llengua, etc. La natalitat i la immigració accentuen aquest debat; si naixen més nous ciutadans o n’arriben que viuran en un context sociolingüístic a favor de la llengua minoritzada hi pot haver recuperació; si no és així, el que hi haurà serà, a la llarga (tres generacions!), la substitució d’aquesta llengua per la que té més prestigi, més lleis que l’avalin, més parlants que la veuen útil, etc. Ser immigrant hauria de ser una etapa breu i no un estat: la integració (enriquidora per a les dues bandes) al nou país d’acollida (el rol dels acollidors és cabdal) és molt més que només romandre un temps en un lloc.
En química, una dissolució saturada és aquella que no admet més solut en dissolució i una dissolució sobresaturada és aquella que conté més solut dissolt que la saturada; aquesta darrera esdevé inestable i el solut tendeix a precipitar-se.
Amb una realitat sociolingüística puixant i adversa al català a les terres de parla catalana és evident que cal parlar d’emergència lingüística i, per tant, des de les administracions i des del nostre dia a dia com a catalanoparlants ens cal ser conscients d’aquesta crua realitat. Què hi podem fer? O fem servir més i arreu el català o serem còmplices de la substitució lingüística allà on s’havia parlat des de fa més de 1.000 anys: ús o mort! Solució o dissolució!
