Sense treure importància a aquestes violències (les dades són concloents), avui m’agradaria destacar un altre aspecte menys comentat: el vincle entre la pornificació (la banalització obscena dels vincles humans i la cosificació del cos femení) i la tristesa que genera en els seus consumidors habituals.
Tristesa —cal aclarir-ho— no és depressió, etiqueta psicopatològica que comporta medicació. La tristesa, per a Jacques Lacan, es troba més a prop de la covardia d’aquell que no vol saber res del seu malestar. És un exercici voluntari d’ignorància, recorrent a una nostàlgia infinita sobre allò que mai va ser. Un pacient, jove adult, amb consums compulsius de porno en línia, explica que aquestes escenes pornogràfiques l’atrauen per l’absència de paraules. N’hi ha prou que indiqui a la dona les seves preferències perquè ella actuï en conseqüència, ni tan sols —afegeix— és necessari acomiadar-se. A ell, parlar mai li va anar bé, especialment amb les dones, a les quals atribuïa una (il·lusòria) burla permanent per un lleu defecte físic a la cara.
En anul·lar el misteri per fer-ho tot visible i programat, elles i ells no poden conjugar el gaudi i el desig
La tristesa té una llarga història; els pensadors medievals la nomenaven acèdia i la vinculaven a la immobilitat i l’esclafament del desig, que queda relegat per la compulsió al gaudi repetitiu de lamentar-se del fet de viure. És evident que avui, més que en altres èpoques, suportem malament el dolor i la pèrdua: els espanyols som líders mundials destacats en el consum d’ansiolítics i antidepressius. Tot un signe de la dificultat d’estimar en els temps del porno, que s’ofereix com el seu substitut, ràpid i fàcil. Un altre pacient es lamenta de com d’inaccessible li resulten les dones perquè, segons explica, “sempre són imprevisibles i jo davant d’això no puc”. El seu mètode és evitar-les mentre es lliura a fantasies eròtiques a OnlyFans.
El porno triomfa (més de 3.500 milions de visites diàries a Pornhub) perquè promet eliminar l’enigma de la sexualitat. Les noies el miren, preferentment, per saber què s’espera d’elles i els nois per saber què han de fer a l’escena sexual. El problema és que aquesta iniciació crua i salvatge (sense vel) els deixa més exposats al traumatisme de l’encontre amb el real, produint-los un doble efecte: l’addicció i la tristesa posterior. Consumir porno en lloc de lligar presencialment —desig de tenir una relació sexual— implica aquesta renúncia que ens fa sentir tristament culpables de no atrevir-nos amb aquest desig. I, en anul·lar el misteri per fer-ho tot visible i programat, elles i ells no poden conjugar el gaudi i el desig.
Lacan sostenia, ja l’any 1974, que el fet que “el sexe estigui a l’ordre del dia i s’exposi a cada cantonada, tractat de la mateixa manera que qualsevol detergent a la televisió, no representa cap promesa de benefici”, ja que “no n’hi ha prou per tractar les angúnies i els problemes particulars”. Un veritable saber fer amb el sexe i amb l’altre, incloent-hi l’amor, només s’aconsegueix si es travessa mitjançant una experiència. El ‘manual’ porno es mostra insuficient i inadequat per orientar-se entre els sexes.
La tristesa —que segueix a la compulsió— és el símptoma més persistent d’aquest afany per no voler saber, que deixa a cadascú vulnerable i lliurat a la nostàlgia. Només des d’una posició decidida per afrontar les dificultats pròpies, l’alegria de viure pot revertir aquest ànim trist, com aquell que impregna un pacient adolescent en acabar la seva sessió de porno: “tinc la sensació de ser una merda, gairebé un rebuig”.
